Sant Jordi 2010. Acte institucional Alumnes d'escoles catalanes que es diuen "Joan Maragall" fan una lectura de poemes de Joan Maragall a la plaça Sant Jaume. La lectura popular va acompanyada de cançons, melodies, i peces musicals, interpretades pel pianista Xavi Pardo. L'acte finalitza amb "El cant de la senyera", cantat pel cor infantil de l'Orfeó Català, sota la direcció Glòria Coma. Organització: Departament de la Presidència. Generalitat de Catalunya Data: 23 d'abril de 2010 Hora: de les 16.30 a les 19 h Lloc: plaça Sant Jaume, de Barcelona Selecció de poemes, direcció i narrador: Jaume Bernadet, director artístic de Comediants Transcripció dels poemes i regidoria: Jin Hua Kuan, Comediants Imatge: Antoni Tàpies Sant Jordi 2010. L’horta de versos Enguany celebrem els 150 anys del naixement del poeta Joan Maragall. Per aquest motiu, veus joves de diferents indrets de Catalunya han omplert de versos la tarda de Sant Jordi, Dia del Llibre. De poema en poema, l’escenari s’ha anat vestint de poesia. Davant la boca que parla, pintada per a aquesta ocasió per Antoni Tàpies, ha anat creixent una horta de versos. Alumnes d’escoles catalanes, que es diuen “Joan Maragall”, ens han portat al fons de les valls i ens han enfilat al cim de les muntanyes, hem contemplat el mar, passejat per la ciutat, hem conegut visions, mites i herois de la nostra terra, hem cantat la pàtria, l’amor, les nostres festes, les nostres danses i cançons, hem reflexionat sobre les més altes aspiracions i hem elogiat la paraula i la poesia. Ho hem fet amb els versos del poeta recitats pels nois i noies de les escoles Joan Maragall d’Arenys de Mar, la Llagosta, el Prat de Llobregat, Rubí, Sabadell, Sant Andreu de la Barca, Vilanova del Camí, Esplugues de Llobregat, l’Hospitalet de Llobregat, Sant Cugat del Vallès, Ripoll, Santa Pau, l’IES Joan Maragall de Barcelona i el Cente d’Estudis Joan Maragall de Badalona. El poeta estimava la paraula, però també el cant i la música. Hem omplert aquesta lectura popular amb cançons, melodies i peces musicals, que ha interpretat el pianista Xavi Pardo. Finalment hem glossat plegats el poeta amb els versos que va compondre com a himne de l’Orfeó Català, El cant de la senyera, que ha cantat el cor infantil de l’Orfeó Català sota la direcció de Glòria Coma i Pedrals. En Sergi Villegas de 4t A i la Helena Recio de 5è B, han estat els alumnes de la nostra escola escollits per represantar-nos en aquesta acte tant emotiu. En tot moment han estat acompanyats per la professora Anna Cartañá.
La Helena i en Sergi al Palau de la generalitat
Primer un bon dinar!	L'assaig
Els polítics: En Carod Rovira	En Sergi i la Helena fent la lectura
Els polítics	Els polítics: Ernest Maragall
El pianista: Xavi Pardo	Finalitzant l'acte
Cor infantil de l'Orfeó Català	Llençament de globus
Cloenda amb el President Montilla

JOAN MARAGALL I GORINA

va néixer el dia 10 d’octubre de 1860 a l’antic barri barceloní de Sant Pere de les Puel·les, on el seu pare tenia un taller tèxtil instal·lat als baixos de l’estatge familiar. Va alternar els estudis de batxillerat amb els de piano. Entre el 1879 i el 1884 va estudiar la carrera de dret i amb altres companys universitaris compartí la crisi finisecular i la presa de consciència catalanista, a més de les in quietuds literàries. Acabats els estudis superiors féu el torn d’ofici d’advocat i va entrar com a soci a l’Ateneu Barcelonès on va coincidir amb figures molt representatives del món artístic i literari català, algunes de les quals contribuïren a la gestació del Modernisme. El 1890 entra al Diario de Barcelona com a secretari de redacció i particular de Joan Mañé i Flaquer, que n’era el director. També va escriure per al “Brusi”, en castellà, uns articles considerats d’un tal radicalisme reaccionari que fan dubtar de fins a quin punt era sincer. El 1891 publica a L’Avenç dos poemes originals i una traducció de Goethe. A la darrera dècada del segle pronuncia el discurs El catalanisme en el llenguatge que dóna constància de l’evolució nacionalista del seu autor. Maragall descobreix Nietzsche i s’entusiasma amb l’efecte revulsiu de les seves doctrines: prepara un article que, finalment, publica a L’Avenç amb el pseudònim Panphilos, i a la mateixa revista hi publica La vaca cega, que obté una ràpida popularitat. El setembre de 1893 assisteix, com a cronista del “Brusi”, a la Segona Festa Modernista de Sitges, on s’estrena La intrusa de Maeterlinck, de tanta repercussió en el món literari català. El dia 7 de novembre de 1893 és testimoni de l’atemptat contra el Liceu, on assistia a la representació de Guillem Tell, amb la muller, els pares i les germanes. En tornar a casa, escriu el poema Paternal, el qual assenyala l’inici d’una reflexió més madura i responsable dels problemes polítics i socials, que s’evidenciarà en Els tres cants de la guerra 1896-98), en La sirena (1905), en l’Oda a Barcelona (1909) i en els articles escrits després de la Setmana Tràgica. A finals de 1895 Maragall participa en les eleccions a la junta de l’Ateneu Barcelonès, en què Àngel Guimerà es presenta com a president i ell com a secretari, candidatura que surt guanyadora. Assisteix, doncs, a la tumultuosa sessió del 30 de novembre en què per primera vegada en aquesta entitat un president féu el seu discurs en català, cosa que provocà reaccions violentes entre els sectors anticatalanistes de l’Ateneu. El 1896 tradueix Tristany i Isolda de Wagner i l’Oda a Espanya (1898) i nombrosos articles que s’inspiren en el desastre colonial. L’any 1903 és elegit president de l’Ateneu on, com a discurs inaugural, llegeix l’Elogi de la paraula i aquell mateix any s’estrena La Margarideta, fragment dramatitzat del Faust de Goethe traduït per Maragall. L’octubre de 1906 participa en el Primer Congrés Internacional de la Llengua Catalana, on presenta una comunicació defensant les varietats dialectals en literatura. Ideològicament, Maragall s’adscriu al nou moviment de Solidaritat Catalana i escriu alguns articles importants com “L’alçament” (1907) i publica la seva traducció d’Enric d’Ofterdingen de Novalis. Col·labora en diversos periòdics de Madrid (El Imparcial, La Lectura) i torna a atreure’l el mite del comte Arnau. Pel juliol de 1909 esclaten els fets revolucionaris de la Setmana Tràgica: Maragall se n’assabenta a Caldetes, on passava l’estiu.
De retorn a Barcelona, escriu per a La Veu de Catalunya “Ah! Barcelona” i “La ciutat del perdó”, però només li publiquen el primer; el segon, en què demanava perdó per a Ferrer i Guàrdia, fou refusat. Acaba l’Oda a Barcelona sota la impressió de la revolta de juliol i la dóna a conèixer l’any 1910. El mes de novembre de 1911 se sent malalt i mor el dia 20 de desembre, voltat de la muller, Clara Noble, i dels fills –en deixà tretze–, pronunciant poc abans de morir unes paraules que el defineixen plenament a nivell temperamental i humà: “Quina mort més dolça, Déu meu!” Extret i adaptat de: JOAN MARAGALL. Elogi