platós

ELS ESTUDIS DE RODATGE CINEMATOGRÀFICS A CATALUNYA
L'ÈPOCA MUDA:
Els primers estudis de cinema del Principat i de l'Estat van ser fets construir, el 1908, pel pare de la cinematografia catalana i espanyola, Fructuós Gelabert .
Aquest pioner, després d'haver treballat per lliure o ocasionalment per altres en aquest nou art, a inicis de segle va acceptar la direcció tècnica de l'Empresa Diorama, a la barcelonina plaça del Bonsuccés, que va ampliar el local, destinat habitualment a projeccions i altres espectacles, per a ubicar-hi un taller i laboratori cinematogràfics, muntats sota la direcció de Gelabert.
El 1906 i arran de la bona marxa de l'empresa, aquesta esdevingué productora cinematogràfica sota el nom de Films Barcelona. Dos anys més tard, Gelabert pogué convéncer al gerent Narcís Bordàs que aixequés una galeria coberta amb vidre, com les que ja es feien en altres indrets (com la de la casa gala Pathé a Montreuil-sous-Bois) i que Méliès havia encetat a Europa per a usos cinematogràfics.
Inspirat i ajudat per mossèn Gumersind Puig, rector de la Casa de la Caritat de Barcelona, de la qual n'era president en Lluís Martí i Codolar, home de negocis culte i antic batlle de la ciutat, Gelabert va dissenyar i fer construir una galeria de 6 X 9 m. en un jardí que l'esmentat president tenia a Horta, conegut amb el nom de La Granja Vella.
La galeria potser es tractava d'un antic hivernacle modificat, ja que en realitat consistia en una sola planta envidrada amb cortinas blanques i grises, penjades per tal d'aconseguir els diferents tons de llum. La seva modesta cubicació no permetia més que disposar d'un petit decorat. Amor que mata fou el primer film rodat allí el 1908, on també s'hi filmà Guzmán el Bueno (1909). Aquesta empresa actuà com a productora fins al 1913.
Contemporánia de l'anterior casa, la Hispano Films va ser fundada per Albert Marro junt amb altres associats. A l'estiu de 1906 van confiar-ne la direcció tècnica i la filmació a Ricard de Baños, a la vegada que feien edificar uns laboratoris en una torre del carrer de Craywinckel, a St.Gervasi. Ricard aconseguí que el seu germà Ramon entrés a treballar-hi. A la tardor de 1909, l'empresa aixecà una galeria al mateix indret. Ricard de Baños passà a ser soci de la productora. El 1918, la productora més veterana de Catalunya desapareixia sota un incendi fortuït.
El 1910, el prestigiós tècnic, operador i especialista en trucatges, l'aragonés Segundo de Chomón, que havia treballat a les empreses Macaya y Marro -més tard, Hispano Films- i Pathé de París, torna a Barcelona on s'associa amb l'empresari i comerciant de cinema Joan Fuster amb qui fa construir una galeria de filmació important a la Gran Via, sota el nom de "Chomón y Fuster, contratistas de Pathé Frères", d'on sortiran una veintena de films, al llarg de 1910-1911 i distribuïts per Pathé, de gèneres diferents com ara la comèdia, el drama, el fantàstic o fins i tot la sarsuela.
Aquesta galeria fou adquirida el 1912 per la casa Iris Films, fundada el 1910 per Andreu Cabot i Joan Verdaguer que, a la vegada, comptaren amb el fotògaf Narcís Cuyàs com a realitzador; posteriorment Gelabert també hi treballà. Però els dubtosos resultats feren que en Cabot es quedés ell sol amb l'empresa sota el nom de Cabot i Puig. El 1913, construí uns moderns laboratoris i una galeria o "gran teatre de posa i plataformes", els millors estudis del moment, al carrer d'Amílcar, al Guinardó, sota el nom de Societat Galeries Cinematogràfiques: de grans proporcions, una planta d'obra per a magatzem i laboratori, i una gran galeria encristallada d'una dotzena de metres d'alçada pel centre de la teulada de vidre i d'una llargada d'uns trenta metres, permetent-hi ubicar fins a tres decorats. I el 1915 obrí una altra al carrer d'Aragó i va contractar com a director artístic a l'italià Godofredo Mateldi. Però Cabot Films no hi produí ni gaires ni assenyalades cintes, totes melodrames.
El 1911, a Barcelona fou fundada la casa Film del Arte Español, filial de la Cines de Roma, entre els projectes de la qual hi havia la construcció d'una galeria i laboratoris a Gràcia, a prop de la Plaça de Lesseps, als antics solars del Prado Catalán coneguts com a "Els Josepets". L'objectiu d'aquesta casa era imitar a la Pathé i Gaumont franceses: introduir-se en cada país. Les persones que foren enviades des d'Itàlia per fer funcionar l'empresa foren Bernardo Munzi, com a director de la mateixa, Giovanni Doria, operador, i Godofredo Mateldi, actor. Fins a la desaparició de la casa a finals de 1913, es feren deu llargmetratges, pertanyents al melodrama, aventura i drama típicamente español.
Gelabert torna en acció com a autónom el 1912 quan abandona a en Cabot i s'estableix pel seu compte a la Carretera de Sants on trasllada el seu taller i laboratoris: Manufactura Cinematogràfica-Tricolor. D'allí surt el melodrama Mala raza, del mateix any. A mitjan de 1912 funda Alhambra Films, amb domicili a la Rambla de Catalunya, amb la qual produeix el film Ana Cadova (1914), alguns interiors del qual són rodats a la galeria dels terrenys de Martí i Codolar que passa a ser propietat de Gelabert.
A mitjan de 1914, Gelabert, juntament amb Francesc Bech, fa construir una altra galeria i laboratoris força ben equipats també a la Carretera de Sants, coneguts com a Boreal Films. Aixó fou perquè l'estudi d'Horta se li havia fet petit i perquè Gelabert cercava aixecar una indústria cinematogràfica barcelonina important, amb una infrastructura al seu nivell. Necessitava, però, de l'ajut econòmic d'algun prohom dels negocis, en aquest cas en Bech.
Gelabert era propietari d'uns terrenys a Sants des de feia uns anys. Allí projectava de fer-hi un estudi modern envidrat dotat amb la darrera tecnologia i laboratoris ben equipats. Malgrat que la inscripció legal de la Boreal Films és del 1914, l'estudi restà acabat el 1916. Es tractava d'una galeria amb dues plantes, amb un estudi per a rodar interiors, un ampli magatzem i un laboratori actualitzat. "La casa de vidre", com la batejaren els veïns, havia nascut. Però la Guerra Europea afectà els mercats cinematogràfics europeus, cosa que també afectà a Gelabert que només va poder rodar dos films de producció pròpia al nou estudi, que es llogà a altres cases, fins que acabà sent mal venuda a la Studio Films.
A partir de 1914 fan aparició un seguit de noves productores: La Barcinógrafo, a càrrec de Llorenç Mata i Adrià Gual, i amb la col.laboració, entre altres, de Magí Murià i Gelabert. També, Tibidabo Films, Condor Films, Solà y Peña, Argos Films (amb un estudi força gran al Passeig de les Camèlies), Catalònia Films, Segre Films, Adrià Films, Falcó Films, Momo Films, Mundial Films, Niké Films, Victoria Films, Sanz S.A., Armando Films, Lotos Films, Emporium Films, Dessy Films, Regia Art Films Corp., Gnomo Films, Principal Films, Internacional Films, Narciso Films, Clador Films, Canigó Films.
Un autèntic deliri cinematogràfic, però només deliri, ja que no suposà la formació d'una indústria del cinema sòlida, sinó que bàsicament es tractava de cases de curta vida, amb pocs films -de vegades només amb un de sol-, fets amb escasos diners i mitjans, artesanalmente, sense l'organització i el finançament indispensables per a consolidar una indústria, i sense cap suport polític ni intel.lectual.
El 1915 Joan Solà i Alfred Fontanals funden Studio Films, en la qual incorporaren a Domènec Ceret com a director d'escena. Aprofitant un període d'expansió comercial, la casa adquirí les galeries i el laboratori Boreal Films d'en Gelabert, a Sants, que inauguraren el 1918 i que perduraren fins al 1920, quan van passar a ser llogats a altres productores durant un temps fins que, en haver d'ampliar-se l'antiga estació de Sants, els terrenys van ser venuts.
Ricard de Baños funda el 1916 una nova productora, Royal Films, a Gràcia, que uns mesos després amplia amb una altra, Magna Films. Per a la filmació de les pel.lícules emprava, però, els estudis de Cabot Films.
Dos realitzadors italianas a Barcelona aporten, a més de la seva feina com a tals, la creació de noves productores: Estrella Films, a càrrec de Godofredo Mateldi, i Excelsa Films, fundada per Mario Caserini. Un altre cineasta italià, l'operador Giovanni Doria, també va contribuir al cinema fet a Barcelona en posar-se a les ordres del realitzador Josep de Togores.
Davant de l'evident manca d'uns estudis de rodatge cinematogràfics -també anomenats teatres o galeries "de pose"-, la primavera del 1932 aparegué un grup capitalista amb l'objectiu de finançar el projecte de constitució i explotació d'uns grans estudis de cinema a poca distància de Sabadell, amb el nom de "Estudis Cinematográfics de Barcelona s.a.", que encetessin la creació d'una indústria cinematogràfica estatal. Entre els diversos elements directius hi havia Carner Ribalta, Vives i Miquel Josep.
Per a tal fi, s'adquiriren terrenys de 41.500.000 pams quadrats on es volia construir a redós una urbanització, una ciutat cinematogràfica, la "Ciutat del Film", el "Hollywood català". Els diversos sectors per a urbanitzar es pensaven adreçar a una zona d'estudis, un barri per als obrers i empleats, un barri residencial per als artistes i directors, una zona esportiva amb un hotel, un casino i un club, i l'Acadèmia de l'Art i de la Indústria Cinematogràfica. Però primer de tot s'aixecarien els estudis amb les seves corresponents dependències i laboratoris per al rodatge i muntatge de les pel.lícules.
El grup financer cercava que hi hagués garantia de continuïtat i producció ininterrompuda. El capital estimat pujava als 10 milions de pessetes, cobert per diferents grups capitalistes de Barcelona i de Sabadell. Arribaren a haver-hi plànols i pressupostos, fins i tot contractes per adquirir aparells a la Western Electric i amb una firma de París per a la construcció de laboratoris, etc. Però la possibilitat de crear uns estudis en un dels pavallons de l'Exposició del 1929 a Montjuïc va fer que el projecte no tirés endavant al Vallès.

EL SONOR:
Els Estudis Orphea van ser muntats el 1932 pel productor francès Camille Lemoine, un dels fundadors de la productora francesa Orphea Film, a instàncies de Francisco Elías; havien de ser provisionals per a la filmació del film francès Pax. La seva ubicació fou en la part posterior del que havia estat Palau de la Química de l'Exposició Universal de 1929 a Montjuïc, Barcelona. En una estada de treball a París, Elías havia conegut Lemoine.
Restablerta la República el 1931 i la Generalitat de Catalunya, aquesta li encarregà a Elías el muntatge d'uns estudis de cinema sonors. Elías i Lemoine feren el disseny de la instal·lació sonora dels futurs estudis, dels quals el marquès de Breteuil fou el president del consell d'administració i Lemoine l'administrador delegat. Cercant un local, contactaren amb els responsables municipals de les instal·lacions de l'Exposició de 1929, als quals llogaren el Palau citat; lloguer decidit en una sessió plenària municipal del 2 de març de 1932. Orphea Film arrendà per un mes el local, ampliable a sis mesos, per un preu de 2260 pessetes mensuals, a més d'abonar un dipòsit de 6780 pessetes. La instal·lació acústica del Palau en la primavera de 1932 va córrer a càrrec de l'enginyer industrial i tècnic radiofònic Josep M. de Guillén-García. El 12 de maig hi arribaren tres camions amb material d'il·luminació i l'equip sonor portàtil Radio-Cinéma de la Gaumont.
Pel maig començà a rodar-s'hi Pax, dirigida pel mateix Elías, en versió francesa, ja que no es trobà capital per fer-la en una de les llengües co-oficials al Principat, malgrat l'assistència del president Macià i autoritats a la inauguració dels estudis el 25 de juny. Però el que havia de ser un plató provisional s'anà convertint en estable. El 23 de desembre, l'ajuntament renovà el contracte d'arrendament del Palau per cinc anys més a vint mil pessetes cadascun. José Buchs s'interessà pel nou sistema sonor i viatjà fins a Barcelona per contractar-lo per al rodatge del seu projecte Carceleras, que es dugué a terme el primer període de l'estiu.
Gràcies a aquest rodatge, Orphea pogué obtenir ingressos econòmics que compensà la marxa del capitalista de Pax. El projecte de rodatge d'un curtmetratge en dues versions, espanyola i francesa, sobre un monòleg còmic encetà un moment de crisi econòmica superada per l'explotació dels equips sonors per al doblatge de títols al castellà, la sonorització, el rodatge de noticiaris sonors, el doblatge de documentals i material publicitari, i el lloguer dels estudis per part d'altres productores.
El setembre remuntaren la crisi amb el rodatge d'El último día de Pompeyano (F.Elías), amb capital francès, i El sabor de la gloria (F.Roldán), films parcialment sonors. Els estudis s'anaren consolidant i crearen una bona infrastructura que tornà a fer de Barcelona la capital cinematogràfica de l'Estat. Tota la producció espanyola de 1932 sortí dels Orphea, essent les primeres -a més dePax i Carceleras (primera cinta sonora totalment parlada i cantada en espanyol)-, El sabor de la gloria (F.Roldán), Mercedes (J.M.Castellví), i El canto del ruiseñor (C.San Martín).
El 1933, la quasi totalitat de la producció espanyola també sortí dels Orphea, entre la qual destacaren dos films de l'Elías, Boliche i Rataplán, i un de B.Perojo, El hombre que se reía del amor, film que servir per a justificar que els equips sonors es quedessin a Barcelona. El Cafè de la Marina (1933, D.Pruna) fou el primer títol parlat en català i el primer filmat en so directe.
A partir de 1934 deixaren de fer de productora per restar només com a llogaters. En dos anys s'hi rodaren vint-i-un títols, cinc d'ells d'Orphea Film. Mentrestant, al Palau s'hi feren reformes a l'estudi A i s'hi afegiren dos platós adicionals.
El 23 d'octubre de 1933 es creà Distribución Orphea, Film SA, en el consell d'administració de la qual hi hagué Aurelio Lerroux, nebot del dirigent del Partit Radical, o Joan Pich i Pon, d'aquest mateix partit. L'abril de 1934 es creà la filial Publi-Orphea, destinada al rodatge de curts i documentals. Després d'alguna irregularitat financera, el 15 de gener de 1935 es constituí mercantilment a Madrid la societat gestora E.C.O.F.S.A. (Estudios Cinematográficos Orphea Film, SA), amb Lemoine, el valencià V.Casanova i Giner, de CIFESA, i el capitalista mexicà E.Gutiérrez Bringas, al consell d'administració. Aquest darrer, a més de soci fundador, en fou el president.
El dia 7 de febrer de 1936, i durant el rodatge de María de la O (F.Elías), es declarà un incendi al plató A que el destruí completament i que acabà amb la vida d'un empleat. A la primavera comencen els treballs per reconstruir i reorganitzar l'estudi. Camille Lemoine, fundador dels Orphea, i Aragonés i Pujol, copropietaris dels Laboratoris Cinefoto, firmaren un acord empresarial per a refer la part dels estudis afectats. S'aprofità per introduir-hi algunes modificacions com ara l'eliminació d'unes columnes que estorbaven per a les filmacions i la construcció d'una piscina de rodatge, encara que només s'emprà com a tal per a la filmació de Héroe a la fuerza (B.Perojo, 1941); gairebé sempre es feia servir com a fossat per donar més alçada als decorats o per instal.lar-hi escales o pendents, i sinó es cobria per aprofitar tota la superfície de l'estudi.
Durant la Guerra civil la CNT-FAI s'incautà, en el primer moment revolucionari, dels estudis -igual que els de Trilla-; la UGT ho va fer amb els d'Española Films i els Lepanto. La cinta més coneguda que s'hi filmà en aquest període fou Sierra de Teruel o L'Espoir (A.Malraux, 1938-39).
Els laboratoris Cinefoto s'encarregaven tradicionalment del revelatge i del tiratge de les còpies. Però de ser una empresa al servei dels Estudis, passaren a formar part empresarial d'aquests. Això fou perquè Lemoine devia diners als laboratoris i ho va anar saldant amb accions dels Estudis fins que els laboratoris arribaren a disposar-ne del 50%, la qual cosa va obligar, a la postguerra, a reestructurar la societat quedant de la següent manera: Joan A.Pàmies, president; Daniel Aragonès i Antoni Pujol -propietaris de Cinefoto-, consellers delegats; Alfred Baulies, administrador i Cèsar Espiga, organitzador dels tallers. Lemoine acabà venent la resta d'accions per tal d'eixugar problemes financers seus i marxà a Madrid.
En aquests estudis s'havien dut a terme agosarades tècniques de filmació, com la que va dirigí Carlos Serrano de Osma en el rodatge del seu film La sirena negra (1947), a partir de moviments de càmera i grua sota un sostre sencer quan aleshores no es solia fer ni tan sols a Hollywood. Aquest mateix director demanà d'incorporar una grua, la primera dels estudis, per a la filmació de la cinta Embrujo (1947).
A diferència de Madrid, a Barcelona la tècnica més habitual de rodar era fer-ho sense enregistrar directament el so, per tal d'evitar les molèsties de la "girafa", i gravar-lo en un altre moment de la producció. A més de la comoditat i operativitat, era més econòmic, ja que es guanyava temps en el rodatge.
En una època com la postguerra, un període de restriccions elèctriques, era important descongestionar el consum elèctric que s'acumulava en els horaris laborals; així que els estudis de cinema foren obligats a funcionar de nit. Fins i tot, s'arribaven a fer dues pel.lícules alhora; decorats paral.lels amb equips diferents.
Malgrat tractar-se d'uns estudis barcelonins, hi venien productores de Madrid a rodar-hi, possiblement perquè trobaven preus més competitus i operaris eficients.
El 1950, els estudis tenien una capacitat annual de producció de 6 a 8 llargmetratges, i disposaven de:
- Un espai de 4360 metres quadrats.
- Dos platós: Un de 43 x 28, i un altre de 27 x 27 m., ambdós degudament aïllats acústicament i amb instal.lacions de passareles. Una piscina de 12 x 10,20 x 2,95 m. amb compartiments estancs per a escenes submarines.
- Una producció elèctrica amb transformadors de 500 KWh. i de 200 KWh. per a corrent altern; i un grup amb dinamo de 400 per a continu.
- Un equip de llums amb 196 fresnels.
- Tres equips de so formats per dos portàtils sobre camió i un de fix.
- Tres càmeres Super-Parvo Debrie de 300 m.
- Dos tràvellings.
- Sales muntatge amb movioles.
- Mescladores de so, micròfons, una instal.lació de "play-back", sales de sincronització, instal.lació per al doblatge.
- Sales de projecció, camerins, oficines, maquillatge, cantina...
Les primeres pel.lícules en color -en Cinefotocolor, patent de Daniel Aragonès- fetes a Espanya i el primer film en relleu sortiren dels Orphea. D'aquests estudis sortí també la cinta més taquillera de las història del cinema espanyol, El último cuplé (J.de Orduña, 1957). I el 1959 en sortia el primer títol "olorós" fet al món, Scent of Mystery, produïda per Michael Todd i dirigida pel seu fill, emprant el sistema Aromarama.
L'últim títol que es filmà als Orphea fou La bella Lola (A.Balcázar, 1962). El 28 d'abril de 1962 s'hi declarà foc, possiblement originat en els magatzems, plens de restes de decorats. Encara que no se sap si l'incendi fou accidental o intencionat, diverses hipòtesis apunten a aquesta darrera possibilitat ja que l'alcalde Porcioles volia treure's els Estudis del damunt -amb els quals mantenia un contracte de lloguer- per poder ampliar el Poble Espanyol. Diferents professionals foren testimonis de com els bombers s'inhibiren de l'incendi -per no dir "alentaren", segons l'opinió d'alguns tècnics-, per concentrar els esforços en salvar el Poble Espanyol. Després de l'incendi, l'empresa Estudis Cinematogràfics Orphea s.a. volia refer i modernitzar els estudis; constituí una comissió que anà a veure a Esteban Bassols, antic crític de Radio Nacional i en aquells moments empleat municipal, que arribà a convocar un concurs-subhasta que no prosperà a causa de les condicions impostes per l'ajuntament porciolista -una única concessió per cinc anys, i després els estudis revertirien a la ciutat-, que no entusiasmaren ningú. Cap de les possibles empreses o persones que s'hagueren pogut presentar individualment al concurs foren capaces de fer-ho per les dures condicions i l'afer s'arxivà.
Malgrat tot, diversos professionals s'uniren i feren a l'alcalde la proposta d'aixecar els nous platós en el Palau de Bèlgica, al costat del de la Química sinestrat. Però les condicions igualment dures que va establir l'ajuntament va fer fracassar el projecte.
Davant la situació i setmanes després que l'ajuntament declarés desert el concurs, certs productors cercaren altres vies, com la de construir uns nous estudis fora de l'àrea metropolitana on el sòl era més barat i les comunicacions eren bones. Hom parlà de Castelldefelds i La Roca. El primer indret fou idea d'Iquino mentre que a La Roca s'hi projectà la ubicació d'uns estudis i d'una ciutat cinematogràfica que no passà de projecte. Fins i tot el productor nordamericà Samuel Bronston i la dona d'un industrial barceloní cineasta amateur es brindaren a fer uns estudis, però cap de les propostes i oferiments reixí a causa de la moda ja establerta dels rodatges en escenaris naturals i de la indiferència dels inversors.
Els Estudis Trilla-La Riva van ser fundats a Montjuïc-Barcelona per Abelardo Trilla Balagué, empresari i director d'espectacles de Cinaes, juntament amb l'enginyer de so madrileny Adolfo de La Riva, enginyer industrial i promotor de la radiodifusió espanyola, que havia creat a Madrid el 1923 Radio Ibérica i, un any després, a Barcelona, Radio Catalana que després passaria a la capital amb el nom de Unión Radio.
L'onze de novembre de 1931, la Junta de Palaus, Parcs i Jardins de l'ajuntament barceloní acordà cedir el Palau de la Metal·lúrgia de l'Exposició Internacional de 1929 a Montjuïc, concretament al Passeig de Santiago Rusiñol, a Abelardo Trilla. El setembre s'havien estat fent proves de l'equip d'enregistrament Rivaton dels germans La Riva. Foren els primers estudis estables, que funcionaren fins al 1956. La instal·lació d'uns estudis per al rodatge de pel·lícules sonores, mitjançant aparells inventats i construïts per tècnics espanyols, es dugué a terme entre altres coses per evitar pagar els alts cànons a les patents estrangeres.
El primer film que en surtí fou El abogado tartamudo (1932). En un principi funcionaren més com a estudis de muntatge i de sonorització -inclòs el doblatge- de pel·lícules. Els doblatges eren realitzats pel sistema d'impressió de so inventat per de La Riva, el Rivatón, que consistia en la unió millorada de diferents tecnologies estrangeres, amb què s'obtenia un so clar, sense distorsions ni sorolls de fons. La direcció dels primers doblatges anà a càrrec de l'actor Félix de Pomés i foren també els primers doblatges professionals que es realitzaren a Espanya.
El 1935 morí Trilla i les seves accions passaren a mans de la seva dona, Margarita Díaz, assumint la gerència dels estudis. Alhora, s'iniciaren rodatges sonors i passà a ocupar-se de la direcció dels doblatges el director i compositor Pedro Puche. El secreto de Ana María (1935, S.Alberich) fou el primer film sonor dels estudis. M.Díaz passà a llogar els estudis a tercers. El 1941 l'establiment d'un contracte d'arrendament per part de CIFESA, augmentà la producció.
El 1942 se'n feren càrrec de la direcció Daniel Aragonès i Antoni Pujol, directors dels Orphea, que els modernitzaren i contractaren tècnics especialitzats; esdevingueren Estudios Cinematográficos Trilla-Orphea, fins al 15 d'agost de 1946 en què, a causa de la crisi cinematogràfica encetada el 1943, se'n feu càrrec Pecsa Films, adoptant el nom de Trilla-Pecsa, empresa igualment productora.
Posteriorment, D.Aragonès, a través d'ECOFSA, comprà la majoria de les accions, si bé el 1952 M.Díaz recuperà el control dels estudis. El 1948 Iquino comprà els estudis, convertint-los en els Trilla-Emisora. Malgrat que el seu potencial de rodatge s'havia calculat en cinc llargs i tres curts l'any, durant la segona meitat dels anys quaranta no s'hi filmaren més de tres títols l'any.
El 1950, els estudis comten amb una capacitat anyal de producció de 5 llargmetratges i 3 curts, i disposen de:
- Un espai de 2730 metres quadrats, amb un plató rectangular insonoritzat de 1598 metres quadrats de 23 m.d'alçada, amb instal.lacions de passsareles.
- Una producció elèctrica de 900 KW. i equipament de llums.
- Dues càmeres Super-Parvo Debrie de 300 m.
- Tràvellings de rodes, d'elevador hidràulic, d'elevador amb maneta, amb vies.
- Sistema per a transparències.
- Un equip de so, dues "girafes", una sala de sincronització insonoritzada, mescladores de so, micròfons, instal.lació per a doblatges, un equip de "play-back", dues sales de projecció.
- Sales de muntatge amb movioles.
- Tallers de fusteria, pintura, decorats, camerins, maquillatge, oficines, magatzems...
El 1956 realitzaren el primer film espanyol en Scope (concretament, en HispanoScope), No estamos solos (M.Iglesias).
Els anys 60 foren absorbits en part per la Fira de Mostres i en part pel restaurant La Pèrgola.

Els Estudis LEPANTO -que estigueren oberts entre 1935 i 1943-, es trobaven al carrer de Lepanto, cantonada amb el d'Indústria. El propietari era el distribuïdor francès Huguet i el director tècnic era en Piqué, que també feia d'operador.
Per necessitats urbanístiques, part de l'edifici dels estudis havia d'anar a terra per obrir un carrer i aleshores es traslladaren a la Travessera.
Un nou projecte de construcció d'uns altres estudis aparegué a finals de 1934 quan l’enginyer Hans Latté, sota la direcció del qual es construiren els Estudis Jofa de la Tobis a Berlín, arribà a Barcelona per a col.laborar amb l’arquitecte Juan Gordillo en l'edificació dels Estudis Unión Films S.A., a les rodalies de Barcelona. Malgrat la detalladíssima memòria i projecte dels estudis, no passaren de ser un projecte.

Els estudis KINEFON,S.A. -al carrer dels Vergós, a Sarrià, que funcionaren entre 1940 i 1953-, foren habilitats després de la Guerra civil per Joan Homedes Mauri en un antic magatzem de materials d'uralita que va comprar, encara que en una part de l'edifici el 1936 havien hagut uns estudis de doblatge, els Trebor, a cura de Roberto Wahl. Homedes era fabricant de licors a Tortosa d'on era natural. En començar el sonor, veient les possibilitats que obria el doblatge de films, volgué fundar a Barcelona un estudi, al qual donà el nom d'Española de Films, al carrer de Nàpols, 115.
L'agost de 1940 s'inaugura l'edifici de Sarrià. Al principi hi havia un sols plató, a més d'un pati on de vegades s'hi muntava algun decorat relacionat amb escenes de llum exterior; amb el temps aquest pati es convertí en un segon plató. El 1942 s'enceta la gran ampliació fins a tres platós, cosa que permetia el rodatge de diversos films alhora.
Joan Homedes fou el prototipus d'empresari català emprenedor i, per tant, de productor actiu, força valorat pels professionals i per la premsa especialitzada de l'època. El seu fill gran, Emilio Homedes Clavero, al llarg de l'existència de l'empresa hi exercí els càrrecs de secretari tècnic, apoderat i director-gerent, a més de productor executiu, i el més petit, el Juanín, va fer d'actor infantil en més d'una pel.lícula.
Homedes pare lluitava contra l'existència dels productors "ocasionals". Segons ell, la dignificació del cinema espanyol requeria l'absència total d'aquest tipus de productors a qui només movia l'oportunisme, l'esnobisme o el diner fàcil; en canvi, el productor professional compta amb l'experiència de l'ofici i amb les inversions realizades per millorar l'empresa.
Els propietaris de l'empresa -que també era productora- compraren càmeres noves de la casa Debrie de París, concretament la Super-Parvo de 300 m., les de rodatges en exteriors com la Parvo L. de 120 m. i unes de 60 m. a corda per a escenes arriscades. A més compten amb projectors tipus Fresnel i Gruber. Els grups electrògens de 50 i 60 kw. eren molt antiquats i pesents, pel que ocasionaven força soroll.
El 1950, els estudis -les dimensions dels quals eren de 2600 metres quadrats i que tenien una capacitat anyal de producció de 12 llargmetratges i 25 curts- comptaven amb el següent:
A la planta baixa:
- Tres platós: un de 18 x 28 x 12 m.d'alçada, amb piscina al centre de 8 x 8 x 3 m.de fondaria, amb les seves instal.lacions de passarel.les i quadres per a la presa de llum; un altre plató de 9 x 18 x 10 m.d'alçada; i un tercer de 15 x 30 x 14 m.d'alçada, insonoritzat amb llana de vidre.
- Sales de so, proves i doblatge, tècnicament ben dotades.
- Central elèctrica per a la producció elèctrica de 350 KWh.de corrent alterna i 50 de contínua. Entre l'equipament de llums hi havia 187 fresnels, arcs, spots i projectors submergibles per a la piscina.
- Una càmera Super-Parvo i una Novado.
- Tràvellings de vies i de rodes.
- Un equip de transparència de 3'50 x 2'90 m. amb cabina de projecció sense fi.
- Dues "girafes", cinc micròfons de cinta, mescladores de so amb diversos canals, un equip per a "play-back". Instal.lacions per a doblatges.
- Tallers de fusteria.
A la segona planta:
- Despatx de la direcció, despatxos per als productors, oficines. - Camerins, maquillatge, departament per al fotògraf.
- Cabina de projecció amb doble equip per a la sala de projeccions.
A la tercera planta:
- Una sala de sincronització amb màquines per a copions i sincronització.
- Cambres per a negatius i material verge.
- Una sala de muntatge amb moviola.
- Tres laboratoris per a proves de so i imatge.
A partir de meitats dels 60, els estudis començaren a modernitzar-se; arribaren les càmeres Arriflex.
Donat que la importació de maquinària en aquells moments, a l'Espanya franquista de caire autàrquic, era quasi impossible -fora del material sensible i dels objectius-, es construïren la seva pròpia grua i tràvellings de vies i de rodes de goma. També van fer construir una piscina de rodatge. I volien edificar un nou edifici, tal com es reflectia en un folletó de propaganda de l'època.
Malgrat que l'horari normal de rodatges era de 14h. a 21 h., en una època en què es declarà una forta sequera que suposaren restriccions i no es donava la llum fins a les 18h., es treballava de 22h. a les 5h. del matí.
La primera pel.lícula fou Julieta y Romeo (J.M.Castellví, 1940), seguida de El hombre que se quiso matar (R.Gil, 1942), Hay un alto en el camino (J.Torremocha, 1941), Por un amor (R.Gutiérrez, 1941), La madre guapa (F.de Pomés, 1941), Los de Aragón, El difunto es un vivo (I.F.Iquino, 1941), El pobre rico (I.F.Iquino, 1942), Los ladrones somos gente honrada (R.Gil, 1942), Estaba escrito (A.Ulloa, 1945), Noche sin cielo (I.F.Iquino, 1947), Alma baturra (A.Sau Olite, 1947), Un ladrón de guante blanco (R.Gascón, 1947), La calle sin sol (R.Gil, 1948), Si te hubieses casado conmigo (W.Tourjansky, 1948), El misterioso viajero del Clipper (G.Pardo Delgrás, 1948), La niña de Luzmela (R.Gascón, 1949), Se le fue el novio (J.Salvador, 1949), Historia de una escalera (I.F.Iquino, 1950), La gran promesa, Catalina de Inglaterra (A.Ruiz Castillo, 1951), aquesta última la darrera pel.lícula de Kinefón.
En aquests estudis es feren els treballs de la primera pel.lícula que es doblà a Espanya, El amor y la suerte.
El tancament dels estudis coincidí amb l'arribada de les noves tècniques del color i el Cinemascope. Adaptar-les a Kinefón suposava haver d'ampliar i canviar la major part dels materials, la central elèctrica, les càmeres, etc., en un moment de crisi, a inicis dels 50, per a tota la indústria del cinema espanyol. A aquesta circumstància, en el cas dels Kinefón se li ha d'afegir el fet que el seu creador, Joan Homedes, no comptava amb l'interès dels seus fills per a la continuïtat de l'empresa. D'altra banda, s'anà posant de moda rodar-ho tot en exteriors.
El 1953 passaren a ser els Estudis Buch-San Juan, bàsicament dedicats a la publicitat, encara que, arran de l'incendi dels Orphea, per necessitat s'hi rodaren uns pocs llarg-metratges de ficció; títols sense importància, dels quals de vegades només se'n filmaven els interiors: Cena de matrimonios (A.Balcázar, 1962) fou el primer film que s'hi rodà, seguit d'altres d'en Balcázar així com de joves directors com Camino, Lorente i Font.
El juliol de 1963 comptaren amb més platós on es filmaven films de ficció alhora que espots. Els estudis entraren en crisi i el 1964 passaren a ser els Laboratoris Cinematiraje Riera i després la productora Filmtel s/a.
Actualment, on havia l'antic plató "A" estan les Galeries Tres Torres, un mercat. En els altres espais hi ha els Laboratoris Riera.

Els Estudis DIAGONAL, situats a l'Av.Carles III, a Les Corts, i dirigits per l'operador Jaume Piquer, serviren com a platós per a Emisora Films entre 1943 i 1948.

El 1946 sorgeix un nou projecte de construcció d'una ciutat cinematogràfica fora de Barcelona, concretament en una finca rústica de Sabadell. Juntament amb els platós, s'hi volien aixecar hotels, viles residencials i xalets. Malgrat que s'hi comença a treballar, restà en projecte.

Els Estudis IFI (Ignacio Ferrés Iquino) -que funcionaren des de 1950 i durant els anys 60-, eren propietat del productor i director Ignacio F.Iquino qui, encoratjat pels seus èxits a CIFESA i fugint de problemes familiars, decidí dedicar-se a la realització i producció en solitari, i llogà un gran local a l'Avinguda del Paral.lel barceloní que havia funcionat com a club nocturn (Amaya) i d'atraccions. Hi invertí tots els seus estalvis en la creació dels estudis que aviat foren propietat seva. Actualment hi ha pisos.
El 1963 esdevingué distribuïdor de les seves pròpies pel.lícules. La nova distribuïdora, IFISA, la ubicà en els locals que havien estat el seu estudi fotogràfic, al Passeig de Gràcia. Més tard, a Iquino li anaren tan bé els negocis que obrí sucursals a Madrid, Sevilla, València, Bilbao, La Corunya, Ciutat de Mallorca, Sta.Cruz de Tenerife i Las Palmas de Gran Canària.
El 1955, els estudis -que disposaven de calefacció!- es composaven de:
- Tres platós de 20x25m., 23x8m. i 23x12m., respectivament.
- Cinc tipus de càmeres (Super-Parvo, Super-Parvo Debrie, Super-Parvo Reflex color, Cameflex i Arriflex)
- Projectors Fresnel i Gruber, arcs, nitres, spots.
- Dues "girafes".
- Una força de 300 KW. per a corrent altern, i 300 amperis corrent continu per a arcs.
- Cinc sales de muntatge.
- Una sala de projecció.
- Una sala per a doblatges.
- Camerins, maquillatge, sastreria i perruqueria, oficines, tallers, magatzems.
- Garatge, al qual s'accedia pel c/Campo Sagrado.
Per tal d'evitar els enderrariments que ocasionaven els estudis de so existents en el moment de la sonorització, Iquino creà els seus propis estudis de so al c/Diputació, Parlo Films, per als quals adquirí equips d'enregistrament Klangfilm.
D'altra banda, adaptà els nous sistemes existents de pantalla ampla i de color, als seus propis sota els noms comercials de Ifiscope i Ificolor. Fins i tot, inaugurà la seva pròpia casa discogràfica i una editora musical, Discos IFI i Ediciones Musicales IFI per tal de publicar-se les cançons de les seves pel.lícules en lloc que fecin, com fins aleshores, altres cases.
El 1966, però, passà per moments de greus dificultats econòmiques i hagué de vendre els estudis del Paral.lel a una immobiliària i els de Diputació, quedant-se només amb els del Passeig de Gràcia. Més tard comprà els antics locals de Cifesa i de Rey Soria Film del c/València, i hi realitzà les seves darreres 19 produccions.

A finals de 1948 i inicis de 1949, sobrevé una paràl.lisi gairebé total en la producció de films fets a Barcelona. Pel febrer, només s'en filma una. Orphea i Diagonal són des de fa mesos inactius. Hi ha pocs projectes de futur i la gent interessada pel negoci del cinema es redueix significativament. La premsa de l'època dóna part de culpa a les productores de Barcelona que s'han dedicat a produir films econòmics -exposant així poc per guanyar molt-, sense donar importància a la part artística, cosa que va fer que no sortís cap títol d'anomenada dels estudis barcelonins. No se sabia fer indústria cinematogràfica. Molts productes eren fruit de la impaciència i presses de directors novells.
En tot cas, l'única productora organitzada i amb continuïtat fou Emisora Films que, quan a inicis dels anys 50 continua la crisi de producció a Barcelona, als IFI es segueixen rodant pel.lícules. Aspecte que contrasta amb els Kinefón on els platós són deserts. El número de rodatges del 1955 es distribueixen entre 8 als Orphea, 6 als IFI i 5 als Trilla.

A meitats dels anys 50, noves tendències estètiques a remolc de les europees apunten pel rodatge en escenaris naturals; càmeres lleugeres i material sensible ho permeten. La concepció dels estudis com a principals indrets per realitzar les pel.lícules comença a trontollar. Els més afectats són els tècnics de plató.

Els Estudis BALCAZAR, S.A. foren creats el 1964 a Esplugues de Llobregat per una família pelletera on alguns membres de la qual es dedicaren al cinema. Ja el 1951 Alfonso Balcázar havia fundat Producciones Cinematográficas Balcázar (registrada el 1957) amb un capital de 3 milions de pessetes.
Aprofitant una bona època per a la indústria del cinema, d'una banda els germans Balcázar aixecaren un poblat de l'Oest americà -Esplugues City-, per donar sortida a la demanda espanyola i italiana d'"spaghetti westerns". Era ubicat al costat de l'autopista i del cementiri municipal, entre els carrers de la Riereta i Andreu Amat.
D'altra banda, els estudis pròpiament dits estaven al c/St.Antoni M.Claret, en unes naus industrials de la casa Moleti, abastint una extensió de 1580,75 metres quadrats. El 1969, els estudis es dedicaven a la prestació de tots els serveis per a produccions espanyoles o estrangeres. Constaven de:
- Cinc platós (dels quals, un d'insonoritzat i un amb piscina), sumant 5600 metres quadrats de superfície.
- Càmeres Arriflex i Cameflex.
- Cinc equips de reflectors de 10 kw., deu de 5. vint de 2, quatre de 1, 15 de 750 i quatre de 250.
- Equipos para la toma de sonido.
- Sales muntatge amb movioles plans i verticals.
- Sala de projecció.
- Sala de registre.
- Vestuaris, maquillatge, magatzems, tallers...

El poblat cinematogràfic serví com a decorat d'unes 70 pel.lícules al llarg de gairebé nou anys, la primera de les quals fou Pistoleros de Arizona (A.Balcázar, 1964), i la última, Hijos de pocos y deshonestos padres le llamaban Calamidad (A.Balcázar, 1973). Durant el rodatge d'aquest darrer títol, el poblat va ser dinamitat i incendiat "de veritat", aprofitant que igualment s'havia d'abandonar.
Una de les parets del cementiri s'havia profitat més d'una vegada com a decorat natural. Es fabricà un decorat mòbil simulant una casa amb xemeneia preparat per si durant el rodatge es posaven a funcionar les xemeneies autèntiques de les fàbriques d'Esplugues i no "encaixava" el fum industrial en un poblat de l'Oest; aleshores es feia coincidir la xemeneia del decorat amb els fums del fons.
La majoria dels títols filmats al poblat foren coproduccions amb Itàlia, encara que també es feren amb Alemanya i altres països, a causa de l'interès de filmar a Espanya pels baixos costos de producció. A Esplugues s'hi filmaren, entre els 70 títols, Una pistola para Ringo (D.Tessari, 1965), Cuatro dólares de venganza (J.J.Balcázar, 1966), Clint el solitario (A.Balcázar, 1967), El más fabuloso golpe del Far-West (J.A.de la Loma, 1971). Només una cinta ambientada en el segle XX sortí d'aquests decorats, Crónica de un atraco (J.J.Balcázar, 1968), un "thriller" a l'americana.
Els rodatges en el poblat d'aquell fals Oest americà s'acabaren perquè una part del mateix quedà afectat pel traçat de l'autopista Barcelona-Molins de Rei. A més, el poblat ja no era rendable; havien augmentat els costos de la mà d'obra i era difícil filmar un western per menys de 7 o 8 milions de pessetes, apart de les despeses per al manteniment continu dels decorats sempre a mercè de la climatologia i de les trompades dels "especialistes". Aquests aspectes, juntament amb les dificultats financeres dels Balcázar en un moment de devallada per a la indústria del cinema espanyol, justificaren la desaparició del poblat.
L'època més productiva dels estudis es situa entre 1965 i 1967. Però a finals dels 60, el traçat de l'autopista A-2 va fer que el poblat de l'Oest es refès en un espai inferior a una hectàrea. Els problemes de la productora es complicaren arran de la crisi cinematogràfica a Espanya des del 1969. El 1971 l'ajuntament local encetà un expedient contra l'empresa Balcázar pel mal estat en què es trobava el poblat de l'Oest. En un principi els propietaris pensaren de reutilitzar el poblat amb finalitats turístiques, com actualment passa amb els d'Almeria, però el projecte no tirà endavant malgrat que el subsecretari d'Informació i Turisme del moment, Pío Cabanillas -després ministre-, va assistir a una barbacoa on els cambrers vestien de cowboy.
El 1973 els Estudis Balcázar foren reconvertits en locals d'una empresa de transports; només una part fou conservada per la productora que la dedicà a estudis de doblatge, fins que el 1974 tota la superfície fou venuda a Central Borne.

Els Estudis KINE S.A. foren muntats per l'industrial Juan Palomeras al carrer de Portbou, a Sants, en uns terrenys propietat de Pere Balañá Bonveí. En aquests, hi havien hagut unes quadres dels cavalls de la plaça de toros. Els nous estudis van ser projectats per l’enginyer industrial i cineasta Antoni Jover.
Gestats després de la desaparició dels Orphea, els estudis no es van poder obrir per problemes burocràtics i de negociacions fins al setembre de 1965.
Els estudis comptaven amb:
- Dos platós: Un de cobert de 16x20m. i un altre de descobert de 15x22m.
- Una potència de 250kw.
- Oficines, camerins, maquillatge, tallers, magatzems...
Malgrat que foren concebuts per a rodar-hi cinema industrial i publicitari, també s'hi filmaren algunes pel.lícules de ficció, per exemple El último sábado (P.Balañá, 1966).
Però, a finals de 1966, la manca de producció lligada a les diferències entre Palomeras i Balañá precipitaren la crisi de l'empresa. Balañá i uns quants professionals més s'adreçaren a la Diputació per tal de demanar-li una subvenció amb què mantenir els estudis, emparant-se en la necessitat de disposar d'una producció independent barcelonina. Però la sol.licitud no va ser atesa.
Balañá va arribar a oferir els estudis a TVE, però davant la pràctica impossibilitat per aparcar fora o dins dels mateixos va fer desistir als tècnics de la Televisió.
Després es transformaren en PROFILMES, vinculats a la desapareguda promotora d'inversions MPI de Palomeras (en realitat, una empresa-estafa a nivell estatal) i es convertiren en els únics estudis capaços d'acollir un rodatge amb necessitats d'espai. De la Loma hi filmà el seu inconclús film sobre Viriato. Palomeras -que acabà a la pressó- va vendre les seves accions a baix preu a Balañá; hi havia força deutes. El gener de 1986 l'empresa de vídeo Zoom TV reacondicionà les instal.lacions.

Els Estudis ISASI van ser creats pel productor i director Antonio Isasi Isasmendi. La seva construcció va ser anunciada per Isasi Producciones Cinematográficas amb motiu de l'estrena de Las Vegas, 500 millones (1968). Les justificacions presentades per l'empresa foren la necessitat d'uns nous estudis després de la desaparició dels Orphea, les pròpies necessitats de producció de l'empresa, els alts costos del lloguer de material i les dificultats freqüents amb què de vegades es trobava per aconseguir estudis per a dates concretes on rodar les seves pel.lícules, juntament amb l'increment dels seus plans de producció -i coproducció-.
Després de diversos plantejaments, l'empresa arribà a la conclusió que havia de construir uns estudis de tipus mitjà, ja que uns de massa petits no arribarien a ser competitius amb d'altres de més grandària, sobretot considerant que moltes de les despeses fixes que tenia la indústria de rodatges de pel.lícules es bassaven en uns mateixos esquemes:
- planificació i posada en marxa;
- plantilla de personal fix de Direcció, Administració, personal tècnic i subaltern; oficines;
- quatre escenaris iguals de 450 m2. de superfície cadascun i de 7'50 m.d'alçada, sense columnes i en comunicació; un cinquè, de 700 m2. I 10 m.d'alçada també desproveït de columnes, amb una piscina de rodatge de 3 m.de profunditat amb espiells laterals des d'on poder filmar.
- instal.lacions generals de tipus tècnic; estudi d'enregistrament de so amb sala de gravació i de mescles;
- sala de muntatge i de truca;
- subministrament d'energia elèctrica amb el seu corresponent transformador de 500kw. i estabilitzador de tensió;
- sala de projecció;
- generador de corrent continu per a arcs voltàics;
- tallers de fusteria, pintura i guixaire, amb maquinària i utillatge per a la construcció de decorats;
- magatzems de mobiliari i vestuari, matèries primeres, material d'il.luminació i rodatge;
- taller electromecànic;
- instal.lacions generals de serveis (restaurant, central telefònica, camerinos, sales de maquillatge, sastreria i planxat...)
El projecte, doncs, d'estudi de tipus mitjà estava pensat per a un edifici amb cinc escenaris amb una capacitat de producció d'unes dotze cintes a l'any de mitjana producció, en realitat més dels que l'empresa podia assumir, però fet amb vistes a llogar els estudis a altres productores, tant nacionals com estrangeres.
Els estudis, de cinc plantes i sòtans, es van construir sobre un terreny de 4700 m2., situat al terme municipal d'Esplugues de Llobregat, amb façana al carrer de St.Gabriel, a la vora dels Balcázar. A finals de 1968 l'ajuntament local concedí la llicència i l'estiu de 1969 s'autoritzà a l'empresa a ampliar la façana de l'edifici.
Als "Isasi, Estudios Cinematográficos", s'hi rodà Un verano para matar (A.Isasi, 1972). Isasi confiava que els seus estudis esdevinguessin com els únics on adreçar-s'hi en aquests moments, ja que els Balcázar estaven en decadència. Però no funcionà: el 1970 només s'hi rodà un decorat del film El triangulito (J.M.Forqué, 1970); el cinema espanyol passava per un mal moment. Decidí tancar-los però al final Satrústegui i Xavier Armet els hi llogaren per a filmar La corrupción de Chris Miller (J.A.Bardem, 1972).
Temporalment els estudis van ser emprats per una delegació de Moro Creativos Asociados, dirigida per Jaume J.Puig, per filmar-hi publicitat. Fins i tot Isasi arribà a oferir la venda dels estudis a una empresa de transports.
La salvació arribà des de la televisió. El 1973 els estudis foren llogats per TVE per a diversos anys. Durant els anys 90, TV3 hi enregistrà els interiors d'algunes de les seves sèries dramàtiques.
Els anys 70, els estudis publicitaris Moro i Publidis foren habilitats per a rodar-hi films comercials davant la manca d'estudis de rodatge.
A tombant de la dècada dels 90 aparegueren diversos projectes per a la construcció de grans estudis de rodatge per a cinema i televisió. El 1989 se'n presenta un per tal d'aixecar uns estudis a St.Cugat del Vallès, per part de l'empresa Barcelona International Film Studios S.A. I el 1991 un altre per a construir a Sitges una Ciutat de la Imatge, amb estudis i escola de cinema i d'audiovisuals, a partir d'una iniciativa del propi ajuntament local i d'entitats i empreses. Però ambdós propostes restaren en projectes, malgrat el resò que tingueren entre els diversos mitjans d'informació, i les bones expectatives que crearen.
Encara que sense tantes ambicions i a remolc de l'eufòria pre-olímpica dels 90, hi hagué també un projecte de reconvertir una antiga fàbrica barcelonina, de tractament de borra, tancada, -la de "Viñas, Goig i Canals", ubicada al carrer dels Pellaires del Poblenou-, en estudis de cinema comercial i publicitari anomenats "Palo Alto" pel seu promotor Pierre Roca. En aquest edifici fabril -compartit també per artisites plàstics com Mariscal o per fotògrafs- s'hi rodaren interiors del film Capità Escalaborns (C.Benpart, 1990) i exteriors de Monturiol, el senyor del mar (F.Bellmunt, 1992).

El 25 de juliol de 1984 s'inaugurava al barri barceloní del Poblenou el PLATÓ IDEAL, instal.lat en el que havia estat l'antic cinema Ideal (el "Rellis" o "Rellisquín", per als veïns), inaugurat el 1917 i amb un aforament de més de 2 mil localitats. Ubicats al carrer Wad-Ras (avui, Dr.Trueta), els nous estudis es van aixecar gràcies a una societat privada, Plató Ideal S.A., els socis de la qual eren l'empresari Balañá -propietari del cinema-, l'Institut del Cinema Català, l'arquitecte -sobretot de sales de cinema- Gilbert López de Atalaya i Jordi Parés.
El fet de triar un antic cinema en lloc d'un espai més gran o als afores de la ciutat es va fer expressament per no caure en el colosalisme d'altres temps i les dificultats que això comporta per explotar i mantenir de forma adient els estudis; pels avantatges de romandre a Barcelona mateix pel que fa a serveis, desplaçaments, etc.; i perquè l'antic cinema gaudia d'unes bones condicions per a la construcció d'un plató atesa la seva capacitat (una superfície total de 3 mil m2), l'alçada del sostre (7 m.) i la seva situació (a 5 minuts del centre amb cotxe).
El Plató consta bàsicament de:
- Una única nau de 750 m2 i 7 m.d'alçada, insonoritzada;
- una instal.lació elèctrica capaç de suportar 300 kw.de potència;
- vestuari, maquillatge i perruqueria;
- camerinos;
- despatxos;
- espais per al muntatge i emmagatzematge de decorats i d'atretzo;
- tallers de fusteria i de pintura;
- magatzem de material elèctric i d'il.luminació;
- serveis (bar...)
L'explotació del Plató, el cost del qual s'apropà als 100 milions de pessetes, estava garantida ja que va néixer amb un pre-contracte de col.laboració amb TV3, que llogà els estudis per a l'enregistrament de diversos programes. Encara que s'hi ha rodat cinema argumental -per exemple, Puzzle (J.L.Comerón, 1986)-, el Plató més aviat és llogat per les televisions i la publicitat.

El febrer de 1986, malgrat la crisi de producció cinematogràfica, un col.lectiu de persones aixecaren uns estudis de capacitat diferent per al rodatge de llargmetratges i productes publicitaris. Es tracta dels Estudis EFISA. L'edifici principal, a l'Av.de la Fabregada 18 ,de L'Hospitalet de Llobregat, comptava amb quatre platós, el més gran de 32x15m., i de 5x7m. d'alçada, amb ciclorama. Disposava de diversos serveis: vestuaris, maquillatge, carretilla elevadora, graelles d'il.luminació, taller, magatzems, practicables…
En realitat es tracta d'espais aprofitats i/o habilitats per a rodatges cinematogràfics o enregistraments televisius. És el cas d'Acción 5 (De la Loma, a St.Adrià), Carbonell, ICC (al Maresme) i Media Park (a St.Just Desvern).
El juny del 2000 apareix la notícia que las administracions catalanes estudien la possibilitat de convertir l'àrea de Montjuïc -fins i tot les instal.lacions de la Fira- en un parc cinematogràfic. El productor Julio Fernández, de Filmax, n'és un valedor. Montjuïc tornaria a ser seu cinematogràfica.
També es parla de reconvertir l'antiga fàbrica tèxtil de Ca l'Arañó, al Poblenou, a la vora del Centre de les Glòries, en indret de producció audiovisual. Aquest barri, molt lligat al cinema i als audiovisuals pels nombrosos llargmetratges, programes de televisió, espots, etc., que s'hi ha enregistrat, passaria a ser del "Manchester català" -pel seu passat industrial- al "Hollywood català".

X.Ripoll