“DEFENSAR SENSE AGREDIR NI FUGIR“
La
classe d’ educació física ha començat bé. Passats uns minuts, però, mentre es
jugava a “Pichi” ( o “Palo mato”), la mestra ha vist
que de mica en mica els ànims s’anaven
exaltant i alguns alumnes es començaven a esverar. La raó d’aquest canvi d’actitud no l’acaba de conèixer, però
sospita que en Pol hi té quelcom a veure.
En
Miquel està plorant en un racó. La Fina, la mestra, s’hi ha acostat per veure
què passava. En Miquel està tan dolgut que no li vol explicar res. Poc després
ve la Laia amb la mateixa cara que en Miquel. Encara no ha passat mig minut,
que al centre de la pista hi ha una baralla: en Pol i en Gerard s’estan
estomacant de valent.
La
Fina actua de pressa: es dirigeix als dos alumnes i els separa com pot. Sembla
que la cosa va de veres. En Pol i en Gerard es miren amb un
posat de ràbia. Tots els altres alumnes es posen al voltant, mirant.
Com
que s’està fent un joc d’ equip i sembla que tota l’ activitat ha quedat
paralitzada per culpa d’un conflicte, la Fina fa seure tots els/les alumnes en
rotllana i comença a preguntar quin és el problema que ha provocat la baralla.
La
Fina no rep cap sorpresa quan se n’entera que la raó
de la tristor d’en Miquel i la Laia és la mateixa que la de la baralla d’en
Gerard. En Pol no sap jugar en equip; tota l’estona va al darrere la pilota i
ocupa contínuament l’espai que correspon a altres companys seus.
La
Fina pregunta als alumnes: Quina reacció és la millor de les dues, la d’en
Miquel o la d’en Gerard? La pregunta és
provocadora, perquè alguns alumnes aproven la reacció violenta d’en Gerard i
altres no. Tots coincideixen a culpar en Pol del fet que la classe s’hagi
aturat, però la Fina repeteix la pregunta: “no us demano qui té la culpa, sino quina reacció és la millor”.
L’Aleix
respon: “està clar que quedar-se plegat de mans en un racó com ha fet en Miquel
o la Laia no serveix de res. En canvi en Gerard ha sabut defensar-se”. La
Fina afegeix una altra pregunta: “Hi ha
més d’ una manera de defensar-se?”
La
Paula, sempre assenyada contesta: “ Tots coneixem en Gerard, i no m’
estranyaria que li hagi dit alguna cosa a en Pol que no li hagi caigut bé, potser si li hagués
demanat les coses ben dites no hauríem arribat a cap baralla”.
Aleshores
en Pol, sense demanar torn de paraula diu: Aquest burro m’ ha dit “ Vols parar
d’agafar les pilotes dels altres, imbècil?” I està clar, no m’ he pogut
aguantar.
La
Fina li contesta: “Primer de tot, demana el torn de paraula. En segon lloc, és
cert, Gerard, que has insultat en Pol per la seva forma de jugar?” En Gerard
afirma amb el cap.
La
Fina treu el “termòmetre de l’assertivitat”. Els n’explica el funcionament. “Quin número
posaríeu a en Miquel? I a la Laia? I a en Gerard? Què hauríem de fer perquè en
comptes d’ un 0 en Gerard tingués un10?
Els
alumnes diuen diferents opcions. El joc
es reprèn. En Gerard i en Pol es queden en un banc mirant com els altres
juguen. Hi estaran no més de cinc minuts, el temps just per estar de costat,
per anar-se apropant, i segurament, fer les paus.