Municipi que està situat a 12 km de Barcelona, al litoral marítim oriental de Catalunya, a la costa de Llevant. Al nord limita amb Alella i Teià, a l'est amb Premià de Mar, a l'oest amb Montgat i al sud amb el Mar Mediterrani. Es va formar amb part del terme municipal de Teià el 1812 i se li va annexionar el barri de mar d'Alella el 1846 des d'aleshores el terme municipal actual. El Masnou inclou el barri d'Ocata, fundat pels pescadors procedents de Leucata al Roselló. La seva població concentrada en 3,3 Km2 ha arribat ja als 21.387 habitants, es veu incrementada a l'estiu amb l'arribada de persones que tenen la seva segona residència al poble.

Actualment, la vila és una de les realitats amb més dinamisme del Baix Maresme i on la tradició comercial hi ha estat clau. Un dels atractius més importants és el seu port, que va néixer fa uns 22 anys i que a l'actualitat té 1.081 amarradors, tant privats com d'us públics. A més de tenir un caràcter esportiu també en té de lúdic, motiu pel qual s'ha convertit en una zona d'atracció comercial i d'oci, d'obligada referència a tota la comarca i, fins i tot, fora d'ella.

Les seves fonts de riquesa són la indústria tèxtil, la metal·lúrgia, la construcció, el vidre, la ceràmica, la confecció, la químic - terapèutica i la fusta.

Els conreus més freqüents són de regadiu, hortalisses i floricultura (sobre tot el clavell). La pesca ha quedat reduïda a l'esportiva.

FITXA MUNICIPAL DEL MASNOU

EL MASNOU I LA SEVA HISTÒRIA

Tot va començar amb uns quants masos, que depenien de Teià i Alella. Però es van multiplicar tant que ja al segle passat van poder fer vida pròpia. I tot gràcies a l'esperit aventurer dels masnovins.

La vila del Masnou és d'origen modern. Sembla que allà per l'any 1600 s'hi va fer una mas que és el que va dona el nom de "Mas nou" i que a l'entorn d'aquest se n'hi van fer d'altres, fins a tenir la forma que té a l'actualitat. L'any 1730 els seus habitants, en la gran majoria mariners, van edificar una hermita dedicada a Sant Pere, al mateix indret on avui hi ha l'església parroquial - escrivia Cels Gomis a principis de segle a la Geografia General de Cataluya-. Victor Balaguer, a la Guia de Barcelona a Arenys de Mar pel ferrocarril, escrivia al 1857: "A mediados del año 1600, Masnou era un reducido barrio sin nonbre que pertenecia a la vecina parroquia de San Martín de Tayá y componíase este barrio simplemente de 4 o 5 mansos, cuyos dueños sólo se cuidaban de labrar las tierras. Los pocos pescadores que tenia, residían en Tayá, distante media hora del mar, e iban volvían todos los dias, hasta que uno de ellos edificó una casa a orillas mismas del mar Mediterraneo, denominandola "Mas Nou" (manso nuevo), para distinguirla de los 4 o 5 mansos que allí existian.

Fue seguido este ejemplo por los demás pescadores que poco a poco fueron estableciéndose en la playa, acabando por formar unas pequeña reunión de chozas de pescadores que se denomino Masnou de la parroquia de Tayà.

Una llegenda explica que fou un veí de Teià que un bon dia va dir: "Me'n vaig a fer el Mas nou vora del mar" i ho va complir. Llavors la gent va començar a anomenar el Mas Nou de Lluís Bonet.

EDIFICIS i/o CONSTRUCCIONS

D'INTERÉS A VISITAR.

És hora de visitar el municipi. Cal estar en forma, perquè ens passem l'estona pujant i baixant escales, pujant carrers costeruts. Per arribar al lloc més elevat de la vila cal pujar "les 60 escales", que en diuen els masnovins.

Des de la platja, encara s'endevina com era l'antic Masnou. Les cases estaven fetes de tal manera que mai la de davant treia la vista al mar de la de darrere. Els habitants dels Masnou no podien viure sense el mar. Als anys 60 van començar a construir edificis i enormes blocs de pisos que van trencar la estètica inicial.

El temple parroquial es troba també en un lloc elevat i al davant hi ha una plaça artificial, que correspon al pis superior del Museu Municipal, des d'on es pot contemplar la vila de banda a banda del mar. El museu té com a eix central la història de la marina del segle XIX, format fonamentalment gràcies a les donacions de quadres de vaixells, maquetes, estris mariners o objectes portats pels mariners de terres llunyanes. És important la col·lecció de quadres de temes religiosos mariners. També hi ha una secció dedicada a l'arqueologia, amb objectes procedents de les excavacions de la vila romana de cal Ros de les Cambres, situada en el terme municipal.

I ja que parlem de museus no podem oblidar la interessant col·lecció de farmàcia i medicina que es troba en els laboratoris Cusí, procedent en molta part de l'antiga farmàcia benedictina de Santa Maria de Nàjera (Logroño).

Al Masnou hi ha una important vida cultural. La Casa de Cultura, instal·lada en un interessant edifici modernista, té una valuosa pinacoteca, que permet fer exposicions periòdiques. Dintre d'aquesta vida cultural, no podem oblidar la tasca que, des de l'any 1985, realitza l'associació cultural, recreativa i esportiva Gent del Masnou. Edita mensualment, amb el mateix nom de l'associació, un interessant butlletí, que reflecteix la vida de la vila i del seu passat. A la seu social hi ha una sala d'exposicions i un local polivalent, en el qual s'hi fa teatre, s'organitzen conferències i s'imparteixen cursos.

Al costat de l'església parroquial hi ha la Casa Benèfica, coneguda per la gent del poble com "L'Asilo", per la seva funció. És un edifici modernista pagat pel comte de Lavern, que també va fer-se càrrec de l'edificació del CEIP Ocata.

Ja a les afores de la vila, podem contemplar la torre del marquès del Masnou, obra de l'arquitecte modernista Salvador Vinyals, actualment propietat de la Generalitat de Catalunya.

L'Ajuntament.

Passeig de Prat de la Riba. Casa del 1845. Edifici de planta baixa i dues plantes-pis. Situat entre el passatge de Rosell i el carrer de Tomàs vives. Relleus i arcades en planta baixa i utilització dels balcons i les columnes jòniques en els dos pisos superiors. És l'exemplar més sobresortint del neoclàssic al Masnou.

El Casino.

Passeig de Prat de la Riba. Edifici del 1902. Antiga Masia Fotanills (1615), que fou restaurada i ampliada posteriorment incorporant-hi també l'antiga Cerveceria la Paz (1864). Frontalment, en la cruïlla amb el carrer de Tomás Vives construeixen l'entrada i un cos circular amb una àmplia terrassa superior. És molt interessant el treball de reixes de la façana.

Casa de Carrer.

Carrer de Mossèn Cinto Verdaguer. Casa de finals del segle XIX. Planta baixa i tres plantes-pis. Bella composició neoclàssica-històrica, que ordena les dues primeres plantes amb la utilització del balcó com a referent diferencial, decorat amb mènsules, i a la tercera amb obertures a la cornisa de coranació.

Escola Ocata.

Primera escola municipal situada al Passeig de Roman i Fabra. Planta baixa i pis. Eix de simetria, on es situen les escales i la nau central separadora de les aules longitudinals i paral·leles al passeig. Als extrems es repeteix la mateixa nau central. Pati frontal. Bell edifici que soluciona el desnivell del carrer de Frederic Bosch i que utilitza en la composició la pedra i el totxo a sardinell. Actual escola d'educació primària i infantil CEIP Ocata i Centre de Recursos Pedagògics de la zona (CRP).

Ca l'Aymà.

Carrer de Camil Fabra. Edifici modernista i fita plenament coneguda en la façana marítima de la població. Planta de dos cosos perpendiculars, dels quals la torre és el punt d'unió. Planta baixa i tres plantes-pis. La ceràmica, el totxo a sardinell, els plomats de vidre i el treball del ferro en les baranes es troben presents en la composició

El Port.

Al davant del nucli urbà. La construcció del port ha significat la privatització de la franja costenera i la minva de les possibilitats de resoldre la congestió circulatòria de la zona, on el tren i la carretera Nacional II han reduït progressivament l'amplada del passeig Marítim, amb possibilitats de ser l'espai públic més gran del Masnou.

PERSONATGES QUE HAN FET HISTÒRIA

Joan Mirambell i Bertran (1795-1862).

Capità de vaixell, al 1835 va obrir de nou el comerç amb les antigues colònies hispanes, tancat arran de la independència. A bord de la pollacra goleta Constància, tot i la prohibició, va carregar vi, ametlles i avellanes i es va dirigir a l'Uruguai, on fou empresonat.

Va aconseguir parlar amb el president de la República, qui va promulgar una llei que atorgava la llibertat i els drets dels ciutadans uruguaians a tots els espanyols detinguts. En tornar a Espanya, fou empresonat a Cadis i posat en llibertat gràcies a la influència de la colònia de catalans en aquella ciutat. Va embarcar cap a Barcelona, on fou rebut amb arcs triomfals agraïments per haver obert novament el comerç amb Amèrica.

Miquel Garriga i Roca (1804-1888).

Nascut al sector de Masnou, quan encara era municipi d'Alella, fou arquitecte i urbanista. Va fer el projecte de l'Eixample de Barcelona, tot i que, malgrat ser aprovat, finalment van aplicar el d'Idelfons Cerdà. Va projectar el Gran Teatre de Liceu, inaugurat el 1847. Entre els seus escrits sobresurt Monografía del monasterio de Santa María de Junquera de Barcelona..

Lluís Millet i Pagès (1863-1941).

Va estudiar música i després de dirigir el cor de La liar de Sant Cugat del Vallès va fundar al 1891, juntament amb Amadeu Vives, l'Orfeo Català, del qual ambdós foren nomenats, dos anys després, directors perpetus. Fou catedràtic de solfeig, teoria musical i conjunt vocal de l'escola de Música de Barcelona. Va fundar la capella de Sant Felip Neri de Barcelona. Al 1904 va crear la revista musical Catalana. Va consagrar la seva vida a l'Orfeo Català. Va escriure nombroses obres cabdals de la música universal i és l'autor del Cant de la Senyera. Encara es conserva dempeus la seva casa natal, prop de l'església parroquial.

Rosa Sensat i Vilà (1873-1961).

Mestra. Després d'estudiar a l'institut Rousseau de Ginebra i conèixer nombroses escoles noves europees, desenvolupa a Catalunya una important tasca tant a nivell de divulgació dels nous corrents i experiències, com, i molt especialment, per la seva capacitat organitzadora de centres escolars. Pel que fa a la seva actuació com a mestra, cal assenyalar la direcció de l'Escola del Bosc de l'Ajuntament de Barcelona (1914-30) i la del Grup Escolar Milà i Fontanals del Patronat Escolar (1930-39). Va promoure la nova escola a través de conferències i congressos. Va escriure nombroses publicacions, fonamentalment relacionades amb l'ensenyament domèstic. A l'any 1965 fou batejada l'Escola de Mestres amb el seu nom.