Hi havia una vegada una nevera amb ulls que va caure a la selva i va trobar una caseta de fusta on va conèixer molts amics: un congelador amb ulls, ocells que parlaven i una serp que també enraonava. Però en aquesta selva no tot era tan maco, hi vivia també un fantasma que feia la vida impossible a tothom. Per això un dia quan es va fer de nit li van preparar una trampa a la cuina i quan el fantasma es va llevar li va caure un sac. Però al fantasma no li va passar gaire res i va anar a buscar a la nevera, aquesta va cridar:
-"Socors, ... Socors...!" i els seus amics la van anar a ajudar. La serp va ser el primer animal a sentir-la, després hi van anar els ocells i per últim el congelador. El fantasma va fugir. Però un dia van anar a la casa i el van lligar perquè no els molestés més. A més a més, la nevera va trobar un nòvio ben guapo i no va tornar a aparèixer més el fantasma.
I vet aquí un gat i vet aquí un gos, aquest conte ja s'ha fos.

La flor de sol màgica - Marina Alcaide

2n. A

Hi havia una vegada un nen que es deia Mozart, que vivia al país de la Música. Ell era alt i li agradava molt tocar el clavicèmbal, perquè abans no hi havia pianos. En Mozart era molt amic d'un nen que anava a la mateixa classe que ell i es deia Pau Casals. Va néixer a El Vendrell (Baix Penedès) i el seu pare és un gran músic i com que en Pau li agradava molt la música, el seu pare li va construir un violoncel amb una carbassa buida. En Mozart i en Pau eren els nens més feliços de la seva classe.
Un dia en el país de la Música hi va entrar un virus perquè a la gent no li agradés la música. En Mozart i en Pau encara no ho sabien el que havia passat però trobaven molt estrany que alguns companys de la seva classe no vinguessin. Un dia en Mozart li va dir a en Pau:
- "Pau no trobes que hauríem d'investigar què passa?. Fins i tot als meus pares nos sé què els hi ha passat, però de cop i volta no els agrada la música."
I en Pau va dir:
-" És clar ja ho sé què ha passat: algú ha fet venir un virus al nostre país! És horrorós! No pot ser!"
I en Mozart va dir:
- "Sí, però qui ha pogut fer això?"
En Pau va contestar:
- "Ja ho ser: només ho pot haver fet aquella persona: el nostre enemic el Dr. Calavera"
En Mozart:
- "És clar! Ell és el nostre pitjor enemic".
En Pau:
-"Haurem de fer alguna cosa. Anem a l'amagatall del Dr. Calavera!
En Mozart i en Pau van entrar a l'amagatall del Dr. Calavera i... hi havia un munt de trampes, però hi havia anat tantes vegades que se les sabien de memòria. Van entrar a la cambra del Dr. Calavera. Hi havia foc pel voltant d'ell però en Mozart va saber el seu punt feble del Dr. Calavera. Era....:la Música! En Mozart li va dir a en Pau:
-"Ja sé quin és el seu punt feble: la música!".
I en Pau li va contestar:
-"Treu l'harmònica, corre !"
En Mozart va treure la seva harmònica i la va tocar. El Dr. Calavera es va desfer i el virus també.
I vet aquí un gat i vet aquí un gos aquest conte ja s'ha fos i vet aquí un gos i vet aquí un gat, aquest conte s'ha acabat.
Ah! Me'n descuidava: En Pau Casals de gran va ser un gran compositor i un gran director d'orquestra.

Una bruixa màgica - Aina Verdaguer

3r. A

Hi havia una vegada un castell molt vell que hi vivien dues persones. La senyora Maria i el senyor Carles. La senyora Maria no li agradaven gens els animals, era baixa i una mica rodoneta. El senyor Carles era alt i prim i tampoc no li agradaven gens els animals.
Un dia, mentres dormien van sentir molt soroll a la cuina , van baixar les escales i quan van arribar a a la cuina van veure un ratolí que tocava la bateria!. La senyora Maria va començar a cridar. El senyor Carles el va fer fora i van tornar a dormir.
L'endemà quan es van llevar el senyor Carles va agafar la roba de l'armari i en va sortir un ratolí que tocava el violí, el va tornar a fer fora sense fer soroll. Quan la senyora Maria va anar a fer l'esmorzar, del formatge hi va sortir un ratolí que tocava la guitarra d'un forat. Després el senyor Carles es va estirar al sofà i del coixí li van sortir dos ratolins més. El senyor Carles es va aixecar i va dir:
-" Ja n'estic fart de ratolins músics!"
I van contractar un caça-ratolins especialista en músics. Era un noi que es deia Mozart. El senyor Carles i la senyora Maria van pagar 1.000 €uros a en Mozart. El primer dia va posar tot el castell ple de trampes i tot el dia caminava pel castell per veure si en caçava algun. En Mozart, l'endemà va dir al senyor Carles i a la senyora Maria:
-"No es pot fer res, són massa llestos, s'escapen de totes les trampes hem de deixar de viure al castell."
I tots dos empipats van marxar del castell i van anar a viure al Perú.

Saudonim - Andreu Portero

3r. B

Temps era temps a l'oceà Pacífic hi havia una balena que es deia Júlia, una orca que es deia Judit i un dofí que es deia Aina i eren molt amigues. Els peixos del mar estaven tips que els nois i les noies hi tiressin deixalles, però eren unes deixalles especials: eren instruments musicals i no sabien què fer.
Un dia es van reunir tots en una cova per veure si trobaven una solució. Però a ningú se li acudia cap idea. Fins que l'Aina va tenir una idea, però és clar no podien parlar pas amb els humans. Allà al mar hi havia una bruixa que era molt poderosa. Un dia mentre feien un volt pel mar van veure un cartell que deia "bruixa cap a l'esquerra" . Hi van anar a fer un cop d'ull. Després se'n van tornar a la cova a dir-ho a tothom i van fer una recollida de les deixalles. Quina sorpresa més gran...! eren instruments musicals! Els van agafar i van decidir que elles els volien aprendre a tocar. Els van agafar i aprendre a tocar-los. La Júlia el piano, la Judit la flauta travessera i l'Aina la guitarra. Van fer un concert on hi va anar molta gent i es van fer molt famoses.

La pinya - Laura Domènech

3r. B

Hi havia una vegada una trompeta que anava pel carrer cantant. Un dia es va trobar un piano que anava tocant les seves tecles i va dir el piano:
- "Hola!
Va contestar la trompeta:
- "Hola, què vols?
Va dir:
- "Que siguem molt amics."
- "D'acord"-, va contestar la trompeta.
Es van fer molt i molt amics. Després es van trobar una guitarra i li va dir a la trompeta:
- "Hola, puc ser del vostre grup d'instruments?"-
El piano li va contestar:
-"Sí és clar, com més serem, més riurem!
-"També pot venir el meu amic bateria? - va contestar la trompeta
- "És clar que sí.
Doncs els amics van començar a caminar i caminar fins que es va fer fosc. Aquella nit uns nois van agafar tots els instruments i els van portar a la discoteca Rock and Roll i els instruments estaven molt cansats. Però després els va deixar altre cop al carrer.
I patatim, patacrac, aquest conte ja s'ha fos.

Flauta - Rubén Molina

3r. C

Hi havia una vegada un nen que es deia Joan. Li agradava molt tocar la bateria, però els seus pares no tenien prou diners per pagar-li les classes de bateria. Per això cada dia agafava: copes. Olles, cassoles, i dues culleres de fusta. Amb tot això es muntava una bateria i així es divertia. Fins que un dia els veïns es van queixar de que feia massa soroll amb la seva bateria, però ell continuava. El veí de darrera que era l'alcalde del poble, li va dir:
-" Toques molt bé la bateria que t'ha construït, voldries venir a tocar a la plaça Major aquesta nit?- li va preguntar l'alcalde
El nen va dir que sí i li va preguntar:
- "Però a quina hora?
- A les nou del vespre.
A les nou del vespre en punt el nen i la seva bateria ja eren a la plaça.
L'endemà a totes les botigues hi havia bateries com la d'en Joan i al final es va fer molt famosa. Fins i tot hi havia un anunci a la televisió. En Joan va ser mol i molt feliç.
Vet aquí un gat i vet aquí un gos que aquest conte ja s'ha fos.

Estrella - Gerard Vallejo

3r. C

En un racó del món on tenia nas tothom un peixet anomenat com a Fluorescent a més de nedar per l'aigua, nedava per l'aire. Li sortien bombolles a l'aigua. El peixet tenia totes les aletes de color fluorescent i totes les altres parts de color blau clar, blau fosc i blanc. Tenia els ulls sobresortits i sempre portava un rellotge d'or, en tenia molta cura perquè li van regalar els seus pares que es van morir, per això ha trobat una amiga que el cuida, li dóna menjar i dorm amb ella. L'amiga d'en Fluorescent es diu Esther té els cabells curts i és al·lèrgica a les arracades, per això li diuen nen a vegades. En Fluorescent i l'Esther van anar a donar un volt però el pobre Fluorescent va anar a beure aigua i l'Esther no se'n va adonar i en Fluorescent es va perdre. L'Esther es pensava que el peixet estava fent broma però quan es va adonar que en Fluorescent no feia broma, es va ficar a buscar-lo i buscar-lo, però no el va trobar i va anar a casa seva. La mare li va dir:
- "Demà ja l'aniràs a buscar però ara vés a dormir que és tard.!"
- "D'acord"- va dir l'Esther.
L'endemà l'Esther es va llevar molt d'hora, més del normal, va esmorzar corrents i va anar a buscar en Fluorescent. Després d'haver-lo buscat un parell d'hores, el peixet va sortir d'uns arbustos molt espantat i l'Esther li va dir:
- " No et preocupis, Fluorescent!"
L'Esther i en Fluorescent van anar cap a casa, com que era l'hora de dinar van menjar i menjar sense parar.
I el que diu sempre l'Esther:
-"Ravioli menjat, ravioli acabat".

Fulla Seca - Esther Zafra

4t. A

Hi havia una vegada una escola que es deia Escola Fantàstica, perquè era d'éssers fantàstics, però ningú ho sabia. Un dia una fada va tenir una filla i la ficar a l'escola Fantàstica pensant que tindria poders.
Quan la nena que es deia Estela va començar les seves primeres classes va notar que era diferent dels altres, perquè no sabia fer màgia, ho va provar i provar però no ho va aconseguir i es va rendir.
Quan va arribar a casa seva li va preguntar a la seva mare quina classe d'ésser fantàstic era i la seva mare que es deia Sasha li va contestar:
-" Jo no ho sé, això t'ho diran quan sàpigues utilitzar bé els teus poders!"
L'Estela es va posar a plorar desconsoladament i li va explicar que no tenia poders com els altres i que li encantaria tenir-ne.
De sobte la Sasha es va recordar que a la vuitena filla li suprimien els poders i se'ls quedava el famós bruixot Mandragó. Li va dir què li passava, que havia de ser forta, recuperar-los i ser un ésser fantàstic: una bruixa, una fada, una hipnotitzadora,...
Li va preguntar on el trobaria i li va contestar:
-"El trobaràs a dalt del cim més alt de la muntanya més alta que és la que tens al teu davant."-
L'Estela va mirar al seu davant, la muntanya devia de fer uns 1.000 m. d'altura segons ella, la Sasha li va dir:
- "Va, recupera'ls, escala-la!" i així ho va fer.
Quan gairebé era al cim el bruixot deia:
-"Ha, ha, ha! L'Estela no recuperarà més els seus poders, mai de la vida!! Paraula de Mandragó, ha, ha, ha!!!-
L'Estela es va espantar, però va continuar fins que va arribar al cim i el va veure: portava barba i anava tot negre. No va veure res més. Va córrer en silenci i se li va llençar al damunt. Li va agafar la bola que tenia que devia ser on hi havia el seus poders. Sense voler li va caure al terra i Pam! En va sortir una música,... una música que ja havia sentit abans, però.... quan?
La música es va parar i es va notar diferent, va provar de volar i.... va funcionar. Va baixar tota la muntanya deixant en Mondragó en estat de xoc. Va cridar la seva mare entusiasmada i va poder anar a l'escola. Va descobrir una cosa invisible al ulls, que el que és més important no és saber fer màgia, sinó descobrir la màgia que cadascú tenim dins de nosaltres, per saber fer el bé per sempre més

Pamela - Sarah Expósito

4t. A

En un racó del món on tenia nas tothom, un nen que es deia Pol vivia amb els seus pares, els seus avis i la seva germana Marta. Vivien prop d'un llac a les afores d'un poblet. En Pol era trempat, morenet i amb les ulls marrons.
Vet aquí que se'n va anar a l'escola ja que anaven d'excursió al bosc al costat de casa seva. Quan van ser allà es van dividir en grups. En Pol li va tocar anar amb la Carla, la Núria i en Roger. Havien de trobar moltes fulles i després tornar anar al lloc de trobada.
Però resulta que es va posar a ploure, en Pol i els seus companys es van ficar a sota d'un arbre molt gran. Aquest arbre estava trencat. El seu tronc era una cova, es van ficar allà dintre fins que parés de ploure i poder anar amb la seva mestra. Un cop amb la mestra van tornar a l'escola.
Quan va ser l'hora de marxar se'n va anar a casa seva i va explicar-los tot el que havia passat. L'endemà dissabte va anar a aquell arbre amb la seva germana Marta, van arribar a l'arbre i hi van entrar. Un cop a dintre el terra va desaparèixer i van caure mol, molt, molt avall, van quedar com adormits. Quan es van despertar, van veure que no s'havien fet mal i que estaven atrapats i no podien sortir. En Pol li va dir a la Marta que tenia molta gana i la Marta li va contestar :
- "Jo també, seria bo tenir menjar."-
Van mirar el terra, el menjar havia aparegut. Van pensar:
-"Com deu ser això?"-
Van anar provant de demanar moltes més coses. Per saber si també apareixien com ara una maleta, una mapa d'allà on eren i dos lots. Al final van demanar poder sortir d'allà i només va caure un paper que deia:
- "No podeu sortir, només intentant-ho vosaltres mateixos!"-
Però no sabien com fer-ho. Van demanar una corda per poder escalar i al final pujant, pujant, van poder sortir.
Els seus pares i els seus avis els havien trobat molt a faltar. A prop de l'arbre hi van plantar un cartell que deia: ARBRE MÀGIC, per advertir a tothom.
I conte contat, conte acabat.

L'arbre màgic - Aina Sala

4t. B

En un racó del món on tenia nas tothom hi havia un poble. El poble tenia una cova on hi vivia un drac especial, perquè a ell no li agradava menjar ni persones, ni porcs, ni xais, ni vaques,....A ell només li agradaven els macarrons.
Però aquest drac no tenia cap amic, perquè tothom es pensava que era com els altres, que treien foc per la boca i que menjava persones.
Un dia la princesa del poble va sortir a passejar i es va perdre i va anar a parar a la cova del drac. Quan va entrar no veia res però quan va caminar més va veure el drac i el drac a ella i es van espantar. La princesa volia marxar, però el drac li va dir que a ell no li agradava menjar ni persones ni animals. A ell li agradaven els macarrons. Llavors la princesa es va fer amiga seva i el drac d'ella.
Després la princesa va portar el drac al poble i li va ensenyar tot. La princesa va dir a tot el poble que el drac menjava macarrons i no treia foc per la boca.
Ara el drac de dia està al poble, però per dormir va a la cova. El drac té molts amics i sempre menja macarrons.
Vet aquí un gat i vet aquí un gos aquest conte ja s'ha fos.

Ferrari - Enric Sitjà

4t. B

L'Oleguer vivia a Manlleu, al carrer Sant Higini, molt a prop de l'església de Santa Maria, vivia amb els seus pares i els seus avis que eren cistellers, amb ells també hi havia un tiet solter que treballava de mosso a pagès.
L'Oleguer es trobava a missa amb els seus amics: la Maria, l'Arnau, en Guillem i en Bernat, que els diumenges quan feia bo sortien d'excursió. A Vila-cetrú hi vivia la Maria de 10 anys, a Sant Julià de Vilamirosa en Bernat que també tenia 10 anys i a Mas Corcó l'Arnau i en Guillem que tenien 11 anys. Aquestes masies eren del terme de Manlleu i les protegia el senyor d'Orís-Manlleu i des del seu castell es veien gairebé totes les terres, fins i tot el riu Ter. A la colla els agradava molt anar a veure la resclosa del molí.
Al fer-se grans l'Oleguer va ser ajudant del notari que va escriure l'acta de Consagració de l'església de Santa Maria de Manlleu.
L'Arnau va ser el ceramista que feia olles i tota classe d'estris per a la cuina, en Bernat va ser ferrer que era l'ofici del seu pare i la Maria majordoma del monestir de Manlleu. Falta en Guillem que va ajudar a fer la muralla que envoltava Manlleu per protegir-lo d'enemics molt forts.
L'Oleguer, la Maria, en Bernat, l'Arnau i en Guillem van ajudar a fer gran el poble.

Sudoku - Anna Altarriba

5è. A

Un dia en Bernat va anar amb el seu pare al mercat per intercanviar gra per roba. Allà van conèixer un senyor molt gran que els hi va explicar aquesta història:
Fa molt temps en Ludovic el Pietós va decidir conquerir Catalunya als Sarraïns, costés el que costés. Per això va aplegar un gran exèrcit i l'any 798 es va decidir a conquerir els castells de Manlleu i de Casserres. En Ludovic va dividir l'exèrcit en dos. Ell amb mig exèrcit se'n va anar a conquerir el castell de Casserres. Va posar al front de l'altra meitat en Víctor, un jove capità de 25 anys. La nit abans d'atacar el castell de Manlleu una dama anomenada Zelma va anar a parlar amb en Víctor. Zelma li va explicar que era la filla del governador del castell i li va demanar que no matessin a ningú. A canvi, li obriria les portes del castell. En Víctor li va fer cas i l'endemà, a la matinada, Zelma li va obrir les portes del castell. En Víctor va complir amb la seva paraula i no va matar a ningú. Tots els soldats del castell van entregar les armes i van prometre no fer guerres contra els cristians i van quedar en llibertat. Zelma i el seu pare es van quedar a viure al castell. Víctor va anar a ajudar a conquerir el castell de Casserres. A la batalla final, en Víctor va dirigir l'exèrcit i va vèncer. En Ludovic va regalar el castell de Manlleu i les seves terres a en Víctor que es va casar amb la Zelma.
Des de llavors el serrat on estava el castell s'anomena el serrat dels sarraïns.

Ludovic - Roger Caballeria

5è. A

La Maria estava molt impacient, era un dia d'hivern i tots estaven a la vora del foc per escoltar la història de l'àvia i l'avi que deien que havia passat quan ells eren joves. Els pares de la Maria estaven cuidant el bestiar i el germà petit de la Maria, en Guillem, es gratava el nas. Aquesta és la història dels avis:
En Bernat, el senyor del castell de Manlleu, havia convidat a tothom a sopar el dia de Nadal. La Sància, la neboda d'en Bernat, també hi era. Mentre sopaven un trobador molt especial es va posar a cantar. En Bernat meravellat per com cantava, li va dir que demanés el que volgués que li donaria. El trobador va demanar que alliberés a tots els presoners del castell, perquè també tenien dret a celebrar contents el dia de Nadal. Bernat els va alliberar i li va dir al trobador que demanés alguna cosa per a ell. El trobador li va demanar que pogués contestar més endavant. En Bernat hi va estar d'acord, a deixar aquest deute pendent. Al cap d'un any, quan en Bernat havia mort i la Sància governava el castell de Manlleu el trobador demanava casar-se amb la Sància. Sància li va dir que el seu oncle només l'hauria deixat casar amb un cavaller. Llavors el trobador va descobrir qui era ell: L'hereu dels contes de Centelles. La Sància i el trobador es van casar i així va quedar ben pagat el deute i ells van viure feliços.

Baldufa - Aina Caballeria

5è. B

Hola, em dic Isabel i tinc deu anys. Tinc dues germanes: l'Elisenda i la Maria. També dos germans: en Bernat i l'Arnau. El meu pare és l'Oleguer, el ferrer i la meva mare la Margarida. Avui, com cada dia, a punta d'alba, així que canta el gall ens hem llevat. La jornada de treball comença d'hora: el pare, en Bernat i l'Arnau cap a l'obrador sempre hi ha molta feina, el pare diu que són uns bons aprenents i que de ben segur que seran uns bons ferrers quan siguin grans.
Aviat arribarà la primavera, en tinc moltes ganes, perquè els hiverns són molt freds i amb molta boira, el riu ja s'ha desglaçat i ja no tinc penellons a les mans...M'agrada mirar per la finestra, veure el campanar i l'església, la masia de Corcó, el castell i Sant Esteve de Vilacentrú...
-"Sí, mare, ja vinc, ara mateix!!"-
Sovint penso que m'agradaria ser com en Bernat i l'Arnau i poder anar amb el pare..., però a mi em toca quedar-me aquí amb la mare, sort que l'avi ha dit que avui, al capvespre, vora la llar de foc ens explicarà la llegenda de Donya Blanca,
-"Sí, mare, ja vinc, ara mateix!

Rinoa-Laura Pamos

5è. B

14-04-906
Cada dia al matí vaig a buscar aigua al riu. Avui quan tornava cap a casa m'he trobat amb un home, anava vestit amb una armadura de ferro i un casc molt gros al cap. Als peus hi duia unes botes molles, es notava que havia viatjat molt, estava cansat. El seu cavall negre ja quasi no s'aguantava dret. Els vaig convidar a aigua, després hem anat a casa meva, és una casa gran situada a la Devesa, tota de pedra i envoltada de camps. Els meus pares, cosins, avis, tiets... tots hi vivim. Jo tinc dos germans: en Gil i la Margarida, són més petits, tots dos ben rossos, molt diferents de mi que sóc morena. En Gil és el més petit de la casa, tot just fa tres mesos que va néixer i la Margarida en té quatre. Sempre fa el mandra sota els arbres mirant el cel i no ajuda gens a casa, però la meva mare diu que encara és petita, jo no ho crec. El meu pare, però, ara no és amb nosaltres, és a la guerra, el trobo a faltar molt...
Quan hem arribat a casa després d'amarrar el cavall, hem entrat a casa, la meva mare ha vingut a veure qui era aquell noi tan ben vestit i li ha ofert pomes que acabava de collir del pomer de darrera casa. Jo l'he portat al paller perquè descansés una estona, s'ha tret l'armadura i li he portat roba del meu pare, li anava una mica llarga de braços i cames... feia molt riure. Quan s'ha despertat ha anat cap a la cuina, els seus cabells negres estaven despentinats, hem dinat i ens ha explicat que es diu Arnau i ve d'Anglaterra. Ha viatjat molt, ha travessat mars i ha passat guerres, la seva família és de l'oest de la península, però ell viu al nord de Catalunya. El seu accent és diferent del nostre. També ens ha explicat que haurà de marxar d'aquí, després d'uns dies. He sortit a ajudar la meva mare a plantar les llavors al camp, a collir les poques pomes que quedaven als pomers i a donar de menjar als porcs i a les gallines. L'Arnau ha anat a passejar pel bosc amb una escopeta i quan ha tornat ha portat un conill.
Hem sopat sopa i arròs. He esperat que tots acabessin, perquè sempre sóc la més ràpida. M'he estirat al llit, a l'habitació ja estaven dormint la Margarida, en Gil i la meva àvia que des de fa uns dies es troba una mica malament. Les nits a Manlleu són fresques i sempre deixo un foc que es guarda tota la nit.

15-04-906
Avui m'he llevat d'hora. He anat a buscar aigua, passant pels rentants i m'he entretingut una estona mirant el riu.
Quan he tornat a casa ningú s'havia despertat, només en Gil, es sentia plorar des de lluny. He anat a veure què passava, només perquè s'havia destapat. L'he tapat i com que feia molt bon dia he anat a passejar pel bosc. M'he allunyat una mica massa, no m'era res familiar, però de lluny se sentia una riera molt petita. Tenia set, m'he apropat per beure aigua, era molt freda i neta.
Per fi he vist una casa, era de fusta, a fora hi havia un pou. Les finestres estaven tancades i a l'estable no hi havia vaques ni porcs. La casa semblava deserta. M'hi he acostat, he trucat a la porta... ningú m'ha obert. M'he entristit molt, ja no sabia què fer, al cap d'una estona he reconegut que m'havia perdut. M'he enfilat dalt d'un arbre per observar els voltants. A dalt només es veien prats d'herba fresca. Molt al fons, una casa, molt borrosa. He baixat corrents cap aquella direcció, no parava de recordar, de pensar en el meu pare, en la meva mare i tota la resta de la família. Semblava com si no els hagués de veure mai més. De sobte m'he parat, al meu davant he vist la mateixa casa que feia una estona havia deixat enrere.
Havia estat donant voltes tota l'estona!
Ja començava a tenir molta gana, devien ser aproximadament les tres de la tarda. M'he estirat sota un arbre, esperant que algú em veiés, així donant voltes ningú no em trobaria mai. M'he adormit, quan m'he despertat ja era fosc, encara tenia més gana, després me n'he recordat de com de preocupada devia estar la meva mare. He corregut una estona a veure si m'orientava. No ho he aconseguit. De sobte un soroll m'ha fet parar, era un llop de molt a prop. He començat a córrer. El llop em seguia, cada vegada corria més ràpid i més ràpid fins que no he pogut més. Les cames no m'aguantaven, no havia menjat res des d'ahir, només unes quantes fruites que mentre caminava pel bosc he agafat. He caigut, el llop ja era a prop, em sentia con si hagués perdut una batalla; però per un instant he sentit unes passes, eren molt a prop, era l'Arnau: m'ha agafat i hem corregut fins a casa, hem tancat la porta. El llop l'ha esgarrapada una estona i després ha marxat. La meva família ha vingut a veure si estava bé, els he explicat i els hi he dit que només m'havia fet una petita rascada al peu quan corria perquè el llop no m'atrapés, m'han donat menjar i me n'he anat corrents al llit després d'haver explicat la meva aventura.

16-04-906
Avui al matí com cada dia he anat a buscar aigua al riu. M'he llevat l'ultima perquè estava molt cansada per la gran aventura. Quan esmorzàvem el cavaller ens ha donat la mala notícia, havia de marxar, lluny, molt lluny d'aquí. Jo no vull que marxi, però marxarà aquesta tarda,...aquesta tarda després de dinar. He acabat de menjar i trista he anat a l'habitació, m'he estirat al llit i he començat a plorar, no sé perquè, però estava tan ensopida... Ja és hora de dinar avui l'Arnau ha menjat més que mai, ha d'agafar força pel llarg camí que li espera.
L'he ajudat, li he donat les gràcies i tots hem vist com marxava amb el seu cavall negre... ja no el tornaré a veure mai més.
Ah! Per cert em dic Eulàlia.

Bubble - Gum - Irene Boixet

6è A

Una vegada hi havia un home molt pobre que es deia Pep. En Pep vivia en un poblet petitet i humil.
Tenia unes circumstàncies de vida molt difícils: a l'estiu anava a regar al camp i a l'hivern se les arreglava com podia , havia de pensar que tenia la responsabilitat d'alimentar una família: tenia dos fills i una dona. El seu fill es deia Joan, la seva filla Pilar i la seva dona Margarida.
La Pilar ajudava en les feines de casa a la seva mare i en Joan al seu pare al camp. Un dia ennuvolat i ventós en Pep estava sopant tranquil·lament amb la seva família i de sobte van trucar a la porta. Van quedar molt estranyats que la truquessin un dia com aquell, però van anar a obrir-la. Era un home gran que demanava que el deixessin passar la nit a casa seva i l'acollissin.
Per un dia la família el van acollir a casa seva.
Era un home barbut i tenia moltes ferides per tot el cos. En Pep a part de donar-li habitació li va donar menjar i l'endemà va anar a comprar medicaments per curar-li les ferides, s'hi va gastar els pocs diners que tenia.
L'home estava molt agraït amb la família i els va dir que els ho recompensaria molt.
Resultava que l'home a qui havien ajudat era un rei molt poderós que regnava al poble del costat, en Pep trobava molt estrany que un rei tant poderós es trobés en aquelles circumstàncies que el van conèixer. Doncs resultava que uns bandits el van raptar quan no hi eren els seus guàrdies perquè els havia donat el dia lliure, després el van maltractar i seguidament el van deixar tirat al poble del costat.
Va passar molt temps, hi corrien rumors que el rei del poble del costat havia mort i no tenia descendència, es deia que la fortuna l'havia deixada a un tal Pep.
Alguns dies després uns missatgers van picar la porta de casa d'en Pep. Portaven una espècie de document: era un testament! Els missatgers li van comunicar la notícia que el rei de la Plana de Vic (el poble del costat) li havia deixat la fortuna a ell, li van dir que firmés el testament, per obtenir els drets i terres.
I així en Pep va passar a ser el rei de la Plana de Vic i va batejar el poble on havia viscut tots aquells anys amb el nom de Manlleu. Així va començar l'inici de Manlleu.

Júpiter- Eric Ruiz

6è B

Explica una llegenda que fa molts anys dalt del cim d'una muntanya d'un petit poblet hi havia un palau de cristall. Un home anomenat Arnau era amo d'aquest palau de cristall, on tota persona que hi anava quedava glaçada perquè l'Arnau els apuntava amb una punta de gel màgica i els glaçava sense remei.
Un dia d'hivern, en Bernat passejava a la vora d'aquest palau i tenia molta calor perquè havia corregut molt. Quan va veure el palau, es va posar d'allò més content i va córrer fent saltironets d'alegria.
Mentrestant al poble, la dona d'en Bernat, la Margarida estava desconsolada, el cor li bategava a cent per hora i semblava mig boja. Al mateix temps al palau en Bernat estava a punt d'entrar però a l'últim moment es va recordar de la Margarida i va exclamar:
-"Ai Margarida! Deu estar traient foc pels queixals... i què li diré a la Margarida? -
En Bernat es va quedar pensant la pregunta i es va posar a caminar per poder arribar a casa seva ràpidament.
Quan hi va arribar la Margarida no era enlloc, era com si un ratolí hagués vist un gat.
Però de sobte, de lluny, molt de lluny va veure una ombra que caminava cap a ell, a poc a poc i se li anava acostant. Al cap d'uns segons, la va reconèixer, era la Margarida! Estava content de veure-la, però hi havia una cosa que no acabava de rotllar. La Margarida li va explicar que havia anat a buscar-la al cim de la muntanya més alta, que havia vist una palau de cristall i que era tan brillant i encantador que havia quedat encuriosida i que hi volia tornar.
En Bernat ho va acceptar i xino-xano van anar caminant fins al palau. Quan hi van arribar l'Arnau els estava guipant i no suportava veure la gent feliç i enamorada, per tant va agafar la punxa de gel, va sortir a fora i els va apuntar.
En Bernat i la Margarida van quedar ben glaçats.
I encara se sent a dir que a dalt la muntanya hi ha una estàtua d'una parella d'enamorats glaçats: en Bernat i la Margarida.

Metrópolis - Pau Sitjà

6è B