Documento sin título

La majoria d’alteracions psicològiques que arriben a la consulta són conseqüència d’una patologia de la comunicació que va en augment en la nostra societat. Hi ha dificultats per controlar les situacions i posar límits. Ja no serveixen els sistemes tradicionals de control i en molts nens i adolescents es parla d’una mena d’incontinència del comportament que genera alarma social. Les primeres consultes van començar ja fa uns anys a partir d’allò que en aquell moment es va anomenar “fracàs escolar”. L’origen del problema és molt plural. Hi ha unes mancances en el procés educatiu.

L’educació necessita un PROJECTE. On volem arribar? Quines opcions ens agraden? Cal un equilibri mental, social i afectiu. La referència de la família és bàsica. Dir “jo vull que el meu fill sigui feliç” no es pot considerar un projecte, és massa ambigu. Cal un CRITERI. Un projecte és una finalitat a llarg plaç i s’han de decidir moltes coses. Quan els nens es fan grans, ja fan el seu propi projecte, però de moment depenen del nostre. Una pregunta que a vegades fa pensar als adolescents que van a la consulta és: “On seràs d’aquí cinc anys?”. Cal definir una trajectòria. Saber què vols dóna benestar. El nostre cervell és una eina de comunicació molt potent. Naixem dotats d’una mena de “hardware” incorporat. Després hi ha uns “pre-programes” o “rudiments de software” que s’aniran desenvolupant segons els estímuls que rebem. Cada persona rep/processa (assimila informació) / respon de manera diferent.
Cal establir un bon VINCLE. Identificació. Això es crea (no n’hi ha prou amb ser el pare o la mare). Parlem de dedicar temps a l’afectivitat. Acceptació. Cura. Respecte. Si el vincle afectiu és bo i fort, el nen acceptarà l’autoritat de manera natural.
Tenim necessitat de JERARQUIA. A la natura també hi ha nivells de poder. A tot arreu hi ha una cúpula directiva. Qui mana? Tothom no té el mateix nivell de decisió. S’ha interpretat malament la idea d’educar en la llibertat. Un nen té unes limitacions i dependències. No li pots demanar l’opinió sobre segons què ni fer-li decidir allò que de fet depèn de tu. Un nen pot decidir si juga amb els clicks o les tortugues ninja, però no què menjarà o quina roba ha de portar. El criteri d’un nen és més emocional i es basa en la satisfacció immediata. L’ésser humà té tres àmbits: físic / intel·lectual / emocional. Els dos primers sabem més clarament com es desenvolupen i sovint equivocadament deixem de banda la part emocional, creient que ja s’anirà configurant sola. Allà és on tenim els mecanismes cerebrals de “frenat” (inhibició i control d’impulsos). Cal educar-los. Si no, tindrem “incontinència”, impulsivitat ...

“LA MÀQUINA CEREBRAL S’HA D’APRENDRE A CONDUIR”, si no faràs allò que la màquina et mani. La jerarquia es guanya exercint de model. Amb serenitat, tranquil·litat i anàlisi de cada situació. Per a que un nen senti a un adult (pare/mare) com a model, cal ser FIABLE, COHERENT. No dir sí o no a una activitat segons l’humor. Transmetre seguretat. L’autoritarisme té data de caducitat perquè s’exerceix sense vincle afectiu. Què cal desenvolupar?

Ensenyar la convivència. Queixa general de molts pares: haig de repetir massa vegades el mateix. Això és una conseqüència d’una mala programació del sistema. Has acostumat el nen a repetir-li les coses i no canviar el to fins a la 20a vegada. Va molt malament educar amb el “comandament a distància”.Per exemple, dir-li des de la cuina (a edats petites) “recull l’habitació” (x 20). Si estructures la seva resposta (el teu canvi de to a enfadar-te) fins a la 20a vegada, aconsegueixes enfadar-te i tenir morros. Llavors el nen se sent rebutjat i es va “programant” com una ràbia de fons. Es trenca o deteriora el vincle, o se’n crea un de negatiu. Fem o nens “guerrilleros” o “depenents/sobreprotegits”.
Cal desenvolupar els hàbits. Es construeixen a partir de: 1) El teu model. Què fas tu. Imatge, presència física. 2) Ensenyar a fer les coses (guiar, com raspallar les dents ...). 3) El nen ho fa i tu mires. Rectifiques si cal. 4) Automatisme total. Està acostumat. Pel sistema nerviós d’un nen és fàcil aprendre un hàbit. És una simple seqüència que per repetició es grava. Els hàbits desenvolupen la voluntat i la responsabilitat. Potser no et ve de gust “rentar-te les dents”, però saps (has après) que ho has de fer. Es posen en marxa els mecanismes d’inhibició i control. Fer els deures i estudiar es pot desenvolupar com un hàbit més. Per un PROJECTE. Nosaltres l’hem de tenir. S’encomana ...
Formes d’actuació (tenint AUTORITAT/JERARQUIA i VINCLE. Poden ser 1) Actives o intervencionistes (fòrmula bàsica amb nens petits. No al comandament a distància. 2) Passives. Hem de fer veure als nostres fills que els seus actes o decisions tenen conseqüències. Explicar-li: “Si fas això (o si no ho fas), passarà (o no passarà) una altra cosa. Sense enfadar-se. Senzillament explicar (informar) com va el món. Algunes coses als nens els saben greu, però no oblidem que les frustracions i els errors ensenyen.
Tot acte educatiu ha de ser aplicatamb convicció. El risc d’equivocar-se sempre hi és, però no s’ha de tenir por a que els nens s’enfadin. Ells capten ràpidament si jugues “a fer farols per veure si cola”.
És molt important adequar l’estímul al sistema del receptor. Atenció! Actualment els nens estan rebent molta informació que no saben com assumir. CAL EVITAR L’AÏLLAMENT I BUSCAR TEMPS PER senzillament estar junts i anar fent.

L’autoestima baixa si saps que no fas allò que has de fer. Si el nen es va sentint culpable i constantment criticat, pot estar-se preparant el camí cap a l’EVASIÓ (en les seves diferents formes ... segons). Teles i ordinadors situats en espais de vida familiar comú.

Normes poques, però clares i que es compleixin. Missatges curts (a la tercera frase els nens petits ja poden estar pensant en una altra cosa, per tant els discursos llargs són poc efectius). El plantejament no és convèncer el nen, si és petit. Si hi ha jerarquia, serveix allò de “JA HO ENTENDRÀS QUAN SIGUIS GRAN”.

Abans d’adormir-se, cinc o deu minuts per clarificar una situació que s’ha produït aquell dia. Parlar-li, recordar-li que l’has renyat, però que l’estimes, que no ha de tornar a passar, però ... Clarifiques què ha passat. Has de deixar clar que el vincle existeix i que no s’ha trencat. No podem educar amb presses ni impaciència. Tu decideixes mentre el nen no té prou criteri. Si hi ha vincle, no passarà res. Sap que tu vols el millor per a ell. El vincle és donar AFECTE i ser-hi quan et necessita.