“EM SENTO JUTJAT”

“Una mica menys de la meitat de la classe està jugant un partit de futbol. L’altra quasi meitat juga a bàsquet. Quatre alumnes, posats per parelles estan fent uns exercicis gimnàstics que els ha proposat el mestre. Es tracta d’una seqüència simplificada de la “salutació al sol”, una sèrie de moviments de ioga que implica estiraments cap enrera, cap endavant, flexions i extensions, tot amb un ritme sincronitzat amb la respiració. No és cap exercici difícil; la seqüència simplificada s’arriba a automatitzar en una sessió de quinze minuts. Els alumnes ja l’havien fet conjuntament, a nivell de tot el grup. Però ara el mestre demana que, per parelles, dos facin l’exercici i els altres dos els facin de jutges, per tal que vagin perfeccionant el moviment.

La Carme està fent l’exercici. Fa parella amb l’Agnès. Aquesta la va corregint contínuament: “el peu esquerre, l’alineació del braç, l’extensió de la mà... ”. La Carme té la cara vermella, sua, està tensa es relaxa...

En Gerard fa l’exercici i l’Adrià és el seu jutge. En Gerard no és especialment flexible, i els comentaris de l’Adrià tampoc ho són: “ Vols baixar més els genolls? Au, que així sembles un tronc! Mira que ets tou; una mica més de fermesa als talons! Que ets tros d’ase, no veus que cauràs de culs si et tires tan endavant? “

Després de la Carme i en Gerard toca fer el moviment a l’Agnès i l’Adrià. Després, van passant més parelles, fins que uns deu minuts abans d’acabar la classe, el mestre

fa seure a tothom en rotllana i pregunta:

“ Com us heu sentit?” “Ha estat difícil fer l’exercici?” “Ha estat difícil fer de jutges?”” Us heu sentit ben jutjats, ben compresos?”

Un a un, tots els alumnes que han fet l’exercici han comentat com s’han sentit. La Carme ha manifestat que els petits comentaris que li donava l’Agnès l’ajudaven molt. L’Agnès no deia ni tan sols frases, sino que donava pistes. Dir ”la mà esquerra” volia dir “obre el palmell de la mà esquerra perquè així tindràs més base de sustentació”. El mestre els ha explicat que l’Agnès feia servir una manera molt subtil de jutjar, que era molt efectiva perquè provocava que la seva parella pensés solament en el que havia de fer. A més, no feia judicis de valor. No li deia “ que malament que ho fas, quin desastre!...” Això feia que la Carme s’esforcés en l’exercici perquè no hi havia cap judici a ella sino solament a l’exercici.

Quan ha tocat el torn a en Gerard, aquest ha manifestat el malament que es sentia pels judicis li feia l’Adrià. El mestre ha recordat que l’Adrià i en Gerard són amics; també ha recordat que l’Adrià és bromista; però que a en Gerard les bromes del seu amic no l’han ajudat. Sense comparar-lo a l’Agnès, ha explicat que en Gerard s’ha sentit malament pels judicis de valor contra la seva persona. Segurament no s’hauria sentit malament en sentir “ els genolls una mica més ferms”. Però sí que es sent malament quan se li diu “ ets tou!”.

El mestre ha acabat la classe dient una frase: “es jutgen els fets, no les persones”.