“SALUDAR-SE ÉS GUAI”

El partit de rugbi ha estat emocionant. No es tracta del rugbi oficial de la lliga anglesa ni molt menys. Els “placatges” es fan tocant a l’adversari amb dues mans, sense fer caure; les normes més complicades del joc es resumeixen, i per tal de poder jugar més intensament els equips són de cinc.

Avui ha estat el darrer dia, la cloenda de la unitat de programació. S’ha fet una mena de lligueta, hi ha hagut nervis, protestes, joies i decepcions. Però al final, tots els jugadors i jugadores han fet una fila contínua i d’un en un han anat passant a xocar la mà amb els seus companys/es d’equip o amb els seus rivals.

En Pere, el mestre, ha dit que tots els clubs de rugbi en acabar el partit tenen com a costum fer la salutació de tots amb tots. En Marc ha aixecat el braç i ha comentat que a les seves competicions d’handbol també fan el mateix. La Raquel i la Laia també han comentat que quan practiquen judo han de saludar tant l’adversari com el públic a cada vegada que comencen una nova lluita. En Pau, però ha dit “ cada vegada que em fan saludar els contraris al final del partit, jo intento despistar-me perquè això de saludar és un rollo!”. En aquest moment ha començat un debat sobre la conveniència de saludar o no. Hi ha hagut alguns partidaris d’en Pau, que diuen que saludar és pesat, que no serveix per a res...

En Pere, el mestre, els ha dit: “ Potser us sorprendrà, però heu de saber que al temps dels vostres avis, quan dos equips de primera acabaven de jugar un partit no solament els jugadors es saludaven mútuament, sinó que anaven junts a fer un sopar. Us convido a investigar si hi ha algun esport on, en acabar la competició els participants no es saludin”.

En Pau ha posat cara de sorpresa. No s’imagina els jugadors del Barça i de l’Espanyol sopant junts després d’un partit. Segurament a casa parlaran del tema a l’hora de sopar.