Motiu :
Els jocs competitius formen part del currículum. Una certa dosi de competició
ens pot ajudar com a estímul, però no ha de ser mai “l’estímul”.
Desgraciadament en el món esportiu trobem massa exemples de competitivitat que
només cerca resultats. També trobem massa exemples de la crispació i frustració
que generen els resultats adversos.
Els professionals de l’educació física no podem caure en el parany que
representa aquesta idolatria envers els
resultats, pòdiums, rècords i classificacions. Hem d’ensenyar que en el joc coexisteixen dos estímuls:
el de la competició i el de la
cooperació. Un equilibri entre un i altre ens farà gaudir de l’activitat sigui
quina sigui. El resultat que busquem és
l’ alegria que ens porta l’activitat física i l’esperit de pertànyer a un grup
i col·laborar-hi, no un simple número o classificació.
En aquest apartat no parlarem dels jocs que, encara que impliquin una
confrontació o competició entre dos equips, tenen un esperit col·laboratiu i no
comporten un resultat quantificable. En l’apartat 2.8 (“treballar en equip”)
ja n’ hem parlat i presentem unes
webs on hi ha molts exemples de jocs cooperatius. Els jocs que ens ocupen són els que tenen
una mesura dels encerts ( gols, persones
atrapades, voltes... ) i que matemàticament
poden comportar un equip guanyador i un de perdedor, o bé un rànquing
entre els alumnes.
Proposta:
D’ entrada posarem com a exemple un joc prou conegut: el joc del “ mocador”. Però no eliminarem ningú, sinó que adjudicarem punts cada vegada que un equip “guanya” a l’altre.
És possible que alguns nens o nenes es dediquin a comptar la puntuació de cada equip, però si nosaltres portem un ritme de joc força intens, no deixant passar massa estona entre dir un número i un altre, és difícil que algun alumne sigui capaç de portar el compte de punts de cada equip. Si a més fem algun incís per a explicar algun detall relatiu al joc, és molt més fàcil que s’oblidin la feina de comptar.
Indiscutiblement,
en acabar el joc més d’un alumne preguntarà : “ Qui ha guanyat?” El mestre
els podrà mirar, no dirà res durant uns segons fent veure que rumia, i pot
sortir amb alguna frase com aquesta : “
Hi ha hagut algú que hagi perdut alguna cosa?”
o bé “ Òndia, m’he descomptat, perquè jugàveu tant bé que m’he oblidat
de comptar” . Al final, sempre es pot acabar dient : “ de tota manera, els números no
importen; si t’ho has passat bé i has après, has guanyat!”Als grups o
alumnes nous els costa força d’encaixar aquest tipus de raonament, però al cap
d’unes quantes sessions assimilen totalment aquesta forma de pensar, al menys a
classe. Un altre tema és que després al carrer o davant
Exemple d’exercici .
|
“marcador col·lectiu”[1] |
|
- Tots els participants actuen individualment o en petits grups realitzant una tasca encomanada pel professor. |
|
- Els individus obtenen punts en funció d’una sèrie de criteris prèviament determinats i cada persona es responsable de controlar la seva pròpia puntuació |
|
- Els punts obtinguts per cadascú es sumen al marcador col·lectiu. |
|
- Es poden sumar els punts obtinguts començant per equips de quatre, cinc o sis alumnes, i més tard ajuntar-los tots, o bé fer la suma directa de tot el grup classe. |
|
- Es pot establir una recompensa si la classe arriba a un numero determinat. |
|
Aquesta forma de puntuar es pot aplicar a diferents exercicis, per exemple, a mirar quin nombre de tocs successius es donen a una pilota de voleibol tirant-la a una paret sense que caigui a terra, mirar quin nombre de tocs es fan amb una raqueta i una pilota de ping pong, mirar quants salts a corda successius s’arriben a fer... |
Text de ficció sobre el tema : “TOTS
HI GUANYEM; QUÈ HI PUC PERDRE?”
Cites
d’autors sobre el tema 4.2
