EL GOMET I LA MIREIA

La Mireia està nerviosa. No li agrada fer relaxació. Troba l’estora massa prima; com que és un secall, se li claven tots els ossos al terra. Cada vegada que a classe es fa relaxació es sent incòmoda. Però avui el mestre els ha afegit una cosa nova: ha dit que els enganxaria un gomet al front si eren capaços de relaxar-se.

Com sabrà el mestre si estan o no relaxats? La Mireia sap estar quieta, amb prou feines, però mai relaxada.

La Mireia sent que es diu: “ tanqueu els ulls ben suaument, com si les parpelles fossin una cortina”. Aleshores s’adona que havia estat prement els ulls amb massa força. El mestre diu :“ elimineu les arrugues dels costats dels ulls, deixeu caure les parpelles, lentament”. Més tard sent dir “ comproveu que la llengua no fa cap força”, “sentiu el pes dels braços, la pressió dels colzes sobre la estora” “ noteu l‘entrada de l’aire, fresc, i noteu la sortida de l’aire, que serà més tebi”.

La Mireia es va deixant anar a mida que el mestre va explicant. Està agafant gust a estar així, sent sensacions noves, fins i tot capta una mena de formigueig a la punta dels dits. – “Sentiu la circulació de la sang a la punta dels dits”- els diu el mestre.

Després d’ una estona de silenci, li sembla somniar; sent les fresses del gimnàs i, més llunyans, els sorolls de la ciutat. Recorda que avui es queda al menjador i que a les cinc ha d’ anar a música. I el gomet? Quan arribarà el gomet? Sent les passes del mestre que s’acosten, s’aturen i passen de llarg. La Mireia s’impacienta. Que no estic prou relaxada? S’haurà oblidat de mi? Comença a moure les cames; s’adona que no està del tot relaxada. El mestre diu: “si us sentiu tensos, abandoneu tota idea, i centreu-vos en l’entrada i la sortida de l’aire als pulmons”. La Mireia fa un esforç per a relaxar-se. S’abandona. El seu cap torna a divagar.

Sent una pressió al front. Ja té el gomet!

De quin color serà ?