QUÈ LI PASSA AL PARE NOËL?

Dies enrera estava al llit amb més de trenta - vuit graus de febre. Tenia la grip i no em trobava gens bé. Tot just quan era Nadal i la gent estava més alegre que mai..., jo estava fatal.

La nit de Nadal l'esperava amb molta il·lusió, doncs havia de venir el Pare Noël. Em vaig adormir pensant que en despertar-me trobaria l'arbre ple de regals. A l'endemà al matí vaig ser la primera en llevar-me, i vaig anar de cop a l'arbre i quina sorpresa:

-Quèèèèè??? Ni un regal!!! Com pot ser que encara no hagi vingut? Aquí passa alguna cosa estranya. Tinc una idea! Enviaré un E-mail a la meva amiga finlandesa del Comenius per veure si allí saben res del que li passa al Pare Noël, i de passada li felicitaré el Nadal.

Al cap de dues hores el meu ordinador va rebre la resposta de Finlàndia.

"No sabem res de res del Pare Noël i ningú sap què fer! Bon Nadal"

-Doncs si allí no saben res, ni ningú sap que fer, jo mateixa hi aniré a descobrir-ho.

Aquella tarda ho vaig preparar tot: una petita bossa de viatge amb una mica de roba, uns quants entrepans, una part dels meus estalvis i una capsa d' Aspirines. Vaig escriure una nota explicant-ho tot als meus pares i durant la nit vaig sortir de casa per la finestra. Bé, de fet no vaig sortir sola, m'acompanyava la meva febre. Vaig estar viatjant uns quants dies: un tram en autocar, un tram en tren, i moltes estones a peu, sempre en direcció Nord. Finalment vaig arribar a un poble sorprenent, encisador: el paisatge que l'envoltava era meravellós, les muntanyes estaven nevades, les cases eren de fusta amb les teulades roges i tots els arbres estaven decorats amb boles de colors. A l'entrada del poble hi havia una casa molt gran, amb garatge inclòs. Una senyora, vella i grassoneta, estava escombrant a la porta.

-Hola nena! Fas cara de cansada... Sembla que vinguis de molt lluny. -va dir, en veure'm.

-Sí, la veritat és que una mica cansada sí que estic. Em diuen Maria i no sóc d'aquí, vinc de les terres del Sud per parlar amb el Pare Noël.

-Doncs estàs a les portes de casa seva. -digué tota somrient

-Què potser vostè sou la dona del Pare Noël? -vaig preguntar tota sorpresa

-Sí, però els nens d'aquí em criden com a "Mare Noèlia".

-I vostè sap on és el seu marit? És que per això que he vingut aquí. A les terres del Sud ja fa dies que l'estem esperant i no apareix.

-No se on és, va marxar fa dies a començar repartir i encara no ha tornat. -em contesta amb cara de preocupació

-Doncs per les nostres terres encara no ha passat.

-Sempre sol començar per l' Est... No se pas que li ha degut passar. Mira que sempre li dic que agafi el mòbil perquè si té algun problema em pugui avisar..., però no em fa mai cas. Em sap greu pels nens de les teves terres que rebran els regals amb molt retràs -em va dir amb cara de resignació.

Aleshores vaig tenir una idea.

-I si anem nosaltres a repartir els regals? Veig que al garatge teniu uns altres rens i uns altres carros ...

-És veritat, tens raó. No podem fer esperar tant als nens. Maria, tu prepara els rens, que jo ficaré els regals al carruatge!

En poc temps ho vam tenir tot preparat. Amb un carro cadascuna vam viatjar en direcció Sud per a repartir els regals poble per poble, xemeneia per xemeneia, finestra per finestra... Fou molt emocionant.

En acabar, vam tornar cap a casa seva, i la Mare Noèlia em va preparar una sopa calenteta d'allò més bona.

-Què t'ha semblat Maria...? Ara ja saps el que costa repartir els regals?

-Sí molta feina, però molt bonica de fer...

De sobte vam sentir una gran frenada al jardí. Acabava d'arribar la carrossa del Pare Noël.

-D'on surts...? On t'havies posat...? -li preguntà, nerviosa, la Mare Noèlia.

-Resulta que em va agafar una tempesta de neu quan estava per Rússia i he estat tres dies amagat en una cova. Ja t'ho explicaré, ara no puc, he d'anar cap al Sud a acabar de repartir... -contestà, també molt nerviós, el Pare Noël.

-No et cal patir home, que les joguines ja estan repartides. Maria, aquesta noia tan eixerida, m'ha ajudat a fer-ho, i tots els nens ja tenen els seus regals. El que sí que has de fer, és portar-la fins a casa seva, que els seus pares deuen estar patint.

Després d'acomiadar-me de la Mare Noèlia, vaig pujar a un carro i... cap a casa. I a quina velocitat!!! Havia d'anar ben agafada a la cintura del Pare Noël per no caure. Anàvem tan ràpids que quasi passem de llarg.

-Eh Pare Noël, que passes de llarg!!! El meu poble és aquell d'allí baix...

El Pare Noël va frenar de sobte, el carro va derrapar, jo vaig sortir disparada i vaig començar a caure cel avall.... Xoooofffff!!! Quina sort que vaig tenir de caure a la piscina del jardí..., però quin fred que tenia tota mullada com estava!

-Nena, què fas aquí a terra...? Però si estàs tota xopa!!! Això és de la febre que has tingut durant la nit.

Era la veu de la meva mare que m'ajudava aixecar-me de terra. Tota la meva aventura havia estat un somni febrós amb caiguda del llit inclosa.

-Canviat el pijama, posat la bata i baixa a obrir els regals que els teus germans ja no s'aguanten.

Jo no acabava de despertar-me, però vaig fer a cas a la meva mare i només en començar a baixar les escales ja vaig veure el meu paquet. Era molt gran. Sabeu què era? Doncs un trineu per quan anem a esquiar.

________________________Maria Prunera Casals 2CSC