elia

Fa 100 anys, l'any 2006, una nena, que es deia Aurora, va dibuixar una mascota per a una biblioteca. Es deia Llidrac i el deure d'en Llidrac era protegir als llibres i a les mascotes de biblioteca. En Llidrac i l'Aurora es van fer molt amics, però en passar tres anys, l'Aurora se'n va anar a una altra escola, i el Llidrac, estava molt i molt trist; estava tant i tant trist, que va dormir fins que alguna mascota de biblioteca o llibre necessités la seva ajuda. En passar 1000 anys, es va despertar; Ell sabia que alguna mascota o algun llibre necessitava la seva ajuda. En sortir de la cova on ell dormia, va veure que tot havia canviat i... no a millor, si no a pitjor. Les cases estaven destrossades, les muntanyes havien desaparegut, el sol estava tapat per milers i milers de núvols, els rius estaven secs i esquerdats. No hi havia ningú. Només ell, però també hi havia una altre mascota de biblioteca! Estava tirada pel terra, bruta i desmaiada. En Llidrac la va agafar i li començà a preguntar:
-Qui ets? Com et dius? D'on ets? Que t'ha passat?- deia ell intrigat. L'altre mascota, encara mig desmaiada, va dir:
- Llidrac, només tu ens pots salvar.... En Tompasot vol exterminar totes les mascotes de totes les biblioteques del món, i el pitjor....- i es va tornar a desmaiar-. En Llidrac la va portar a la cova on ell va dormir 1000 anys i va deixar-la sobre un cim de fulles seques, per a que descansés.
En Llidrac, se la mirava fixament. Semblava una noia. Portava un llacet al cap, però, el llacet estava fet una porqueria. Era molt semblant a ell, tenia forma de "ocell-drac" com en Llidrac. Ella tenia els llavis roses, i portava una cua plena de colors ben vius. I el més intrigant...a les ales de l'altra mascota hi havia escrit:

Llidrac, si estàs llegint això, vull dir-te
que aquesta mascota, l'he creada jo.
Es diu Heilin. Espero que la cuidis bé.
Una abraçada: Aurora

I el escrit va desaparèixer com per art de màgia.

En Llidrac, va agafar una mica d'aigua que queia per una estalactita de la cova. Va agafar l'aigua amb un cubell que hi havia tirat per allà. Va ficar-li a la carona i semblava, que la Heilin, anava despertant. De tant en tant, feia un petit badall i les seves galtones es posaven vermelletes. Però, en Llidrac es començava a cansar. La Helilin no es despertava. Va tornar a ficar-li aigua a la carona... i es va despertar! L'altra mascota, ben mullada per l'esquitxada que li havia fet en Llidrac, es va aixecar i es va enlairar:
- Segueix-me.- va dir la Heilin. En Llidrac, la va seguir. Cada cop, hi havia menys vegetació. Menys sol. Més, soledat.
Va portar-lo a un bosc amb els arbres sense fulles. Amb els nius sense ocells. Amb riberes sense aigua. Amb arcs de Sant Martí sense colors. Anaven volant per un camí de pedres, mig invisibles per la boira que dormia sota els seus peus. El camí anava a parar a una cova. Una cova pitjor que el bosc, amb estalagmites i estalactites amb molsa. Uns crits de terror ressonaven per tota la cova.
La cova era tota recta, però al final hi havia dos camins. Van anar al camí de la dreta. Van continuar, i cada cop els crits de terror eren més forts. En arribar al final, van veure una gran llum. I també estava en Llidrac dins d'una gàbia! I en una altra gàbia estava la Heliln! Però.... Hi havia una Heilin al costat d'un home!... i la Heilin estava fora de la gàbia, va canviar de cop. Es va tornar es va tornar tota gris i negra:

- Ezcolta'm bé, llibret vell amb alez- va dir l'home.
- Em dic Tompazot, i ezterminaré a totez lez mazcotez de totez lez bibliotequez del món, i el pitjor per vozaltrez.... EZTERMINARÉ TOTS ELZ LLIBREZ DE TOT EL MÓN! QUE DONENT ZOC!- deia ell rient com un psicòpata a punt de assassinar a la seva víctima.

Va anar-se'n cap a darrera de la cova. A la cova, hi havia diverses taules, amb potets de química. Va agafar-ne un de color porpra . Va ficar-lo en una mena de xeringa, i va tirar el líquid per sobre de la Heilin que estava dins de la gàbia. I en Tompasot va dir:

- Aquezta mazcota no ez diu Heilin! La Heilin ez la que eztà dinz de la gàbia. La que eztà al meu coztat ez diu Llidraca, i z'ha unit a mi per deztruir-te!- deia amb aquell riure diabòlic.

I la Heilin va dir:
- Llidrac, fes-te un rot ben gros mirant cap a la porta de la gàbia!

En Llidrac, seguint les ordes de la Heilin, es va tirar un rot, i no la va obrir...
"com que no la va obrir? Tanta cosa per que al final acabi malament? Mira tu, si no dius que l'obri tindràs una cita amb la meva amiga la senyora Bossoga triple amb ulls de tigre. Encara vols dir que no"
Vale, doncs anem cap a darrera...

En Llidrac, seguint les ordes de la Heilin, es va tirar el rot més i més gran que s'havia tirat mai. I mentre se'l tirava, sortia un foc ben vermell que feia que es fongués el ferro de la gàbia i van poder sortir! Quan en Llidrac va sortir, va fondre la gàbia de la Heilin, i va tirar una bona descàrrega de foc a en Tompasot i a la Llidraca.

En tirar el foc a en Tompasot, es va anant enfosquint, més i més negre cada cop, i va desaparèixer. Va tirar-li a la Llidraca, va fer el mateix que en Tompasot, fins que es va cremar.
Els dos protagonistes van sortir de la cova tot xerrant i tot contens.
Tot era com abans:
Els arbres amb fulles primaverals, els núvols havien desaparegut i el sol havia sortit, la boira havia despertat, i tot això, gràcies, a en Llidrac.