2.10- Som rivals, no enemics

 

Motiu: Aquest punt va molt lligat a l’anterior.  El mestre ha de deixar sempre clar que en l’esport hi pot haver rivalitat, però mai enemistat.

La rivalitat implica una entesa .  L’arc sense la fletxa no serveix per res. La fletxa sense l’arc poca cosa podrà fer.  Un equip sense l’equip contrari  no pot jugar. Per això necessitem el rival, perquè ens donarà l’oportunitat de poder jugar i  progressar.

 

 

                                             Propostes:

 

 

1.      A nivell  de jocs, interessen els jocs on l’alumne no estigui en equips fixes, sinó que es vagi canviant de bàndol contínuament. Això fa que l’alumne   percebi la inclusió dins un bàndol com una circumstància d’un moment, no com un fet sagrat i  inamovible.  Un exemple és el joc de “jugar al cementiri canviant de bàndol”     

 

             

 

·         Es comença  amb dos  equips, separats per la línia de mig camp com al joc del “cementiri”. 

·         Quan un jugador és tocat, passa automàticament al bàndol contrari. Així fins que una meitat de camp es queda sense ningú, i l’altre plena de gent.

·         Cal no fer durar massa aquest joc, perquè ràpidament alguns alumnes es deixen tocar expressament per poder anar al bàndol  dels seus amics preferits.

 

 

 

2.      Interessen també els jocs cooperatius en què s’alternen cooperació i rivalitat; per exemple, el joc de “la pilota asseguda”[1], anomenat per altres “pilota que crema”... les normes són les següents:                  

 

 

 


Foto de l’activitat                         

 

·         Tothom juga contra tothom; es juga amb una, dues o tres pilotes; és convenient que comencem per una, i quan la dinàmica del joc està en marxa, anar afegint la segona o tercera. 

·         L’objectiu és tirar la pilota i tocar directament (sense bot previ) un company/a. És convenient jugar amb pilotes d’espuma perquè no fan mal si van a parar a la cara.

·         Quan et tiren la pilota i et toquen has de seure al terra, eliminat temporalment.

·         Et pots salvar quan atrapes alguna pilota i la pots passar a un altre company assegut. Solament es salva el qui passa la pilota, no el que la rep.

·         Els jugadors no eliminats poden interceptar les pilotes que envien els que estan asseguts.

 

3.      Les “multiporteries”:  És una forma de jugar a esports col·lectius tipus futbol o handbol que evita l’esquema clàssic de “defendre la pròpia porteria i atacar la de l’adversari”. Hi ha diverses formes, però la que ens interessa és la següent:                                                                     

 

 

·         Es formen tres o més equips; cada un d’ells defensa la seva porteria i ataca indiferentment les dels altres.

·         En una situació així, els equips s’alien de forma  ocasional o concertada, de forma que els meus adversaris poden ser  ocasionalment els meus ajudants.

·         Es poden fer múltiples porteries i jugar amb més d’una pilota. [2]

 

 

 

A nivell de donar pautes, cal que el mestre doni al rival una consideració de “sagrat”. Sense el rival poca cosa podem fer. Podrem jugar a bàdminton sols, però tard o d’hora ens cansarem de tirar la ploma enlaire. Fins i tot podríem jugar al frontó sols, però ens perdríem tot l’ interès que té el fet de jugar amb una parella que ens complicarà les coses i ens pujarà el llistó del nivell de joc.

 

Com a resum, si cal penjar aquesta frase en algun racó del gimnàs, benvinguda sigui:

“SOM RIVALS, NO ENEMICS”

Però millor que ens la posem a dins del cervell i a dins del cor, així cap ventada la farà caure.

 

 

Criteris d’avaluació  (Molt lligats a l’apartat anterior.)

 

 

 

 

 

RETORN A L’INICI

 


[1] GUILLEMARD, GÉRARD, et al ( 1985) “ Aux quatre coins des jeux”  Paris, Ed du Scarabée, pl

38-43

[2] MARCHAL, JEAN CLAUDE, (1996) “ Jeux traditionnels et sportifs” París, ed Vigot, pl 387.