Propostes d’actuació:

A classe d’educació física la fressa és lògica en algunes activitats i no ho és tant en altres. No hi ha cap necessitat de posar una música de fons quan es juga a bàdminton; sí quan es practica la dansa.  No hi ha cap necessitat de fer silenci quan juguem a atrapar, però sí quan fem activitats de conscienciació del cos.

De tota manera, una música suau pot ser recomanable en algunes activitats. En el cas dels exercicis de relaxació, una música molt suau pot  ajudar els alumnes a no dispersar la ment i mantenir  la música com a “focus de concentració”.

En el cas de les activitats de relaxació hem de parlar de “silenci de la veu i silenci del cos”;  quan el cos no es mou , quan estem relaxats, fem quelcom més  que aturar la veu; és la ment qui  s’ alenteix( aturar-se, no s’atura mai). 

Un joc per a fer fressa i silenci : Les escultures del museu[1]

·         Els/les alumnes es posen per parelles. Un serà l’escultura, l’altre l’escultor.

·         L’escultor “moldejarà” l’escultura, intentant crear una forma – famosa o no-, però que tingui expressivitat. Li mourà els braços, cames, però també coll, galtes... L’alumne/a que fa d’escultura  es deixarà moure per l’escultor.

·         És important no col·locar les escultures en postures difícils de mantenir durant una estona  ni tampoc en postures desagradables.

·         En tot moment  es pot parlar, riure...

·         Passats uns tres-cinc minuts, el mestre dóna l’ordre d’acabar les escultures.  A partir d’aquest moment, totes les escultures romandran immòbils i en silenci, mentre els escultors, també seriosos i en silenci, han de simular que visiten un museu.

·         Evidentment els somriures i riallades  estaran assegurats, però la nostra proposta ha de ser que, com més silenci i seriositat, millor.

·         En acabar la “visita”, es permet que les estàtues es moguin i que tothom parli i rigui durant una estona.

Una certa dosi de repòs, de silenci... és vital per entendre què fem, què ens passa. L’ estona de “tornada a la calma” pot no ser forçosament un joc; pot ser el fet simple de seure en rotllana i parlar, pausadament, de l’activitat que acabem de fer. No sempre serà fàcil perquè després d’un joc amb molt de contacte, amb moltes jugades dubtoses... s’ hauran encès les passions i serà difícil parlar pausadament. Però el mestre, si té el temps i ho creu convenient  pot fer l’ esforç d’“alentir” els alumnes mitjançant la paraula pausada, el silenci.

Jugar en silenci

Al principi pot semblar difícil o impossible que els alumnes puguin jugar en silenci. No podem suposar que a la primera juguin al mig d'un silenci impecable. Al meu criteri caldran tres condicions:

*Alguna mesura coactiva per tal que juguin en silenci: “Qui parli, se n'anirà eliminat temporalment a la banqueta”. No és una solució idònia, però està clar que sense una norma d'aquest tipus és difícil que es prenguin el silenci seriosament.

*Cal explicar als alumnes que es tracta d'un exercici, d'una forma diferent de jugar, i que el sentit de fer-ho en silenci està en el fet que mentre estem en silenci és molt més fàcil de posar atenció als moviments dels companys, a les possibles jugades...

* En tercer lloc, és interessant fer una progressió en el joc. La primera vegada no podem començar dient “Jugarem al caçaconills en silenci”, perquè el fracàs és assegurat. En la sesió on ensenyem a jugar en silenci serà millor jugar un parell de vegades permetent crits, veus... per a la següent vegada demanar un canvi: el silenci.

És molt bo que al final de la sessió els alumnes verbalitzin com s'han sentit, quins avantatges han vist en el fet de fer silenci, si ha estat fàcil la comunicació no verbal...