“A MI MAI NO EM PASSEN LA PILOTA”

Avui toca “handbol-torre”. Quin rollo!

Les normes de joc són senzilles: dos equips es disputen una pilota tova amb les mans; quan un jugador té la pilota no es pot moure del lloc i només pot fer una passada o tirar a fer caure una torre feta de blocs de fusta que l’equip contrari té a la seva zona. A la vegada, cal defensar la nostra zona i sobre tot, que els contraris no facin caure la nostra torre.

El joc és simple, però ja sé la cançó de sempre: tots es passaran la pilota, i a mi, com sempre, em deixaran de racó. Sé que no tiro prou fort, que si vull tirar lluny ho faig massa fluix i els contraris agafen la pilota... però encara que la demani als del meu equip, se la passen com si jo no existís. Podria fer d’arbre o de moble i ningú se n’adonaria.

Per sort, l’activitat ha durat deu minuts. Quan la Fina, la mestra, ha vist que solament jugaven la meitat dels alumnes ha decidit canviar de joc. Ens ha comentat que no pot ser que només juguin uns quants i que els altres s’ho estiguin mirant. Llavors ens ha agrupat de cinc en cinc.

Hem jugat a “matar” tots contra un. M’ ha anat força bé perquè en jugar amb un equip de només quatre he pogut participar més. La mestra m’ha comentat que jugar així és el que he de fer sempre. Llavors ens ha agrupat de deu en deu i hem fet el mateix joc. M’ ha costat més participar, però és normal. Aleshores la Fina ens ha fet canviar de joc, i hem jugat al “handbol-torre”. Mitja classe jugava en la meitat del pati i l’altre mitja a l’altre costat. La consigna era que tothom participés. Jo he après a desmarcar-me quan el meu equip tenia la pilota. Així he aconseguit que alguna vegada me la passessin; la mestra anava donant indicacions perquè passessin la pilota a qui estava lliure. El joc ha anat prou bé; la mestra ens ha felicitat.

Al final ens hem agrupat tota la classe, i hem tornat a fer el joc tal com el fèiem al principi, però amb la consigna de passar la pilota moltes vegades, i alhora moure’ns per desmarcar-nos. He notat que el fet de participar no depèn només de mi; m’he mogut, he anat a buscar la pilota, i no he esperat solament que me la passessin. El joc ha anat molt millor.

No tots han captat que participar és més que demanar: en Marc i la Gisela continuen com sempre, palplantats, esperant que els altres els solucionin la papereta. La mestra ho ha vist i ens ha comentat que a tots i totes encara ens falta molt per aprendre a participar, i que el més important és aprendre a fer participar als altres.

Jo ho he entès. Potser, si no haguéssim començat en grups de cinc, encara no ho entendria.