Conte col·lectiu

CONTE COL·LECTIU

LA LLUNA QUE BUSCAVA LA LLUM Vet aquí una vegada una Lluna que voltava per l'Univers. Era una Lluna molt especial perquè de nit no tenia llum i ningú podia veure la seva cara somrient. Alguns astres es reien d'ella perquè era massa morena i fosca. La Lluna estava molt trista i preocupada, tenia moltes ganes de trobar un amic o una amiga que l'ajudés a recuperar la llum i poder tornar a il·luminar les nits.
Així que va decidir començar un viatge per l'espai a veure si trobava algú que l'ajudés a solucionar el seu problema. Viatjant, viatjant, va arribar a la ciutat dels cometes, i allà va preguntar: –Si us plau, hi ha algú que em pugui ajudar? Un cometa que passava per allà, va dir: –Què et passa? –Doncs que no tinc llum, i a casa meva tothom es riu de mi. –Sí, sí que és greu.
El cometa va estar tota la nit pensant com podria ajudar la Lluna, i se li va acudir que ell i la Lluna se'n podrien anar a viure al costat del Sol i així el Sol li donaria la llum. Dit i fet, tots dos se'n van anar xano-xano cap al Sol, però quan ja estaven molt a prop d'ell, el cometa es va anar desfent, fins a convertir-se en pols i de cop i volta, va desaparèixer del tot. La Lluna es va tornar a quedar sola i trista. Va continuar viatjant sense saber ben bé on anar i així es va trobar donant voltes i voltes... –On estic? –es preguntava la Lluna. I una veu que venia de molt lluny li va respondre:
–Estàs a l' anell de Saturn. –Tu qui ets? –va dir la Lluna. –Jo sóc un meteorit. I tu ? –Sóc la Lluna. M'he perdut i necessito que algú m'ajudi a recuperar la llum que un dia vaig perdre. La Lluna i el meteorit es van fer molt amics, s'explicaven històries, feien carreres a veure qui donava més voltes a Saturn. Semblava que ja no necessitava la llum per ser feliç, però un dia, jugant, jugant, la lluna i el meteorit van xocar, i la Lluna va sortir disparada cap a l'espai i va perdre de vista el seu amic.
Al cap d'uns dies una nau va aterrar sobre la Lluna i en van sortir quatre marcians. Un marcià va preguntar: –Qui ets? –Sóc la Lluna. I vosaltres, d'on veniu? –Som de Mart i volem anar a la Terra de vacances. Ara veiem que estem a la Lluna. –Tinc un problema, si us plau, em podeu ajudar? –va dir la Lluna. –Què et passa? –Busco la llum. –Has de buscar el Sol, però no sabem on és i no et podem ajudar.
I els marcians van continuar el viatge cap a la Terra. Quan van arribar a la Terra, un marcià va caure a Catalunya, un altre a Colòmbia, un altre al Marroc i l'altre els buscava a tots. La Lluna va veure el gegant Júpiter i aquest li va donar una empenta i la va enviar fins els asteroides. Allà va trobar l'asteroide Xumet i va acompanyar la Lluna fins a Mart perquè estigués més a prop del Sol.
Quan va arribar a Mart va sentir molta escalforeta. Buscava una cosa groga que tingués una llum com ara una bombeta o una llanterna. Després va trobar una llanterna però se li van acabar les piles i es va quedar a les fosques una altra vegada.
La Lluna va pensar que havia d'arreglar la llanterna i posar-hi piles per tenir llum i va decidir anar a buscar una botiga de llanternes per poder comprar piles noves. Després de caminar molta estona per Mart, va trobar la botiga que buscava i el marcià li va regalar les piles perquè la lluna no tenia diners per pagar. –Gràcies –va dir la Lluna.
La Lluna va posar les piles a la llanterna, la va engegar i la seva cara es va il·luminar, però només per un moment perquè es va tornar a espatllar la llanterna. Llavors la Lluna va pensar que podia anar al cel a veure si trobava una estrella o un sol que l'ajudés. Va sortir del planeta Mart i va arribar a una estrella que brillava molt: –Qui ets? –va dir la Lluna. –Sóc l l'estrella Filomena, i tu qui ets? –Sóc una Lluna sense llum. –Què vols ? –Voldria veure si tu em pots donar una mica de llum de la teva. –No ho puc fer això, si et deixo la meva llum m'apagaria i ja no tornaria a brillar –I què puc fer?
–Mira, et puc donar una espelma perquè te l'acostis a la teva panxa i puguis tenir llum. –Visca!, ja tindré llum!. Moltes gràcies estrella Filomena! I la Lluna se'n va anar contenta al seu lloc a l'espai. Però van començar a venir núvols i una gran tempesta amb llampecs. Va començar a ploure i la pluja va apagar l'espelma. La Lluna es va quedar molt trista i es va posar a plorar.
Quan un llampec la va veure tan trista li va dir : –Què et passa? –Necessito la meva llum i no la tinc –va contestar la Lluna. –Jo conec un planeta que es diu “Planeta de Llum” que està ple de llum i te'n podria donar una mica . La Lluna va viatjar cap al “Planeta de Llum“ i quan va arribar va veure que era molt estrany, era tot quadrat i de molts colors. Però el planeta no va voler compartir la seva llum amb la Lluna perquè era un planeta molt egoista. I la Lluna va marxar i va tornar a viatjar per l'espai.
De cop i volta va notar espurnes per tot el cos i va pensar que eren de la llum del Sol i es va posar molt contenta. Quan s'hi va apropar va veure que era una nau espacial i un astronauta des de la nau li va preguntar: –Qui ets? –Sóc la Lluna sense llum, l'estic buscant i no la trobo. –Jo no puc ajudar-te Lluna, perquè he d'anar a un altre planeta a buscar un amic meu que s'ha perdut. I la Lluna se'n va anar sense saber què fer i es va quedar trista perquè no l'havien pogut ajudar. I va continuar buscant.
Fins que un dia es va trobar amb el planeta Venus i li va preguntar: –Escolta Venus, tu tens llum? Venus va contestar: –No, però... jo també buscava la llum i vaig anar al Sol i em va dir que ell no dóna llum als planetes, només en dóna a les seves amigues les llunes. La Lluna es va posar molt contenta i li va preguntar: –Tu sabràs on és el Sol, oi? Venus, li va respondre: –No ho sé, perquè jo ja sóc molt vell, i no me'n recordo. Així, doncs, la Lluna va continuar buscant...
La Lluna seguia donant voltes i voltes pel sistema solar. Estava marejada i esgotada de tant viatjar. De sobte, va veure un planeta molt blau amb unes taques marrons i va decidir acostar-s'hi. Quan hi va arribar va veure que el planeta no tenia llum perquè era de nit, tot just es veien unes llumetes que parpellejaven. La Lluna es va quedar desanimada i es va empipar perquè no trobava el Sol. De cop, va veure un raig de llum que va desaparèixer al cap d'una estona. Molt sorpresa li va preguntar a la Terra: –Què ha passat? –Has arribat en un mal dia: justament avui hi ha un eclipsi.
La Lluna va continuar molt més animada perquè ja estava molt a prop del Sol i seguint el seu viatge esgotador, va veure un astre volador que s'acostava cap a ella. L'astre li va donar un cop i va sortir disparada cap a la Terra, justament va anar a caure a Catalunya. De sobte va sentir que algú la cridava: –Lluna, Lluna !!! La Lluna es va estranyar, aquella veu li era familiar. Es va girar i va veure el marcià que havia caigut a Catalunya. La Lluna el va reconèixer i van començar a fer petar la xerrada i li va explicar que seguia buscant el Sol. Aleshores, el marcià li va dir que ell l'havia vist en el seu llarg viatge i la Lluna va tenir una idea, que el marcià l'ajudés a buscar el Sol i després ella l'ajudaria a buscar la seva família. I així ho van fer. La Lluna i el marcià van començar un nou viatge cap al Sol. No sabem com, però per fi hi van arribar i quan van trobar aquell gran astre, tan lluminós, la Lluna li va preguntar: –Si us plau Sol, em podries donar una mica de la teva llum ? –Sí, és clar! Ets una lluna i totes les llunes són les meves millors amigues. El Sol li va tirar una bola de llum i la Lluna es va il·luminar de cop. Ella, molt agraïda, li va donar les gràcies. La Lluna es va posar molt contenta, va recollir el marcià i se'n van anar cap a la Terra a buscar la seva família. A l'arribar, era de nit, però la Lluna amb la seva llum va il·luminar la Terra i el marcià va poder trobar la seva família. Dies més tard, els marcians van tornar al seu planeta i la Lluna va il·luminar la Terra per sempre més.