AVUI “FEM EL CIM”

Avui és el gran dia. Després de dos mesos escoltant les “prèdiques” del mestre d’educació física sobre la natura, l’ alta muntanya... avui anem a fer el cim.

Són poc més de dos quarts de sis del matí. Estic acabant de fer la motxilla. N’ hi haurà prou amb aquest xandall i el paravents? La mare diu que no pot ser, que al Pirineu hi fa fred, que encara trobarem neu... però en Pere, el mestre, ens ho va deixar ben clar: “ previsió de bon temps, uns deu graus a dos mil metres a les nou del matí. Poc vent. Per tant, no us carregueu de roba, porteu una samarreta de màniga curta, el xandall, i un paravents i un buf, res més. I sobre tot, una bossa a part, amb la roba de recanvi, perquè tots us mullareu”.

El meu pare no entén com cal fer atenció a tantes coses, ell diu “Quan vam anar a esquiar, no estàvem de tantes històries i ens ho vam passar d’ alló més bé. Ara, al mes de juny, que vols que passi!”

Jo estic feta un embolic. Els pares em diuen una cosa, el meu germà gran una altra i el mestre una altra. El cert és que els que hi van anar al curs passat van passar una fred terrible,en canvi, els de fa dos anys diuen que va fer un sol espaterrant i van tornar bronzejats.

L’ autocar surt a les sis. Cal que m’ afanyi. A qui se li acut sortir a les sis del matí? Però per alguna cosa deu ser si fa deu anys que ho venen fent així; si no els funcionés aquest horari, sortiríem a una altra hora.

Les vuit del vespre. A la banyera de casa estic repassant tot el dia. Ha estat realment un dia molt llarg i complet. .

De fet, però, la sortida d’ avui per a fer el cim va començar fa més de dos mesos. Durant les classes d’educació Física en Lluís ens ha anat explicant les coses que havíem de tenir en compte en les activitats a l’ aire lliure. Eren xerrades d’uns deu minuts cada dia. A la major part d’ alumnes ens semblava un pal perquè era estona que restàvem del temps de joc, però ara reconec que tenia el seu sentit.

Durant la sortida, en Pere s’ha limitat a respondre les preguntes que li hem anat fent a mida que anàvem caminant. No ha fet cap gran explicació. Tan sols quan hem estat al refugi d’ Ull de Ter ens ha explicat el sentit dels refugis, com s’ hi ha d’ anar i de quins tipus n’ hi ha. Al Coll de la Marrana, no ens ha dit el nom de les muntanyes que vèiem, sinò que ens ha donat unes fotocòpies d’un mapa i hem estat nosaltres mateixos qui li hem dit els noms. I hem encertat.

Hem vist isards, marmotes i voltors. També hem vist les marques vermelles i blanques que assenyalen el camí de gran recorregut que va d’ Irun a Portbou. Alguns dels més agosarats ja preveien anar a fer un dia tota la travessa del Pirineu. La meva imaginació m’ ha portat imatges d’una motxilla carregada amb molts de quilos i he pensat que això de l’ excursionisme no està fet per a mi.

Malgrat no tenir molta resistència he aconseguit d’ arribar al cim. De fet hi hem arribat trenta-sis dels cinquanta-dos alumnes que hem anat a la sortida. Setze alumnes s’ han quedat al Coll de la Marrana amb dos mestres. Tres pares i dues mares ens han acompanyat fins al cim, juntament amb en Pere i un altre mestre. La sensació en arribar a dalt del cim és d’ alegria, d’ haver superat un repte, de molt d’espai, d’alçada...tot es veu tan petit!

De baixada ens hem aturat en una clapa de neu. Hem baixat de mil maneres diferents, això sí, en ordre i amb compte . Els mestres, pares i mares també ho han fet. Ha estat el millor de l’ excursió.

Però el que més m’ha sobtat és l’espai, la tranquil·litat, la netedat. Ningú ha llençat papers a terra, no he sentit cap insult, ningú ha tirat pedres. Hem trobat un grup de quatre senyors grans que anava al cim de Bastiments. Ens han preguntat d’on érem, què anàvem a fer, ens han felicitat, ens han saludat... sembla com si a muntanya hi hagués una germanor que no solem viure a la ciutat. Aquí tothom es saluda i es respecta encara que no et coneixin de res.

La natura deu fer miracles. No sé si tornaré a la muntanya, però si he d’anar al Pirineu sé que puc pujar... al menys al Gra de Fajol... durant el bon temps...a l’ estiu ... suficientment equipada... per ara millor amb els pares...

El Mont Blanc i l’Everest els deixo aparcats, per ara. Com la travessa del Pirineu, la de l’Atlàntic, o la Champions League.