LA TELEVISIÓ: El llenguatge televisiu
El llenguatge televisiu potencia l'estimulació sensorial i això comporta una visió fragmentada de la realitat. Sovint, la gratificació produïda per l'estimulació sensorial es converteix en un fi per ella mateixa, de manera que el que demana l'espectador de la televisió és l'element sorpresa. La importància gradual dels índex d'audiència per la competència entre les diferents cadenes de televisió fa que s'estengui l'aplicació del tractament fragmentat a diversos tipus de programes.

Mentre que la cultura recollida en els suports tradicionals (llibres, fotos...) presenta els continguts organitzats amb estructuració i coherència, per contra la televisió es pot considerar una manifestació de la cultura mosaic, amb informacions fragmentades, inconnexes, disperses, que en fan difícil la integració si no es tenen uns coneixements mínims del llenguatge televisiu.

La narrativa audiovisual potencia el sentit d'immediatesa i el dinamisme en què viu immergit l'espectador en la vida quotidiana, la qual cosa tendeix a incrementar el sentit de la impaciència.

Quan veiem un programa de televisió que no ens agrada podem canviar de canal o fer una altra activitat, però no podem fer el mateix a la vida real. Les frustracions es produeixen quan es veu que la vida quotidiana és molt diferent d'allò que ens ofereix la televisió com a models.

Es poden crear falses expectatives si no es provoquen experiències educatives i vitals que ens ajudin a diferenciar els missatges reals dels ficticis.

L'actual diversitat social, econòmica i cultural genera situacions ben distintes que poden propiciar l'existència d'alguns grups de risc: sectors de la població infantil i juvenil que consumeixen indiscriminadament moltes hores de televisió, sense la maduresa necessària, sense els mecanismes de selecció i distanciament personal i que constitueixen un grup molt vulnerable a determinats missatges i continguts.

La televisió és un mitjà de comunicació unidireccional, així doncs els menors reben missatges a què no poden respondre ni preguntar, de manera que mirar la televisió exigeix escolta activa i processament mental, però, alhora, implica passivitat de resposta. Això vol dir que per poder fer una elaboració personal, els infants necessiten parlar i compartir amb els altres allò que han vist a la televisió, contrastar idees, dubtes, opinions... amb els amics, la família i els mestres.

Així doncs, un infant és capaç de comprendre correctament el missatge televisiu si té uns coneixements previs sobre els continguts que s'hi proposen, un coneixement del llenguatge audiovisual i una capacitat correcta de representació mental. Cal, doncs, l'ensenyament de la lectura televisiva a escola per a que els infants sàpiguen enfrontar-se a productes frívols i
embrutidors de certes televisions, quan aquestes no actuen positivament, és a dir, com a eina informativa, creativa, cultural o
educativa.
a la pàgina de recursos