Respiren. Toquen el clarinet i es diuen de nom tendresa, roden com una estrella que plàcidament camina.

Respiren. Són muntanyes de paper alegres perquè són blanques, miren els ulls del carrer per si la tristesa s'hi amaga. Respiren.

Els silencis són vius, cal mimar-los des de la mirada i deixar-los entrar a casa. Els silencis respiren.

(Cecília Alcántara)