Motiu :
Un joc competitiu implica un
resultat final. Però hi ha moltes activitats corrents que no cal que impliquin
un resultat “numèric” en forma de punts, malgrat que els alumnes tinguin ganes
que així sigui.
La nostra manera d’enfocar algunes activitats farà que l’esperit que
generem sigui de competició, de rivalitat, o bé d’acció, de moviment, amb un
ambient general d’alegria en el qual
només hi faltaria la música perquè esdevingués una festa.
Proposta d’actuació:
Imaginem que fem “entrades” de bàsquet. Els jugadors busquen una certa coordinació del moviment, un determinat nombre de bots, passes, i al final, un tir a cistella.
A classe d’educació física ens trobarem que els alumnes més avantatjats arriben sota la cistella seguint un moviment fluid, tiren i encerten. Per contra, els alumnes menys avantatjats boten la pilota, i en arribar sota la cistella es bloquegen per la por al fracàs. Un altre grup de jugadors condueix la pilota fluidament, però si no encerten la cistella, aleshores es queden bloquejats, amb una sensació total de frustració, i són incapaços de continuar l’acció de manera fluida.
El primer cas, per posar una comparació, equivaldria al pianista força segur de sí mateix, hàbil, capaç de tocar fluidament malgrat que pugui errar alguna nota intermèdia. El segon cas, equivaldria a qui, davant del piano és incapaç de tocar una sola tecla perquè no creu que faci res de bo. El tercer cas, molt nombrós, seria el cas del pianista que toca fluidament però que, en errar una nota, es queda aturat. Aleshores la seva errada queda més evident que mai i és incapaç de continuar tocant serenament.
La nostra actitud hauria de ser de valorar només el moviment, més que no pas el resultat final. El fet que la pilota entri o no a la cistella l’hem de vendre com un detall anecdòtic. l’important és que l’alumne boti la pilota, salti, tiri, reculli la pilota i la passi novament al següent company. La perfecció de l’acció està en no aturar res, en fer “ que la música no pari”, independentment de si encistellem o no.
Exemples com aquest en podem trobar a pilons, en tota classe de circuits d’habilitats, xuts a porteria...
Vol dir això que no s’ha d’entrenar el xut a porteria o el tir a la cistella? De cap manera. El que vol dir és que no sempre que estem davant d’una cistella o d’una porteria hem de valorar el fet de marcar gol o fer punts. Un dia determinat els alumnes es poden situar a la línia de tir lliure i anar tirant pilotes. Si volen, poden comptar els encerts i fins i tot posar-los en una gràfica. Però el dia que fem un exercici en què cal valorar el moviment global, aleshores hem de deixar absolutament clar que el fet que la pilota entri o no a la cistella no té cap valor.
Només així, i de mica en mica, aconseguirem que els alumnes més hàbils relativitzin els seus resultats, respectin els dels altres, i que els alumnes menys hàbils sentin que, més enllà dels resultats, el que importa es la feina ben feta.
És evident que aquest apartat té una relació importantíssima amb l’avaluació. Si el que només valorem als alumnes és el nombre de cistelles fetes i a partir d’aquí n’extreiem un número que es convertirà en “nota”, anem malament, perquè estem indicant a l’alumne que només donem importància a un determinat “resultat” i en aquest cas, durant els partits de bàsquet no ens hauria d’estranyar que els alumnes més hàbils es dediquessin a fer jugades individuals i deixessin a part l’esperit de grup.
Si el que valorem i avaluem és el conjunt: el nombre de cistelles més les assistències, més l’esportivitat, més l’atenció... estem valorant tot el procés enter. El resultat és que l’alumne es pren el joc com un TOT, no com un resultat numèric.
Experiències com la citada a l’apartat 2.8 ( treballar en equip), en la qual el pedagog Orlick proposa “felicitar al qui ha centrat” van en aquesta direcció.
