La Revolució Industrial

Els orígens de la revolució

Durant el final del segle XVIII i principi del segle XIX es va produir el segon canvi econòmic profund en la història de la humanitat. El primer va tenir lloc durant el neolític, quan les poblacions del Pròxim Orient van passar d’una economia depredadora a una de productora que els donava el control de provisió d’aliments. El segon gran canvi, que va començar a Anglaterra, tingué lloc quan l’agricultura deixà de ser la principal activitat econòmica per a donar pas a la producció de béns: és el que coneixem com a Revolució Industrial ( The Industrial Revolution).

Hi ha un seguit de condicions favorables que determinaren que fos Anglaterra el nucli, entre el 1760 i el 1780, on es produís l’esclat industrial. Aquestes condicions són:

-La modernització de l’agricultura mitjançant la rotació quadriennal de conreus, la introducció de maquinària moderna a les feines agrícoles i el tancament de terres (els enclosures). Aquestes mesures van deixar sense feina molts camperols, que, en traslladar-se a les ciutats, van assegurar l’abundància de mà d’obra barata.

-Els beneficis econòmics obtinguts gràcies al domini del mercat europeu i a la possessió d’un gran imperi colonial. La gran quantitat de capital de què es disposava es va invertir en les noves activitats industrials.

-Una mentalitat econòmica, per part de la burgesia, però també per part de l’aristocràcia terratinent, disposada a invertir en el comerç i la indústria. Aquests dos grups socials van anar controlant el Parlament, des d’on promulgaven lleis que asseguraven la llibertat econòmica (eliminant els privilegis dels gremis), i protegint els mercats propis (proteccionisme), entre altres mesures.

-L’existència d’una bona xarxa viària i fluvial, que assegurava la fluïdesa del proveïment de primeres matèries, la distribució de manufactures i el mercat interior.

-Les innovacions tècniques, que permetien substituir les eines tradicionals per màquines que treballaven més de pressa. Les mateixes universitats fomentaven una formació intel·lectual pràctica que repercutia en la investigació i l’experimentació.

-La riquesa de fonts d’energia com el carbó de coc, de gran qualitat, per a fer funcionar les noves màquines de vapor , i l’abundància de primeres matèries per a la indústria tèxtil,  com el cotó colonial i la llana anglesa.

La Revolució Industrial transformà les tècniques productives tradicionals. El treball manual va ser substituït per les màquines, i la força humana i animal, així com la dels elements naturals, va deixar pas a les noves fonts d’energia. Les principals indústries afectades van ser la tèxtil, la metal·lúrgica i la química.

La indústria tèxtil millorà la producció i la qualitat dels teixits gràcies a la màquina de vapor, que transformava en moviment la força expansiva del vapor d’aigua. La primera fàbrica es va crear a Manchester el 1806. En el sistema fabril, l’organització del treball era determinada per la disciplina que imposaven les màquines. La indústria tèxtil va generar una sèrie de demandes de màquines de ferro i primeres matèries que van impulsar el creixement de la indústria metal·lúrgica i química.

La metal·lúrgia fabricava màquines per a les indústries, armament per a l’exèrcit i planxes metàl·liques per a fer vaixells, locomotores , ponts, rails, etc. Es va anar perfeccionant l’obtenció de ferro per a eliminar-ne les impureses, i, més tard, mitjançant un aliatge de ferro i carboni, s’aconseguí acer. La mineria va augmentar la seva producció per a proveir de carbó de coc la indústria metal·lúrgica.

La indústria química va crear substàncies artificials com el clor, l’àcid sulfúric, la sosa i les primeres fibres tèxtils artificials.

( La Revolució Industrial)

La Segona Revolució Industrial

Entre els anys 1870 i 1880 es van començar a produir una sèrie de canvis en la producció industrial que anomenem Segona Revolució Industrial i que van establir les bases de l’actual sistema de producció. Els inicis d’aquest procés, que durà fins el 1920, els trobem als Estats Units i es va produir també al Regne Unit, França, Alemanya i Japó. 

La Segona Revolució Industrial es caracteritzà per la millora de la producció gràcies a la incorporació de noves fonts d’energia com  l’electricitat i el petroli, l’obtenció de nous materials com l’acer i l’aplicació de noves formes de treball com l’automatització i el treball en cadena . A més, sorgí un nou tipus de capitalisme: el capitalisme financer, fruit de les grans inversions realitzades amb els beneficis que havia aportat el primer esclat industrial i els diners procedents de la banca. 

L’electricitat, que ja havia estat descoberta al segle XVIII, va substituir gradualment el vapor d’aigua com a font d’energia. L’ús industrial de l’electricitat va ser possible en trobar maneres de generar-la (turbina i dinamo ), transportar-la i emmagatzemar-la (acumulador) i convertir-la en energia mecànica (motor elèctric). Fou aplicada en la metal·lúrgia, la il·luminació (làmpada d’arc, bombeta) -millorant l’enllumenat urbà i possibilitant el treball nocturn a les fàbriques-, en aparells de nova invenció i en sistemes de comunicació. També permeté electrificar i ampliar la xarxa ferroviària i construir locomotores més ràpides, així com grans vaixells metàl·lics impulsats per turbines.

El petroli, conegut des de l’antiguitat, va ser estudiat com a font d’energia fins que s’obtingué el combustible de dos nous sistemes de transport: l’automòbil i l’avió. Es va aplicar a la nova indústria del plàstic i en l’obtenció d’energia termoelèctrica. 

A les fàbriques, les formes de treball van canviar; d’empreses familiars amb pocs treballadors es va passar a centres de treball amb molts operaris i una complexa organització. Per a augmentar la producció s’aplicà la cadena de muntatge, en què cada treballador només intervenia en una part de la fabricació del producte automatitzant repetidament els seus moviments. Aquest model quedava molt lluny de l’artesà tradicional, ja que no calia un esforç intel·lectual per a realitzar-lo i es desconeixia el procés global de fabricació. 

Al mateix temps es va portar a terme el sistema de producció en sèrie, en què cada fàbrica s’especialitzava en l’elaboració d’unes peces determinades o en el muntatge final d’un producte. 

Amb aquests dos mètodes es va augmentar la producció, es van reduir despeses i es va abaratir el preu final dels productes. 

La banca va finançar el capital que es necessitava per a fabricar màquines cada cop més especialitzades i cares. Els empresaris van formar associacions anomenades societats anònimes per a fer front a les inversions. La banca concedia crèdits a les empreses i, a més, n’era propietària de moltes.

La primera crisi capitalista

Entre el 1873 i el 1890 es va produir la primera crisi del sistema capitalista. Els empresaris tendien a produir al màxim amb el mínim cost possible per a poder vendre més que els competidors. Això es feia deixant d’invertir en maquinària moderna i reduint al mínim els salaris dels obrers. Però els salaris massa baixos no permetien als treballadors comprar productes en reduir-se la seva capacitat adquisitiva, i alhora la manca de millores tècniques impedia produir en gran quantitat i més barat. Els productes romanien als magatzems sense poder-se vendre i nombrosos empresaris van fer fallida. Moltes fàbriques van tancar i els seus treballadors van quedar-se a l’atur i en la més absoluta misèria. Només les empreses més fortes van suportar la crisi.

Amb el temps es va comprovar que el capitalisme podia passar per crisis periòdiques ocasionades pel seu propi sistema de producció.

( Concerning Socialism, Communism and Capitalism)