• Trets geogràfics
• La importància de l’aigua
• Llacuna de sal

• Espai físic
• Projecte de convertir l’estany en un gran pantà
• Cultius
• Economia
• Vida Social
• Vivències de l’estany
• Gastronomia
• Dessecar l’estany

• Recuperar l’estany
• Pla especial de protecció
• Espai de diversitat biològica

TRETS GEOGRÀFICS

En la Geografia de Catalunya diu: el terme Urgell designava abans una extensa regió, sense límits ben precisos, entre el Segre i la Segarra: era el "Desert de l’Urgell", gran extensió buida, deixada com a pastura als ramats transhumants.

La comarca agrupa elements que pertanyen a unes quantes unitats morfològiques. La més important és la constituïda entre la Serra d’Almenara i el riu Corb, per una superficie dividida en dos replans. El primer correspon a un planell de 350-400 metres d’altitud a l’est de Tàrrega. Està solcat per amples valls de fons pla, encaixades una trentena de metres en el curs de l’Ondara i el seu afluent Cercavins. A l’oest de Tàrrega deixa lloc a una plana extensa, de 300 metres d’altitud mitjana. Els llits dels riuets abans esmentats es desdibuixen i "l’endorreisme" és un tret local antic estany d’Utxafava.

Per als comarcans això és el Pla d’Urgell, mentre que el repla superior és l’Urgell Alt.

Quan els viatgers abandonaven els darrers llocs segarrencs per adreçar-se a la plana, per arribar a Lleida, entraven en aquell desagradable paisatge infinit, ressec, que en la consciència de molts era, quan l’anyada era favorable, un graner de considerable importància ( en temps dels Àustria només Sicília li feia ombra com a terra bladera.

Es deia que una collita abundant al Pla d’Urgell podia mantenir Catalunya durant tres anys, però a l’hora de la veritat la manca de pluja i la llunyania de la comarca reduïen en gran manera el seu valor potencial per al Principat, i des de finals del s.XVI Catalunya s’anà fent intensament dependent, per als suministraments de blat, del Rosselló, d’Aragó i de Sicília.

Jaume Mateu reprodueix d’un llibre de comptes de Bellvís:

LA IMPORTÀNCIA DE L’AIGUA

A la Plana d’Urgell no hi havia aigua per veure ni arbre que els fes ombra. La devoció popular a la Mare de Déu de l’Horta intentà buscar remei a la situació invocant les famoses " TRETES " per demanar aigua, i així venien en porcessó dels pobles propers com: el Bollidor, Castellnou, Tarrós, Tornabous, Vilanova, Bellpuig i Tàrrega.

Aquell ceremonial era complexe i durava uns vuit dies. La treta més antiga que coneixem fou l’any 1600, sembla ser que dins l’Octava ( els vuit dies que durava la pregària ) va caure tanta aigua que la processó de Tàrrega no es va poder moure d’Ivars.

Francesc Segarra i Mora en un escrit seu, recorda la de 1743 quan ell era petit, impressionat pel caire de solemnitat i la fe popular.

El prior de la " Verge de l’Horta ", Dr. Segarra explica tota mena de detalls de l’any 1825, que permeten reviure la ceremònia , i entendre tot el sentit que tenia per la gent del Pla quan es veien impotents davant la natura adversa.

Uns tres-cents anys abans del Canal d’Urgell, hi arribaven les aigües residuals que procedeixen de la filtració de recs que brollen de l’Horta d’Ivars i per l’anomenat reguer passaven pel poble arribant al llac. Aquest lloc era d’abundants fonts cosa que es reflecteix en el nom d’Ivars que significa terra d’aigua.

LLACUNA DE SAL

L’aigua encara era insuficent i s’eixugava completament en èpoques de secada persistent, i únicament restava la capa blanca salobrenca, formada per clorurs i fosfats.

Aquesta sal era explotada, valorada i pactada, i fins i tot, vigilada per l’administració. Les terres que quedaven al voltant eren pasturades per ramats. El Coll, que arribar a ésser bisbe de Guinea Bissau, hi havia anat a pasturar el ramat de vaques de casa seva ( Cal Tresiner).

A l’Urgell hi havia l’estany d’Ivars i subsisteix encara el del Poal.

Es tracta de dues petites conques de 2500 per 950 metres la primera, i 120 per 75 la segona amb una profunditat de 4 metres a Ivars, amb una extensió de 150 Ha. (un Ha. equival més o menys a la grandària d’un camp de futbol ) ens dona idea de la seva importància en comparació a l’actual Parc de la Mitjana de Lleida de 90 ha. i 1 metre a Poal. Són llacs del tipus anomenat areic propis de climes àrids, on les aigües corrents, a causa de l’evaporació ràpida no tenen força erosiva per excavar els seus llits i per això s’acumulen temporalment a les fondalades.

Encabia al voltant de 7.5 m. cúbics d’aigua. La composició de l’aigua era : un ph de 7; calci 50mg/l; clorurs 70/80mg CL/l; sulfats en petites quantitats no hi havia fang en suspensió.

En aquesta gran superficie de fondals existia diferents tollades, ja que a més a més de les aigües naturals pròpies, últimament es nodrien per l’anomenat " Regué gran" i del mòdul a –2 de la 2a Sèquia Principal d’Ivars, també un corrent d’aigües vives.

El Canal d’Urgell van donar un aspecte diferent a l’estany. Va deixar de ser una llacuna seca i d’aspecte àrid per convertir-se en un lloc ple de vida amb els abundants peixos i les nombroses aus que hi niuaven.

L’estany s’omplia del reguer que baixava per vora Cal Panxó fins a la bassa de distribució d’aigua que hi ha a la bifurcació de camins, però es va desviar cap a l’esquerra per fer arribar l’aigua al molí de farina de Cal Moliner ( actualment de Cal Xela).

Segons consta en els arxius del Canal d’Urgell es va fer la primera concessió d’aigües en temps d’Isabel II. Aquesta es va fer el 21 de juliol de 1867 al senyor Cayetano Puig per un període de dos anys per moure la pedra del molí, amb la condició que mai podria perjudicar l’aigua de rec. El cost anyal era de 400 rals.

La segona es va fer al mateix propietari el dia 15 de luliol de 1869 per un període de quatre anys fins al 7 de juliol de 1873 amb unes condicions semblants, però sense poder reclamar en cap moment reparació o perjudici que hagin pogut sofrir les seves eines a causa dels salts d’aigua amb un pagament anyal de 800 rals.

Una tercera va estar feta el 8 de gener de 1883, al nou propietari de molí Pere Segarra i Segarra per un període de 4 anys en les mateixes condicions, per un cost de 200 pessetes anyals.

Posteriorment, el 20 d’octubre de 1909, el propietari Joan Masó envia una carta al Director del Canal per demanar-li que se li rebaixi el pagament de 150 pessetes , ja que el molí ha reduït molt l’activitat a causa del canvi de cultiu de blat a alfals i altres farratges i la poca abundància d’aigua degut al rec de les finques superiors. El gener de 1910 li contesta l’oficina del Canal d’Urgell dient que li havien rebaixat de les 200 pessetes a 150 actuals.

Finalment el 25 de gener de 1928 i, donat que els aparells de moldre han quedat molt antiquats i les aigües s’utilitzen en la seva totalitat pel rec se li rebaixa la quota anyal a 50 pessetes.

L’aigua finalment arribava a l’estany per una boca de reg que en deien " El Boquete". L’aigua corria avall fins arribar a la "Mina ", lloc per on era canalitzada de sortida.

També hi ha una altra entrada d’aigua sota la masia de Cal Sant ( per on s’omplirà actualment de nou l’estany ). Pel marge esquerra hi ha un reguer, l’aigua del qual anava a parar a l’estany que feia una bassa en arribar-hi.

PROJECTE DE CONVERTIR L’ESTANY EN UN GRAN PANTÀ

Existeix un projecte titulat: " Proyecto de embalse de 14 millones de metros cúbicos de agua en el lago de Ibars" signat el 30 de juny de 1908 per l’enginyer Josep Bayer i Bosch del qual la Memòria que es va realitzar diu així:

CULTIUS

La gent de les masies cultivaven oliveres, ametllers i vinya per la seva manutenció " pel gasto" i el canviaven o " barataven" per altres productes, espardenyes, fils, eines o altres matèries de primera necessitat de les quals no disposaven.

La recol·lecció de la " boba o boga" es feia tallant-la del fons de l’aigua, moltes vegades havien de posar el cap a dins per tallar-la més fondament i obetnir-la de millor qualitat, desprès la lligaven amb feixos, la pujaven a les màsies, l’extenien al sol un cop partida pel mig a fi que es tornès blanca; quan era seca es tallava a diferents mides, es feien feixos de nou i cap al carro a vendre-la a Bellpuig o portar-la al tren per diferents destinacions.

Un cop assecat es va iniciar un canvi: Sunyer de Tortosa va venir per implantar un nou cultiu, degut a les característiques del terreny " aiguamoll ", l’arròs, el qual es va cultivar durant un quants anys sense massa exit ja que la terra era molt salobrenca.

Una de les plantes carectirístiques de la zona especialment salobrenca és entre altres: el tamariu ( anomenat gatell per la gent del poble ), del qual les fulles tenen gust salat.

ECONOMIA

La pesca era un font d’ingressos pels habitants de les màsies. Es pescava: pelaia, barb, anguila i tenca en abundància la qual posteriorment es venia a les poblacions del voltant arribant fins a Balaguer. Els pescadors sabien que el peix al maig "fa moviment" i era quan es podia pescar millor, doncs el peix pujava fins als trossos juntament amb l’aigua i en reduir els animals quedaven atrapats damunt la terra.. La més abundant era la pelaia. La Madalena Carné de Cal Palau li deien "La Pelaia" , doncs, era la més esperada al poble i que portava més peix.

S’utilitzava la barca per anar a pescar, que podia ser de fusta ( la qual quan es ressecava feia aigua i aquesta s’havia d’anar treient de l’interior amb pots ) o de formigó. D’aquestes només n’hi havia 4 les quals tenien : L’Ignasi del Pota, El Rondan, el Quimet de Cal Rosafa i Cal Aragonès.

A l’hivern l’estany es gelava i la pesca es feia difícil, però el Quimet de Cal Rosafa no tenia límits, per superar aquesta dificultat es va construir una barca de forma plana, amb rodes, per poder relliscar per damunt el gel i acudir al mig de l’estany on l’aigua no es gelava mai perque els ànecs s’hi movien.

Cada barquer tenia un aixopluc, per protegir la seva barca, fet de fusta, canyes i xisques. Les barques també necessitatven el seu manteniment i calia "calafetar" de quan en quan o sigui tapar les escletxes de la fusta amb cànem i resseguir tota la part exterior amb alquitrà per resguardar-la de l’aigua.

S’havia arribat a veure una barca de "vela".

Els arts de pesca eren: amb filat, claror ( una mena d’embut amb xarxa ) o fitora que s’utilitzava més a la nit. Aquesta última era tot un art que consistia en agafar la barca de nit, endinsar-se a l’estany amb una lot per enfocar el llac, i en el moment que es veia un peix clavar-li la fitora , que tenia forma de forca de tres puntes.

Expliquen les persones grans que, fins i tot, venien comerciants del nord d’Espanya a comprar anguiles que posteriorment venien com producte pescat per ells a les seves contrades. Un cop es va pescar un barb d’un metre de llarg.

La majoria dels pescadors del poble vivien al carrer Sant Andreu, per aquest motiu li deien el carrer dels pescadors ( Cal Rosafa, Cal Palau, Cal Clarero, etc.), però mai en va tenir el nom oficial, sino popular.

La caça era molt variada i abundant: els carraus, els martinets, les fotges, els ànecs i altres. També es caçaven les granotes i fins i tot hi vivien llúdries.

El Miquel Carné i el seu germà Ramon eren molt bons caçadors i tohom esperava el que portaven per comprar-ho.

Tant la pesca com la caça servia per l’alimentació i suport a la minsa economia de la gent de les masies i de la població d’Ivars i alguns de Vilasana.

VIDA SOCIAL

L’estany representava un lloc d’esbarjo tant en caceries com en pesca i l’ajut econòmic per la gent de les masies, d’Ivars i Vilasana i altres pobles.

Prop del " Boquete" s’estenia la platja o " tirada on els nens de les masies properes es banyaven en tornar d’"estudi" abans d’arribar a casa. Aquesta es va construir pels joves del poble que amb carros de trabuc portaven sorra de darrera de Cal aragonés (del Tossal) per omplir la vora que començava amb l’aigua i arribava fins a 20 metres en dins l’estany.

Els joves hi tenien tanta afició que van construir una caseta amb un dipòsit d’aigua a dalt per dutxar-se. Alguns per poder banyar-se es feien els banyadors de les mitges de la seva mare ( Jaume Riu ).

Les dones no eren tant agosarades ja que socialment no estava ben vist i nomès van anar a banyar-s’hi tres del poble.

A cal Suat, a la marge esquerra de l’estany hi havia una petita platja natural de terra de sauló ( salobrenca) i no era tant agradable.

Les persones grans de tots els pobles i especialmet d’Ivars també s’hi banyaven, fent curses de natació, de les quals 3 o 4 van ser famoses, però la més anomenada va ser la de 1947 amb premis per tots els participants i especialment pels guanyadors. Hi van participar entre altres: Jaume Riu, Ernest ..., Antoni Caballol,... Lòpez de Lleida.

Aquesta es va celebrar el dia 31 d’agost , Sant Ramon, amb una distància de 1000 mts.

I patrocinada per EDUCACIÓN Y DESCANSO publicada al follet de " LA DELEGACIÓN PROVINCIAL DE SINDICATOS amb el títol "La natación en Lérida" i al diari "La Mañana" del dia següent, essent el guanyador oficial Lòpez de Lleida, però moral Jaume Riu d’Ivars, que no va poder arribar primer per un incident amb una barca després d’anar al capdavant de la cursa tota la trajectòria.

El recorregut havia estat marcat pels joves amb canyes clavades al fons i banderoles de colors.

En aquesta platja hi havia alguns aparells de gimnàstica bastant rudimentaris que servien als nois del poble per demostrar les seves habilitats, però el més famós de tots eren les anelles de les que el Pauet del Mota n‘era un virtuós.

L’estany era un lloc de caceria per excel·lència on acudien gent de prestigi o aficionats a la caça, des de les contrades properes i llunyanes com Barcleona. Una de les més famoses va tenir lloc l’any 1947 amb la participació del governador, Pagès, l’Enriquin de les cases de Barbens i la seva "querida" Elena Espejo.

Pel poble d’Ivars era un punt de referència en tots els aspectes, un entorn privilegiat on tothom hi podia trobar allò que buscava en un moment determinat segons les necessitats.

Per la majoria dels ivarsencs l’estany és una anyorança plena de recods d’infantesa, de joventud o de la vida d’adult de la gent que vivien a les masies i el seu entorn.

Veure l’estany, per ells era signe de treball, vida i joia. Tots, petits i grans tenen records que expliquen en les seves narracions i les anècdotes viscudes al llarg dels anys constitueiexen en bagatge molt important de la tradició popular.

La comunicació entre masies es feia amb barca pel mig de l’estany ja sigui per finalitats comercials, socials o qualsevol altre motiu..

VIVÈNCIES DE L’ESTANY

Com he dit, quan veníem d’ "estudi", ens banyàvem a la "tirada " o platja: no ens calia banyador i arribàvem a casa al cap d’una estona. El temps no contava.

Per Corpus Cristi tots els nens i nenes que havien fet la Primera Comunió anaven a la processor. Els de la masia de Cal Rondan, també hi havien d’anar, però els havia quedat una feina pendent del matí al reguer que omplia l’estany: havien vist molts peixos i els volien anar a pescar. A les quatre de la tarda, quan estaven vestits de Comunió, la tasca no podia esperar i tot i els precs de la mare que no s’embrutessin, van anar a veure el peix , es van posar de peus al reguer i per si fos poc es va posar a ploure, no cal dir com van acabar. Els crits i clatellots de casa van ser abundants.

En temps de la Guerra Civil a Cal Rondan hi havia molts soldats amb els respectius camions i els canons antiaeris encarats a Balaguer. Això era un motiu de curiositat i admiració pels més menuts que no paraven de rodar pel voltant.

El que no feien servir els soldats ells ho aprofitaven. Els pneumàtics de les rodes dels camions eren un alicien pel joc, doncs, es posaven a dins dos vailets i a rodar de dalt fins a baix de l’estany. I com que era divertit, tornaven a pujar la roda fins dalt i a rodar de nou.

Un cop va caure una bomba a la vora de l’estany, no cal dir, que els infants tenien prohibit atansar-hi, però un cop els aduts giraven cua, ells cop de pedra va i cop de pedra ve a veure si explota.

De cal Rondan i altres masies anaven a la masia de cal Sant en barca de fusta, aquesta feia aigua i mentre la mare remava el fill anava treient- la amb un pot. En arribar a Cal Sant canviaven l’oli per les espardenyes, el fil, les agulles o altres coses que necessitaven.

Un grup de joves a l’hivern quan l’estany estava gelat volien anar a caçar ànecs al mig de l’estany amb la barca. Un picava el gel a la part del davant de la barca mentre que al darrera s’anava gelant de nou. Un cop no va calcular bé el cop i va caure dins l’estany, del qual en va sortir tan ràpid que no va tenir temps de mullar-se.

Tres germans i tres germanes de Linyola, l’any 1903, havien de casar-se i van anar a l’estany a celebrar-ho, però una d‘elles li feia molta por l’aigua i no hi volia pujar, fins que la van convencer, però el seu ensurt va ser tan gros dalt la barca que va començar a moure´s fins que la va tombar morint tots ofegats. En record es va plantar una creu de la qual en queda un tros.

El Quimet de Cal Rosafa feia vida a l’estany fins i tot a les nits de ple hivern, però ell sempre portava un braser encès a la barca per si havia d’ajudar algú que s’havia perdut en una nit fosca o estava mort de fred per la humitat.

Tots els guies pescadors i caçadors de l’estany, tenien un coneixement tant profund de la vida dels animals tant ocells com peixos, que coneixien el camí que feien els ànecs quan volaven per damunt l’aigua i els moviments del peix. Així quan anaven de cacera

s’esperaven en un lloc determinat que passessin els ànecs per fer la tirada més certera i fer contents els forasters. Durant el temps de l’"esperada" cantaven aquesta cançó.

GASTRONOMIA

Era un lloc ideal per passar l’estona i fer-hi una berenada. Gent dels pobles del l’entorn hi anaven a fer un un berenar o dinar, un dia amb motiu de gresca, esbargir-se, celebrar un aniversari o qualsevol esdeveniment social, cuinant un arrós amb els ingradients de l’època o portant-lo fet de casa.

Els dinars de caceria es feien a la masia de Cal Sinent. Allí tenia lloc un àpat d’arròs amb anguila o estofat d’ànec que feia la delicia de tots els comensals.

La millor fonda era Cal Aragonès on acudien els caçadors en gran quantitat per la seva especialitat més nombrada i famosa: "l’anguila amb suc ", de la qual la mestressa de la casa en tenia una recepta inmillorable. El secret d’aquesta no el va poder saber cap persona que treballava amb ella ja que no el volia revelar.

DESSECAR L’ESTANY

Un primer intent de desguassar l’estany es va dur a terme l’any 1919 per la companyia barcelonina SAMyO S.A., el Sr. Joaquim Massana va presentar al Govern Civil de Lleida una instància demanant la dessecació, que en aquella època es va veure obligada a declinar l’operació davant la forta oposició de la Junta Central de Regants de Mollerussa i de les Corporacions públiques de l’Urgell.

Un article publicat al País de Lleida 6-8-1919 signat per diferents propietaris ( els senyors Llovet, Segarra i d’altres ), responen al senyor Ramon Felip i Galícia, qui, com a President de la Junta Central de Regants, s’oposa rotundament al sanejament i dessecació de l’estany. Donant a conèixer amb tota mena de detalls que a Vilasana s’havia dessecat un estanyet amb èxit considerable, donant lloc a un recobrament de terres interessant, i que a Bellpuig es cuidaren bé de fer desaparèixer el panta de vora l’estació. En canvi la llacuna de Linyola no havia seguit el mateix camí.

L’ opinió forta i decidida dels dirigents del Canal i Regants va impedir que s’assequés, en aquell moment, l’estany d’Ivars.

Més tard, l’11 de desembre de lany 1945 es publicava al Butlletí de la província (núm. 545) l’anunci de l’empresa "Locomoción y Transportes S.A"demanant la dessecació del llac.

Segons Joan Bellmunt i Figueres l’obra va comptar amb el beneplàcit del Canal d’Urgell, ja que va ser dirigit pel seu director Carles Valmañà, amb la col·laboració del govern de Madrid que va aportar a les obres un 70% a fons perdut i la declaració d’expropiació forçosa sota l’obtenció de qualificació de terrenys pantanosos, insalubres i causants de febres i malalties, cosa que es creu que no era així als anys 40, doncs no s’han trobat certificats de defunció, de mort per aquestes causes.

Les actuacions de les personalitats públiques no van ser tant contundents com l’anterior, i tenia la creença que en temps de penúria econòmica, recuperar unes terres per poder-les cultivar, contribuiria a paliar la greu situació de moltes famílies.

Tot i això, el dia 14 de març de 1946, la Junta Central de regants del Canal d’Urgell es dirigia a les autoritats oposant-se rotundament a l’eixugament del llac.

També el 20 de juliol de 1948 la Junta Central es dirigia a la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre reclamant la conservació del cabal abans de la dessecació en benefici dels propietaris que havien de ser perjudicats.

En aquell temps nomès hi havia un propietari que pagava la contribució de la terra que tenia a l’estany, era el Roig de cal Sinent (actualment el Sinent del carrer la Font), per la qual, se suposa, va rebre una quantitat de diners. La resta de terra va passar a mans de l’empresa abans esmentada de Barcelona en la qual va actuar de promotor el canonge Despujol comptant amb el seu nebot polític el Marqués de Cruïlles gendre del polític Ventosa i Calvell, parents ambdós del Baró de Terrades, alcalde de Barcelona, van comprar al duc de Sessa, a Madrid la propietat de la superfície, que aquell ducat poseïa des de temps ancestrals, i possiblement mai havien visitat i que utilitzaven propietaris de la rodalia, també van comprar finques al Sr. Lluís Segarra, d’Ivars d’Urgell.

Un cop dessecat no despertava l’ambició de cap comprador, ja que la terra tenia problemes de salinitat. Els més agosarats foren la família Manent de Barcelona (propietari de la Purlom d’Abrera, actualment en procés de desmantelació ) i Galceran d’Agramunt, que posteriorment, en les seves desavenències van vendre les seves propietats ( mitjançant l’immobiliària Finques Farré de Lleida ) a propietaris de Vilasana, Ivars i Mollerussa.

Les obres d’abuidament de l’Estany d’Ivars van començar l’any 1949 per "Locomociones y Transportes " i es van acabar l’any 1951 per "Saneamientos Agrícolas"

Hi havia dos grans terratients " El Pantonet de Vilasana i El Segarreta d’Ivars ". Seguint el marge superior per la dreta les masies i propietaris de terrenys són: Cal Cataró, Cal Rosafa, Cal Sant, Cal Sinent Cal Mateu, Cal Palau, Cal Aragonès. Cal Pena, Cal Xalapa, Cal Ostet, Cal Rondan, Cal Roig del Sinent, Cal Suat, Cal Moliner (tenien molí de farina),...

L’any 1991, 40 anys després de la dessecació de l’estany s’inicien converses entre els Ajuntamnets d’Ivars i Vilasana i la Generalitat, amb l’objectiu de recuperar l’estany. Just després de la signatura d’un protocol de cooperació institucional l’any 1993, signat pels - Ajuntaments d’Ivars d’Urgell i Vilasana, el Departament de Medi Ambient de la Generalitat, la Diputació de Lleida i el Consell Comarcal de Pla d’Urgell -, Va elaborar el Pla especial de protecció del futur estany d’Ivars.

Aquest Pla va ser aprovat per la Generalitat de Catalunya l’any 1995.

Després s’elabora el projecte de recuperació de l’Estany d’Ivars per encàrrec del Departament de Medi Ambient, proposa recuperar un espai natural de gran bellesa paisatgística i diversitat biològica, i també , proporcionar equipaments per al lleure i per l’educació ambiental.

Al juliol de 2002 es signar el Consorci de l’estany i els seus estatuts el 23 d’octubre d’aquest any.

El 27 de desembre del mateix any s’entrega als propietaris un document d’agraïment per la seva col·laboració en la tasca de compra-venda, tot i que hi van haver moments d’entrebancs i el recurs interposat al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya contra el Departament de Medi Ambient, el qual va ser desestimat el 2 de novembre de 1995 aprovant definitivament el Pla Especial de Protecció del Medi Natural i del Paisatge de l’Estany d’Ivars.

Finalment els 30 i 31 de desembre, just en el termini fixat després d’obtenir els credits i documentació necessària, es van signar les escriptures de venda i propietat del nou Consorci de l’Estany d’Ivars i Vilasana.

PLA ESPECIAL DE PROTECCIÓ

El Pla especial de protecció estableix la regulació d’usos i activitats d’aquest futur espai natural i també un ordenament i una disciplina urbanística.

Neix amb la voluntat d’integrar la conservació dels sistemes naturals amb les activitats agrícoles tradicionals, i d’impulsar de forma racional i respectuosa amb el medi noves activitats com el turisme de natura i l’educació ambiental.

En l’ordenació adoptada pel Pla Especial es proposa:

• Delimitar i reservar els terrenys necessaris per a la recuperació de l’Estany.
• Establir unes normes de caràcter general destinades bàsicament a prevenir activitats i usos susceptibles d’originar impactes sobre el paisatge.
• Definir una zonificació amb l’objecte de dotar l’espai amb un règim urbanístic homogeni.
• Permetre l’establiment d’uns equipaments de l’ús públic de l’espai.
• Dotar l’espai d’equipaments per a la recerca, el seguiment ecològic de l’Estany i el coneixement dels seus sistemes naturals.

La gestió de l’espai que el Pla especial planteja es durà a terme mitjançant un òrgan gestor format pels Ajuntaments d’Ivars d’Urgell, Vilasana, la Diputació de Lleida, El Consell Comarcal de Pla d’Urgell i el Departament de Medi Ambient.

ESPAI DE DIVERSITAT BIOLÒGICA

Pel que fa al punt de vista paisatgístic i biològic, el Projecte planteja recuperar les comunitats de canyissar i de boga i els boscos de ribera que creixen a les vores de l’Estany i que eren el refugi i el lloc de nidificació d’una multitud d’espècies animals, bàsicament ànecs, fotge i ardeides. Aquestes aus trobaran aliment en el mateix Estany i no afectaran en els conreus agrícoles dels voltants, ja que a les aigües de l’estany creixen palntes subaquàtiques com els volantins i les asprelles, que són el principal aliment de les aus en les zones humides.

L’antiga cubeta de l’Estany es reomplirà amb aigua del riu Segre que arriba a la nostra comarca através del Canal d’Urgell. Per garantir que l’aigua que entri a l’Estany estigui neta de contaminants, el mateix Projecte de recuperació en preveu un sistema de depuració biològica.

Abans d’entrar a l’Estany, l’aigua es farà circular molt lentament al llarg d’una sèrie de canalets a cel obert i de ben poca fondària coberts de canyissar. Els microorganismes adherits a les tiges i fulles submergides del canyís realitzaran una digestió i eliminació dels nutrients i de la càrrega contaminant de l’aigua. D’aquesta manera, l’aigua de l’estany serà força transparent i permetrà que hi hagi una gran riquesa biològica.

Els diferents serveis i equipaments públics s’instal·laran a les zones de tractament especial ( àrea de recepció, restaurant, piscina, càmping, embarcadors, etc.).

L’Estany tindrà un itinerari paisatgístic que recorrerà els diferents ambients naturals ( canyissar, tamarigar, etc. ) d’una amplada de 2 metres amb un traçat sinuós i petites àrees de descans que consistiran en bancs amb plafons informatius.

També hi haurà miradors enlairats amb vistes panoràmiques. Aguaits o petites estructures que permetin l’observació de les aus sense molestar-les. Passeres que atravessin zones inundables, de fusta d’una amplada de 1’20 i 1’40 metres.

Els pescadors gaudiran de 3 plataformes de 40 metres de longitud destinades a la pesca. També hi haura dues zones de navegació.

En un dels centres de recepció s’ubicarà un petit laboratori d’ecologia equipat per a fer anàlisis d’aigües i de sediments i per a l’estudi d’essers vius de l’Estany.