(Aprofitar el que passa durant la classe per a extreure’ n aprenentatges. )

Motius:

Normalment programem les activitats d’una sessió d’educació física tenint en compte l’esquema clàssic :

· Explicació inicial i joc d’escalfament, motivació...

· Part central en què es treballa una habilitat, joc...

· Tornada a la calma.

Si seguim l’esquema al peu de la lletra moltes vegades entenem la classe com una sèrie d’activitats, més que un lloc i un procés d’aprenentatge.

Per aprendre, tard o d’hora cal tenir la consciència de que s’està aprenent. Per això és extremadament important que el mestre faci veure als alumnes què aprenen, com ho aprenen i perquè ho aprenen. Ho pot fer després de cada activitat o bé al final de la classe, com a reflexió global de la sessió.

Proposta d’actuació :

No es tracta de cap exercici, sinó d’una actitud a tenir. Cal poder aturar la classe per parlar del que està succeint, felicitar a qui està aprenent o està portant una actitud digne d’aprendre, i també per poder corregir actituds equivocades o perilloses.

Per això no importa que en una classe d’educació física es faci només dues activitats en una sessió d’una hora. El que importa és que aquestes dues activitats hagin estat plenament viscudes i enteses pels alumnes .

Posem dos exemples:

-Podem fer una sessió començant per un joc d’atrapar; més tard donem raquetes de bàdminton en la qual tots els alumnes tinguin la possibilitat de jugar per parelles, i al final fem un joc de tornada a la calma com “l’ós adormit”. Haurem fet tres activitats en una hora. Potser cap alumne ens preguntarà res; potser tothom jugarà i farà el que podrà.

- Podríem haver començat la classe donant raquetes i plomes per jugar lliurement a bàdminton, però al cap de cinc minuts de joc lliure , aturaríem la classe, i explicaríem com agafar la raqueta correctament i com donar els cops del dret i del revés. Tornaríem a jugar lliurement, i cinc minuts més tard preguntaríem si als alumnes si les coses els surten com ells voldrien. Aleshores potser seria el moment d’explicar que en els cops del dret i del revés és important la col·locació de les cames, la pelvis, un cert equilibri, el braç relaxat... i fins i tot faríem sortir un alumne a fer-ho. Com que potser es trobaria en dificultats, aleshores el convidaríem a fer el moviment amb els ulls tancats, i possiblement l’alumne tindria la sorpresa de veure que el moviment li sortiria millor. Seria el moment de dir que durant el joc no hem de mirar la raqueta, ni el braç, sinó que el nostra cos “ha de saber on tenim cada cosa” , i convidaríem a tots els alumnes, per grups, a fer el mateix moviment amb els ulls tancats.

Aleshores podríem dedicar la poca resta de temps de classe a jugar. Al final de classe, dedicaríem dos minuts a preguntar “ Algú ha après alguna cosa de nou?” Segur que més d’un alumne aixecaria la mà. A la sessió potser hauríem fet poques coses, però n’ hauríem tret profit perquè més que en el que fem, haurem insistit en el COM ho fem.

En quant a la part final, no sempre caldrà acabar amb una “tornada a la calma” entesa com un joc suau, de consciència corporal...

Molts cops un joc és altament emocionant, trepidant, i es viu tan intensament que sap greu tallar-lo per dedicar cinc minuts a un joc absolutament desconnectat amb l’activitat que veníem fent simplement perquè tenim l’excusa de la “tornada a la calma”.

Podem fer una “tornada a la calma” que consistís en aturar el joc que es feia per deixar que els alumnes, de manera ordenada, puguin expressar-se i parlar del que s’ha viscut. Si el mestre és prou hàbil per conduir aquesta expressió amb ordre i respecte, haurà aconseguit una reflexió sobre el que s’ha fet que pot ser molt positiva. A més, haurà aconseguit una “tornada a la calma” totalment connectada a la realitat del moment present.

RETORN A L’INICI