La
Revolució Francesa
L'esclat revolucionari del 1789
El rei Lluís
XVI va convocar al maig del 1789 els estats
generals, corts d’origen medieval formades per representants dels tres estaments
(noblesa,
clergat
i tercer
estat), per tal de tractar del greu endeutament de la hisenda reial. Aquesta es
trobava en una greu crisi a causa d’un període de males collites i el suport militar
contra Anglaterra en la guerra de la Independència
dels Estats Units  .
Els burgesos aprofitaren la situació per
a reclamar un seguit de canvis econòmics i polítics, a més d’exigir unes
modificacions en el sistema de votacions que els perjudicaven. Davant la negativa del rei,
el tercer estat va abandonar els estats generals i va constituir l’Assemblea
Nacional . L’agitació social era molt important i el rei es
va veure obligat a encarregar a l’Assemblea la redacció d’una constitució. El
14 de juliol una revolta popular va prendre a l’assalt la presó
de la Bastilla , símbol de la victòria del poble sobre l’absolutisme.
(L'animació següent recrea el procés de la
Revolució Francesa, des de l'antic règim fins a la societat burgesa liberal. Crèdits: Zenit
 )
( Le 14 juilliet,
fête nationale).
La França revolucionària
El mateix any 1789 l’Assemblea, ara Constituent,
abolia el feudalisme
i els privilegis fiscals i jurídics i nacionalitzava els bens de l’Església.
( La Révolution Française
1789-1799)
El 1791 s’acabava la redacció de la
Constitució precedida pels Drets
de l’Home i del Ciutadà, que establia els punts següents:
-Igualtat de tots els
ciutadans davant la llei
-Sobirania
col·lectiva de la nació
-Separació dels tres
poders: legislatiu, executiu i judicial, i limitació del poder monàrquic
-El dret a la
llibertat política, de culte, d’expressió i de mercat, i a la propietat
Els burgesos més moderats, els girondins,
van encapçalar el govern, però les desigualtats econòmiques i socials van continuar.
Altrament, l’amenaça que representava la revolució pels països europeus va fer que
l’emperador d’Àustria i el rei de Prússia s’aliessin amb els
aristòcrates francesos exiliats. La guerra es decantava del costat austríac i a
l’agost del 1792 els burgesos més perjudicats per la situació social, els jacobins,
juntament amb els grups populars més radicals, els sans-culotte,
van assaltar el palau reial, van detenir el rei i van exigir la supressió de la monarquia
i la convocatòria d’una convenció per sufragi
universal. L’assemblea legislativa, que substituïa la Constituent, va haver de
cedir. Es va proclamar la
Primera República, es va instaurar una nova constitució i començà un període de
persecució dels enemics interns de la revolució, conegut
com el
Terror.
El curs de la guerra es va
capgirar i el rei Lluís XVI va ser guillotinat .
El 1794, la burgesia conservadora va fer un cop d’estat, va
restituir els jacobins i va instaurar una nova república;
una altra constitució va establir un govern de cinc membres, el Directori,
que per tal de sufocar les nombroses revoltes populars internes va convertir-se en un
règim autoritari on l’exèrcit tenia cada cop més poder. La revolució
s’acostava a la seva fi.
L'expansionisme napoleònic
La
lluita de França contra les monarquies absolutes europees va ser una constant des de
l’inici de la revolució. La guerra es va estendre al llarg de tot el període, i el
poder de l’exèrcit francès, que va evitar la invasió del país, va ser cada cop
més important en la vida política francesa.
Dins l’exèrcit, un general gaudia de molt
prestigi per les seves victòries militars: Napoleó
Bonaparte (1769-1821) .
Bonaparte va fer un cop d’estat el 1799. Mantenint les reformes moderades amb el
suport d’una part de la burgesia, va dissoldre el Directori i es va convertir en
cònsol vitalici, acumulant el poder executiu i legislatiu alhora. Hi havia dos cònsols
més, amb la funció d’aconsellar-lo. Va pacificar el país, va contenir la inflació
i el preu del pa i va posar fi a la intolerància catòlica, tot aconseguint així el
suport de més francesos al seu règim.
( Napoleón)
Els èxits militars i el suport popular el van
decidir a convertir-se en emperador, i fou coronat pel papa Pius
VII el 1804.
L’imperi consistia en un govern de tipus
autoritari i dictatorial; s’establí un règim policíac, censura i condemnes de
presó sense judici previ.
Una nova aristocràcia de caràcter hereditari es
va constituir al voltant de la cort de Napoleó formada pels seus familiars, generals i
funcionaris. Tanmateix, va abolir el règim feudal i va reformar el sistema
d’impostos.
Tot seguit va iniciar un període d’expansió
política i militar arreu d’Europa, coronat per nombrosos èxits militars contra
Àustria, Prússia, Itàlia i la Península Ibèrica.
La Península va ser ocupada l’any 1808, tot
i que França mai no va dominar completament el territori. La resistència dels pobles
peninsulars i l’ajut britànic van engegar una guerra, anomenada guerra
del Francès (1808-14) , que va
durar sis anys i que es va resoldre amb la derrota dels exèrcits napoleònics . Aquesta
derrota i el rotund fracàs de la campanya russa l’hivern del 1812 van iniciar la fi
de l’imperi.
L’any 1814, els exèrcits absolutistes van
entrar a França, Napoleó abdicà i fou desterrat a l’illa d’Elba. La casa de
Borbó va recuperar el tron de França amb el nou rei Lluís
XVIII i amb ella el temor popular d’un retorn a l’antic
règim. Napoleó va aprofitar aquest descontentament per a tornar a França el 1815, i
s'establí l’imperi dels Cent
Dies. Fou novament derrotat a la batalla
de Waterloo i se’l desterrà a l’illa africana de
Santa Elena, on morí el 1821 (L'animació següent recrea els moviments
estratègics dels exèrcits que s'enfrontaren a la batalla de Waterloo ).
La Revolució Francesa va originar a Catalunya dos
conflictes bèl·lics: la Guerra
Gran (1793-95), emmarcada dins la guerra que les monarquies absolutistes mantenien
contra França, en un intent estèril de recuperar la Cerdanya i el Rosselló, i la guerra
del Francès , en la qual Catalunya va formar part de França com un
departament més. Els francesos, malgrat prendre mesures a favor del català i reformes
polítiques i socials per abolir l'antic règim, sempre van trobar molta resistència
popular.
|
