El
segle XIX
La Restauració
L’any
1814, les monarquies que havien derrotat Napoleó
(1769-1821)  van
intentar restaurar l’antic
règim. En el congrés
de Viena (1814 i 1815) es van redefinir les fronteres que l’època napoleònica havia modificat i es va arribar a una sèrie de
pactes que pretenien tornar a l’organització política, social i econòmica anterior
a la Revolució
Francesa. Amb aquesta finalitat es van imposar un seguit d’aliances:
-La Santa
Aliança, un pacte entre monarquies en què s’establia el deure d’ajudar-se
militarment en cas de produir-se un nou alçament revolucionari.
-La Quàdruple
Aliança entre l’imperi Rus, l’Austríac, França i Prússia per a mantenir
l’equilibri entre potències i evitar que cap d’elles pretengués expansionar-se
en detriment de les altres.
Malgrat aquestes mesures, l’empenta
revolucionària i liberal a Europa era massa forta. Les tropes franceses, durant
l’època napoleònica, havien estès arreu les idees de la Revolució Francesa i de
mica en mica, violentament o pacífica, es van anar imposant a l’Europa occidental.
El Congrés de Viena va ser un intent
d’aturar el liberalisme.
Els liberals, però, es van organitzar en un seguit de petits grups clandestins anomenats societats
secretes. Formats per intel·lectuals, burgesos, obrers i militars, defensaven la
llibertat, la igualtat i la necessitat d’un sistema constitucional, a més
d’incorporar reclamacions nacionalistes.
La divisió fronterera que les grans monarquies
van acordar no respectava la realitat cultural i nacional dels diferents pobles europeus.
A dins de grans estats convivien diferents
cultures, llengües i religions, i, al mateix temps, pobles que es consideraven una
mateixa nació eren dividits per una frontera.
La burgesia
va saber reconduir aquest sentiment nacional vers els seus interessos econòmics, ja que
l’augment de fronteres interiors, com en el cas d’Alemanya i Itàlia,
dificultava l’expansió dels seus negocis i la possibilitat de crear un mercat més
ampli.
Molts aixecaments liberals del segle XIX tenien una forta càrrega
nacionalista.
( Restauració 2, 1898-1931)
 Els moviments revolucionaris liberals
Durant la primera meitat del segle XIX es van produir tres onades de moviments
revolucionaris que pretenien, inspirats pel romanticisme, enderrocar monarquies absolutes
i traspassar a la burgesia el poder polític. Diferents moviments nacionals van provar
d’independitzar-se dels grans imperis europeus en els quals estaven inclosos.
-1820: els moviments liberals van ser protagonitzats per militars
liberals que es van alçar en armes per a aconseguir el poder. La Santa Aliança va
sufocar els de l’Estat espanyol i Nàpols, on s’havia aconseguit
d’instaurar règims liberals constitucionals, i els de Sardenya, Portugal i
l’imperi Rus.
A Grècia, una
revolta contra els otomans el 1821 va iniciar un període
de lluites fins que el 1830 va aconseguir la seva independència.
Entre el 1815 i el 1830 algunes colònies
espanyoles i portugueses americanes es van independitzar i van establir repúbliques
liberals.
Les revoltes del 1820 van dividir els estats
europeus en una facció
absolutista (imperi Rus, imperi Austríac i Prússia) i una de més liberal (Anglaterra,
França i Portugal).
-1830: els burgesos van comptar amb el suport popular
i en alguns casos van aconseguir substituir el règim absolutista per un règim
constitucional. Així, doncs, a França es va enderrocar el rei Borbó Carles
X per Lluís
Felip I de França (1830-48) , més liberal. Grècia completà la seva
independència. El 1831 Bèlgica s’independitzà dels Països Baixos. Els aixecaments
de Suïssa, els estats del nord d’Itàlia i Prússia contra Àustria, i Polònia
contra Rússia van fracassar.
-1848: en aquest període van aparèixer ideals que
superaven moltes reclamacions liberals anteriors com el sufragi
universal, la igualtat social i el reconeixement de la sobirania popular. El liberalisme
va trobar-se amb la força combinada d’un moviment obrer, organitzat políticament,
que reclamava millores socials. La revolta es va estendre per tota Europa.
A França es va
instaurar la república i el sufragi universal masculí. A Suïssa i Nàpols es va
implantar una constitució. Només a la Gran Bretanya i a Rússia el liberalisme no va tenir presència.
-El 1849 es van restaurar molts governs absolutistes,
tot i que els següents governs van considerar algunes reivindicacions per tal
d’evitar nous aixecaments revolucionaris.
A Catalunya, les lluites entre liberals i
absolutistes es van reflectir en la guerra
dels Malcontents del 1827 ;
aquests últims defensaven l’antic règim contra les reformes que els liberals volien
implantar. La successió del rei Ferran
VII va
provocar la primera
guerra Carlina entre els partidaris absolutistes de Carles
Isidre, germà del rei, i
els isabelins, liberals, partidaris de la seva filla Isabel
II .
La victòria liberal va consolidar la revolució burgesa a l’Estat espanyol i la divisió existent entre la Catalunya liberal i urbana i la
Catalunya interior i camperola.
El colonialisme
Al
voltant del 1870, les potències europees van iniciar una expansió colonialista molt
ràpida que va donar lloc a la creació de grans imperis colonials. Els motius del
colonialisme són, principalment, els següents:
-Motius
econòmics: la necessitat d’obrir nous mercats i aconseguir compradors per als
productes europeus, i alhora obtenir primeres matèries i fonts d’energia a baix
preu.
-Motius polítics:
l’equilibri fronterer europeu només feia possible l’expansió territorial cap a
altres continents. A més, la política de prestigi feia necessària la possessió
colonial per a crear estats forts i respectats.
-Motius
demogràfics: el creixement demogràfic europeu va crear situacions greus d’atur, i
l’emigració de població a altres continents es presentava com una solució.
-Motius ideològics:
el deure de les civilitzacions de portar la cultura a pobles endarrerits, l’esperit missioner i investigacions i exploracions van
contribuir a l’expansió colonialista.
Els màxims exponents de l’expansió colonial
van ser el Regne Unit i França, en ser els més beneficiats pel repartiment de territoris
de la Conferència
de Berlín. Països com Alemanya, Itàlia, Bèlgica i els Països Baixos van rebre
territoris petits, i els Estats Units i el Japó en van obtenir més tard. ( Carta abierta al Hombre Blanco)
Les rivalitats europees pel control de noves terres van crear un
clima d’enfrontament entre les diferents potències que va desencadenar la Primera
Guerra Mundial.
( Cronologia del segle XIX)
|
