història

Llegenda

MIO CID - AIGUAMARINA : UNA LLEGENDA

  Hi havia una vegada, ara fa molts anys, un noble cavaller, molt valent, que recorria pobles i viles. Era un lluitador infatigable, però els seus únics enemics eren la ignorància, l'odi, la perversitat.
Travessava camps, boscos i muntanyes, i tothom l'apreciava, però qui més l'estimava eren els nens i les nenes perquè jugava amb ells, els instruïa i els educava.
Un dia, després d'haver recorregut molt de camí, va arribar a un país ple de turons i al costat del mar. Ell, que havia viscut sempre terra endins, mai no havia vist el mar: aquella immensitat d'aigua, blava durant el dia i platejada a la nit, el va deixar completament encisat. Tant era l'encant que tenia que es passava hores i hores contemplant-lo des d'aquelles petites muntanyes.

No es cansava mai de mirar-lo.Un dia pujava a una muntanya, un altre dia a una altra, intentant veure'l en tota la seva magnitud. Una de les vegades, va arribar al cim d'un turonet ple de roques i pedres de tots colors. Va saber que es deia Turó de les Roquetes. Per primera vegada es va fixar més en el terra que en el mar. Mai no havia vist una muntanya amb pedres de tants colors: aquella muntanya era com un gran enrajolat de colors: verd, groc, vermell... Allà hi eren tots els colors excepte un: el blau.

Per què no hi ha cap pedra d'aquest color? es va preguntar. Serà que només el poden tenir el mar i el cel?
Mentre es feia aquestes preguntes va arribar un grup de nenes i nens i es van posar a jugar a prop d'ell. Al cap d'una estona un dels nens li va preguntar:
-Qui ets?
Ell va contestar:
- Vinc de molt lluny i porto el missatge de la saviesa, però jo que em pensava que ho sabia tot, he descobert que sabia molt poques coses del mar.
- No et preocupis,- li van dir els nens i nenes,- nosaltres t'explicarem com és.

A partir d'aquell moment les nenes i nens anaven cada dia a veure el seu nou amic i li parlaven del mar. Ell, per la seva banda, els explicava coses que mai no havien sentit.

Ben aviat es van fer molt amics. Va ser per a ells i elles més que un amic: un mestre, un ídol, un heroi. Per això van pensar posar-li un nom que representés aquestes qualitats.
- Com li podem dir? -va preguntar una nen.
- Ja està,- va contestar una nena,- li direm el meu heroi.
- Molt bé!- van exclamar els altres- Així ho farem! - I un d'ells va afegir-hi:
- I si li posem el nom en la seva llengua?
D'aquesta manera ho van fer, i des d'aquell dia li van dir amorosament el Mio Cid.

Anava passant el temps, els nens i les nenes aprenien cada vegada més coses i s'anaven fent grans. Els seus fills i filles seguien anant al mateix lloc, a veure el Mio Cid. El cavalller s'anava fent gran i cada cop estimava més aquell mar, aquell turó i sobretot aquelles nenes i aquells nens.

Hi havia una cosa que sovint seguia pensant. Per què les pedres són de tots els colors excepte el blau? Una altra idea també el turmentava: quan sigui molt vell i sense forces, qui ensenyarà a les nenes i els nens?

Al cap d'un temps un dia que estava molt cansat, es va quedar adormit. Se li va aparèixer un nen que mai no havia vist i tot picant-li l'ullet li va dir:

-"No pateixis per quan tú no hi siguis.Aquí tens aquesta pedra que té uns poders extraordinaris. Qui estigui a prop d'ella aprendrà a estimar totes les persones, acceptant la diversitat de pobles, races i llengües, descobrirà moltes lliçons de la Natura i sabrà que l'amor és present en tot."
L'endemà quan els nens i nenes van anar a la muntanya a veure el seu amic ja no el van trobar. En el seu lloc hi havia una pedra...preciosa... I sabeu de quin color era?. Blava, blava com el mar.
Des d'aquell dia, a aquella pedra li van dir AIGUAMARINA.

( Revista "25 anys d'escola" , Ceip Aiguamarina)

I com ja debeu saber, les llegendes no solen ser certes, i aquesta és del tot ficticia, però si són boniques..., tant li fa !!!

 

 




© escola aiguamarina 2010.