(En unes dosis acceptables a cada edat.)
Motiu:
En molts jocs competitius
s’eliminen jugadors. Aquest fet de
“quedar eliminat” sempre genera una certa dosi de frustració.
La frustració no és dolenta en sí. De fet tota la vida anem aprenent
pel mètode d’assaig i error. El problema està en el moment en què tenim la
sensació de viure ofegats per una
contínua quantitat d’errors, de frustracions.
A classe d’educació física molts nens i nenes poden viure aquesta
sensació de frustració ; posaré tres exemples :
|
Tres
propostes d’exercici: |
|
a) Eliminar els resultats
encara que el joc sigui competitiu. En el joc del mocador, tradicionalment, quan algun nen/a era atrapat per un altre quedava eliminat. El problema principal no és normalment haver quedat com a “perdedor”, sinó no poder continuar jugant durant força estona. |
|
Alternativa : No eliminarem ningú, sinó que adjudicarem punts cada vegada que un equip “guanya” a l’altre. D’aquesta manera el joc és molt més ràpid i viu ( no cal fer reordenacions de números dels jugadors ), i el nen/a que ha “perdut” pot continuar jugant tranquil·lament. Un cop s’acaba el joc, normalment els alumnes ja no recorden els punts que té cada equip. |
|
b) Jocs encadenats: Suposem un joc que impliqui“quedar eliminats”, com ara el joc del “caçaconills”. Normalment quan un jugador A és eliminat quan és “tocat” per un jugador B . De fet queda eliminat temporalment, i es “salvarà” quan eliminen al jugador B. Però sol passar que els alumnes més hàbils eliminen els altres, i a aquests eliminats se’ls fa difícil poder-se “salvar” perquè qui els ha eliminat no es deixa tocar fàcilment. Al cap d’uns minuts de joc, les files d’alumnes eliminats solen ser llargues i a la banqueta es palpa la sensació de frustració i un cert avorriment. |
|
Alternativa: Farem dos jocs alhora: el del “caçaconill”, i el d’”estirar cues al llop”. La norma serà que quan un nen/a queda eliminat al joc de “caçaconills”, s’integra ràpidament al joc d” estirar cues”, i a la inversa. Si fem que la meitat dels alumnes juguin a un joc i la meitat juguin a l’altre, hi ha un flux continu d’alumnes d’un lloc a l’altre. Al mateix temps que no es senten frustrats, aprenen a gestionar dues activitats per sí mateixos i al mateix temps han de canviar contínuament d’esquema mental, perquè l’habilitat motriu per a una activitat i per a l’altra són diferents. |
|
c) Canviar normes en algun joc. “Beisbol humanitzat”[1] T. Orlick proposa variants en el joc del beisbol per tal d’anular l’espera i l’eliminació: · En primer lloc, no eliminar ningú per “fallar tres cops”. En el cas que un jugador falli tres cops consecutius, avança fins a la primera base. És una forma de permetre el joc amb una “penalització mínima” (no poder avançar més en aquesta jugada). · En segon lloc, ja que una de les experiències més frustrants és la de no poder colpejar la pilota quan te la tiren, es tractaria de donar facilitats com ara la possibilitat de poder-la colpejar utilitzant un suport fix )( en vénen als magatzems d’esports) . · Hi ha moltes més adaptacions possibles (cada base puntua, tots els batedors corren... ) Orlick les assenyala a les planes 108 i 109 del seu llibre “Libres para cooperar, libres para crear”.
|
Cites
d’autors sobre el tema 5.6
