Paf era un drac màgic
que vivia al fons del mar
però sol s’avorria molt
i sortia a jugar…

Hi havia un nen petit
que se l’estimava molt
es trobaven a la platja
tot jugant de sol a sol…

En Paf i en Pau havien ideat la manera de fer-se senyals per trobar-se. En Pau pujava fins a la terrassa del far i des d’allà picava de mans: ta-ta ti-ti-ta. L’oïda màgica d’en Paf sentia el ritme des del fons del mar i acudia ràpid a trobar-se amb el seu amic a la platja. Allà jugaven a futbol, a cuita a córrer, a fet i amagar, feien castells de sorra, contaven contes... fins que es feia tard i en Pau havia de tornar a casa seva. Es feien una abraçada i cadascú enfilava el seu camí: en Pau cap a la caseta pintada de blau del barri de pescadors i en Paf cap a les profunditats del mar on tenia el seu cau.

La Primavera anava avançant i aviat van arribar les calors d’estiu. El temps era boníssim i els dies de sol se succeïen sense parar. En Paf i en Pau continuaven trobant-se a la platja dia si i dia també on jugaven fina a caure rendits de cansament. Descansaven una estona, es feien un bany en les aigües de la Mediterrània i tornaven a jugar o conversar sobre coses importants: els amics i les amigues, els pares, els mestres, els tresors del fons del mar,...

La bonança del temps que tant gaudien en Paf i en Pau aviat va començar a ser un problema per a la gent del poble. Feia mesos que no plovia i el riu s’havia assecat. L’embassament del Pont tenia molt poca aigua i els pous començaven a tenir l’aigua tèrbola.

El Consell de la Ciutat s’havia reunit i havia publicat un ban on es demanava a la població que no reguessin els jardins, ni rentessin els cotxes, que col·loquessin difusors a les aixetes, ampolles plenes de sorra a les cisternes dels WC, que tanquessin les aixetes mentre es rentaven les mans i vigilessin que no es perdés cap gota d’aigua perquè era molt valuosa.

El ban també deia que si no plovia força abans de tres setmanes haurien de restringir l’aigua de boca i durant unes quantes hores al dia no hi hauria aigua a les aixetes.

En Pau havia parlat d’aquest tema a la classe. L’Antònia, la seva mestra, li havia dit que aquest canvi en el clima s’estava produint perquè els gasos que deixaven anar les xemeneies de les fàbriques, els tubs d’escapament dels cotxes, els gasos dels aerosols i dels avions estaven escalfant l’atmosfera i els corrents d’aire que portaven la pluja estaven canviant.

Les escoles de tot el país havien començat una campanya perquè els nens, els pares, les mares i les autoritats fessin prendre consciència als industrials i als executius de les companyies perquè posessin filtres a les xemeneies, desenvolupessin motors menys contaminants com els elèctrics i s’investigués més sobre energies renovables com la solar o l’eòlica.

Tothom s’havia posat mans a l’obra, però els científics calculaven que el canvi atmosfèric requeria dos o tres mesos i només tenien reserves d’aigua per a quinze dies.

En Pau li explicava aquests fets a en Paf que se’l mirava preocupat. Ell també havia observat que el riu ja no portava aigua en la seva desembocadura i els corrents marins s’estaven enduent les terres que formaven el delta. Aviat el delta quedaria reduït a una petita extensió de terra erma i els conreus d’arròs desapareixerien. Moltes famílies de pagesos es quedarien sense feina. Això no podia continuar així. Calia prendre una decisió valenta i agosarada.

En Paf havia sentit explicar a la seva avia que a l’altra banda del mar s’iniciava el recorregut dels vents càlids que s’omplien d’aigua del mar i que després descarregaven sobre les muntanyes del país d’en Pau.

En Paf li va proposar a en Pau que podrien anar a buscar-los i convence’ls perquè iniciessin el viatge cap al seu país.

Aquella nit tots dos, en Pau a sobre d’en Paf, van iniciar un viatge cap a l’interior del mar, cap a l’Est. El drac viatjava a gran velocitat i aviat van arribar al lloc on s’iniciaven els vents càlids, però allà tot era calma i tranquil·litat. En Paf va aterrar sobre un illot en mig del mar i tots dos no van poder deixar escapar un sospir de desesperació. Els minuts passaven i aviat haurien de tornar a casa sense haver aconseguit el seu objectiu.

En Pau pensava i pensava. Aleshores va recordar el que la seva mestra havia explicat sobre el cicle de l’aigua. L’aire calent roba gotes d’aigua de la superfície del mar, puja perquè pesa menys que l’aire fred i forma els núvols. Quan els núvols, que són masses d’aire amb gotes d’aigua en suspensió, es troben amb altres masses d’aire fred, les gotetes s’ajunten i cauen en forma de pluja. Això passa quan els núvols entren en contacte amb l’aire fred de les muntanyes.

- Paf, ja ho tinc. Series capaç de bufar foc durant molta estona?
- I tant. Estic fort i tinc ganes d’ajudar-te.
- Puja’m i bufa foc sobre la superfície del mar. Escalfarem l’aire perquè agafi aigua i pugi. Nosaltres farem els núvols.

Aviat es van formar uns grans núvols que van iniciar el camí cap a la costa. Quan van arribar al país d’en Pau, els núvols es van aproximar a les muntanyes on van tocar l’aire fred que les envolten i aviat va començar a ploure. Primer lentament, després a bots i barrals. Els torrents van començar a omplir-se quan van arribar al riu ja portaven una bona quantitat d’aigua. Aviat l’embassament del Pont es va omplir i les autoritats van obrir les comportes perquè l’aigua continués controladament el seu camí fins al mar.
La gent reia i cantava sota la pluja. Havien estat molts mesos sense i per fi queia sobre els camps. Tot ho devien a en Pau i en Paf que van ser acollits com a herois.

I conte contat, aquest conte, que és veritat, s’ha acabat.

Conrad