“NI BÈSTIA NI FIGAFLOR”

En Roger sempre sol acabar criticat i deixat de banda pels amics després dels jocs d’atrapar o de les hores de pati. Amb els seus setanta quilos en Roger sobresurt en alçada i grandària per damunt dels seus companys. Però el motiu del problema no és precisament de grandària ni de sobrepès; més aviat està en l’actitud que té envers els altres. En Roger és “bruto”. Empeny, fa caure, dóna cops ... sense mala intenció, però és així. Quan va corrent i vol atrapar algú, com quan vol xutar una pilota de futbol, és com un tràiler sense frens, i s’emporta a qui té al davant. És més que res una qüestió de motricitat massa brusca, però també un tema de manca de consciència. En Roger no és conscient que va pel món “arrasant”. El mestre li ha cridat l’atenció repetides vegades, en fa cas, però al cap de poc hi torna.

Avui el mestre ha demanat que fessin parelles per a fer un joc nou. En aquest joc no cal molta finesa, però sí atenció a no descontrolar la pròpia força. És el joc del “molest”.

La consigna és que el “molest” posa una mà sobre l’espatlla del company. Aleshores aquest s’ha de moure, primer a poc a poc, més tard més de pressa. El “molest” ha d’intentar mantenir en tot moment el contacte amb el company sense agafar-lo ni empènyer-lo.

Tothom s’ha posat per parelles. En Roger va amb l’Oriol. L’Oriol és un nen lent, li ha costat aconseguir desfer-se de’ n Roger. Llavors s’han canviat els papers. En Roger ho ha tingut fàcil; la mà del pobre Oriol no ha durat ni cinc segons sobre l’espatlla de’ n Roger.

En el primer canvi de parella en Roger s’ha aparellat amb l’Eduard, un nen prim i físicament feble que pesa la meitat que en Roger. En Roger s’ha agafat el seu paper de molest molt de veres, i ha empès el pobre Eduard al terra. Tots els alumnes han llançat mirades de desaprovació “ Sempre igual!” “ Mira que ets bèstia!” “ Podies anar amb més compte, no?”... El mateix mestre ha cridat en Roger a part i li ha dit que no es tractava d’aconseguir a qualsevol preu el seu objectiu, que primer eren les persones, que controlés la força, que no s’abalancés... en Roger ja ho havia sentit diversos cops.

Al segon canvi de parella en Roger s’ha aparellat amb en Toni, un noi ràpid com una centella. En Roger ha intentat mantenir la mà, però ha estat en va. En Roger s’ha esforçat al màxim, però no podia arribar a l’espatlla d’en Toni perquè aquest, més que amb velocitat, l’esquivava fent fintes amb moviments ràpids de la pelvis. En un esforç suprem, en Roger corria amb tot el seu pes tirat endavant. Tot el seu centre de gravetat basculava en direcció a en Toni. En Toni ha fet un moviment de pelvis a l’esquerra, i en Roger ha caigut al terra amb tot el seu pes. El mestre ha corregut cap a ell per mirar si s’havia fet mal. Sortosament no ha estat res més que una caiguda aparatosa.

Aleshores el mestre ha parlat per a tota la classe; ha comentat que quan correm, quan ens movem... hem de tenir consciència en tot moment de la nostra posició, del nostre equilibri, i de l’equilibri dels altres, i que això és el que en Roger ha de treballar, perquè tant quan ha fet caure l’Eduard com quan ha caigut ell mateix el problema ha estat la manca de consciència de com corria i quina força feia.

El mestre ha promès que faríem molts exercicis d’aquest tipus, i que per aprendre a controlar la força els exercicis en parella són excel·lents.