|
Éssent Carles rei
de França
i senyor dels catalans,
entraren, folls de venjança,
en ses terres els normands.
Per sostenir sa
corona,
demanava el Rei socors
al Compte de Barcelona,
el valent Jofre el Pelós.
Al saber la nova,
empunya
el compte l’arma i l’escut
i s’endú tot Catalunya
cap a França resolut.
Així que a França
arribava
amb la flor dels catalans,
el Rei Carles reculava
atropellat pels normans.
I llençant-s’hi
de seguida
el brau Jofre amb sos valents,
va deturar l’envestida
dels normans, forts i potens.
Més quan vençut
reculava
l’enemic, rostos avall,
un llançó al pit se li clava
i el fa caure del cavall. |
|
Des d’avui, de vostra terra
seru Comte independent;
sereu mon company en guerra
i en pau l’amic més prudent.
- Grans mercès, el Rei de França:
- li respon Jofre el Pelós ! -
No em raca, no, el cop de llança
que dessagna tot mon cos.
Lo que em raca i cor-me-lliga,
és veure llis mon escut,
sense cap blasó que diga,
els honors que he merescut.
Llavors, el Rei de seguida
s’acosta al llit del valent;
xopa els dits en sa ferida,
i així li diu dolçament:
Amb sang del cor a la guerra
haveu guanyat el blasó;
quan torneu a vostra terra
brodeu-lo en vostre pendó.
I passant quatre ditades
del brau Jofre en l’escut blanc,
hi deixava senyalades
les quatre barres de sang |
|
Dintre una tenda els de França
ferit al compte han entrat,
posant-li al capsal la llança
i l’escut al seu costat.
I a l’entrà a dur-li la nova
de que els normans han perdut,
veu el rei al compte jove
mirant trists el seu escut.
- Si a vos se us deu la victòria,
per què al Rei trist us mostreu ?
Si voleu honors i glòria,
compte Jofre, demaneu. |