5.1- La crida a l’atenció

 

Motius: 

Quan els nous mestres d’educació física es posen al davant d’una classe un dels temes que més els preocupen és el nivell d’ordre i d’atenció dels alumnes. Els llibres de jocs i activitats donen per suposat que els alumnes tindran una atenció completa en el que faran, però la realitat és que si l’atenció d’una sola persona és a vegades com un cavall desbocat difícil de controlar, l’atenció de tot un grup serà la suma de les atencions i les no -atencions de tots els alumnes. Que dominin les primeres sobre les segones serà la garantia que una classe pugui funcionar mínimament bé. Si no, pot arribar al caos.

 

Propostes d’actuació : 

Hi ha diferents estratègies que ajuden a la crida a l’atenció, a l’ordre, però d’entrada:

                 

                 NO SOL FUNCIONAR:

 

          QUINES ESTRATÈGIES PODEN FUNCIONAR?

 

 

Cridar molt fort o durant molta estona. Els alumnes s’habituen a un nivell de soroll  i continuen fent el mateix que feien. Un crit fort es justifica si entre la persona que emet i la que escolta hi ha una gran distància. En un pavelló amb mala acústica o en un pati haurem de cridar perquè la distància no ens ho deixa fer de cap altre manera, però quan parlem amb un grup a poca distància hauríem de poder parlar amb el to de veu acostumat; si no ens senten, és normalment perquè els alumnes no callen.

 

 

Quan els alumnes no tenen atenció hem de deixar les coses ben clares: “anem a fer educació física per a jugar i a aprendre. Si no es fa atenció a les explicacions, no es pot aprendre, es juga malament i a vegades amb perill, per tant, no es pot jugar”. Molts cops, en situacions així, es pot dir als alumnes: ”Com que no us interessa escoltar, us passaré les consignes de la sessió per escrit. Anem a l’aula, jo copiaré les consignes de la sessió, ho llegirem, si convé ho copiarem a la llibreta, i un cop entès tornarem al gimnàs”  Normalment davant d’aquesta advertència els alumnes solen reaccionar escoltant, perquè anar a l’aula, esperar que el mestre els escrigui les consignes... és temps que perdran de l’estona de joc.

 

 

Demanar contínuament “silenci”, “si us plau, calleu...”. Si repetim més de dos cops consecutius aquest missatge, és que hi ha quelcom que no funciona. Ferran Salmurri, en el seu llibre “Llibertat Emocional”, deixa ben clar que les consignes no s’han de repetir més de dos cops ( cliqueu “cites d’autors” a final de pàgina ) 

 

 

Una estratègia que funciona és la d’aixecar la mà. No es tracta només d’aixecar la mà per a demanar la paraula, es tracta que tota la resta d’alumnes  aixecarà la mà quan un dels alumnes o el mestre l’hagi aixecat.

Dit d’altra manera, quan el mestre necessita que els alumnes facin atenció n’hi ha prou    amb aixecar la mà. Cada vegada que un alumne veu el mestre amb la mà aixecada repeteix aquest gest. Aixecar la mà significa “jo t’escolto”. El nen/a que aixeca la mà està obligat a fer silenci i atenció, sinó està portant a terme una incongruència ( que cal tallar immediatament) . D’igual manera que el mestre demana l’atenció aixecant la mà, la resta d’alumnes, en un moment determinat també ho pot fer. Només cal vigilar de no abusar d’aquest recurs mentre s’està en situació de joc, i només deixar que els alumnes l’utilitzin quan el que van a expressar és d’utilitat de tothom i no un tema personal.

 

 

 

 

 

DUES TÈCNIQUES ESPECIALS DE CRIDA A L’ATENCIÓ

 

 

 “El micròfon” és una tècnica que té com a objectiu  regular la comunicació entre els components d’un grup. El micròfon és  qualsevol objecte que hi tingui o no semblança: un retolador gruixut, un plàtan, un pal curt,etc . La persona en possessió del micròfon té dret a parlar, a expressar-se, i el altres tenen el dret de respectar la seva paraula i escoltar-la amb atenció. En acabar de parlar, l’alumne/a que tenia el micròfon el pot passar a un altre, que tindrà el torn de paraula, o bé tornar-lo al mestre. És una bona forma de centrar l’atenció del grup i de permetre expressar-se sense esser interromput [1]

 

 

“El gat copiador” és una tècnica que té com a objectiu captar l’atenció dels alumnes. El mestre que vol comunicar una informació important ( que els alumnes han de recordar, que han de dir a casa, una norma a tenir en compte… ) ha de deixar clar abans de començar a parlar que es farà el “gat copiador”. La senyal que es començarà el “gat copiador” serà que el mestre aixecarà el dit. La senyal per dir que s’acaba el joc consistirà en creuar i descremar els braços  ràpidament.  Tant punt comença el joc, el mestre diu una primera frase, acompanyada de gestos, i fa una pausa de pocs segons. Després, els alumnes  han de repetir la mateixa frase i fer idèntics gestos.

És una bona forma de captar l’atenció; només demana haver-hi jugat algunes vegades per ser un hàbit que dóna fruits[2]

 

 

 

Cada vegada que un alumne/a mostra atenció i escolta al mestre o un altre company/a que expressen quelcom, no està només ajudant a que el clima de la classe sigui d’un cert ordre i que la comunicació sigui fluida, sinó que està treballant d’una forma molt clara el valor del respecte.

 

 

 

 

 

 

 

Per a saber-ne més:

SIEDENTOP, DARYL(1998) “Aprender a enseñar la educación física”. Ed Inde, Barcelona   pl 134-135

 

FERRAN SALMURRI (2004): “ Llibertat emocional: estratègies per a educar  les emocions ”. Ed la Magrana, Barcelona

 

GARAIGORDOBIL LANDAZABAL, MAITE / FAGOAGA AZUMENDI, JOSE Mª, (2006)   El juego cooperativo para prevenir la violencia en los centros escolares” Madrid,  Ministerio de Educación y Ciencia/ CIDE.

 

DEPARTAMENT D’ENSENYAMENT (Material cedit per la Consejería De Educación del Gobierno de Canarias. Manuel Segura): “Programa de Competència Social. Decideix, I.

 

 

RETORN A L’INICI



[1] GARAIGORDOBIL LANDAZABAL, MAITE / FAGOAGA AZUMENDI, JOSE Mª, 2006   El juego cooperativo para prevenir la violencia en los centros escolares” Madrid,  Ministerio de Educación y Ciencia/ CIDE, pl 108 ).

 

[2] DEPARTAMENT D’ENSENYAMENT (Material cedit per la Consejería De Educación del Gobierno de Canarias. Manuel Segura): “Programa de Competència Social. Decideix, I, pl 12).