melani

Hi havia una vegada fa molt de temps en l'època dels castells un regne on hi vivia el rei, la reina i la seva filla Judit. La judit era una noia de divuit anys, que tenia els cabells rossos, arrissats i era prima… I en aquell regne també hi vivia un drac molt dolent que li deien Llidrac. Aquest drac semblava un llibre, les seves ales eren com les pàgines d'un llibre, tenia unes dents molt brutes, una cua molt llarga, uns ulls negres que feien por i també treia foc per la boca.
Un dia hi havia la princesa Judit menjant amb els seus pares i li deien que ja era hora de que es casés amb un príncep ben plantat, i vet aquí que el pare se li va ocórrer fer una gran festa al castell perquè vinguessin tots els nobles i prínceps i així poder triar un marit per a la princesa. El rei va dir que la festa es realitzaria al cap d'una setmana.
Al dia següent la Judit va demanar diners al seu pare per anar a comprar les coses de vestir de la festa al poble; i el pare li deia que com volia anar-hi ella si era la princesa, i ella li respongué que es vestiria de pagesa i així no la reconeixerien.
El pare la va deixar anar però amb la condició que tornés abans de que es fes fosc.
Primer va anar a cal sastre a que li fes un vestit que ningú hagués pogut comprar mai, li va demanar que fos de color blau cel. El sastre li va prendre totes les mides i va assegurar que el vestit el tindria el dia abans de la festa. Després va anar a comprar les sabates, eren de taló i havien arribat d'un país llunyà. I quan va anar a comprar unes flors per la seva habitació es va topar amb un noi molt ben plantat, van estar parlant i ell li va preguntar com es deia. La Judit li va contestar una mentida perquè li havia promès al seu pare que no li diria a ningú que era la princesa, i per això li va dir que es deia Maria. La Judit li va preguntar el mateix però ell es va quedar pensant en el que li havia dit la seva mare, que quan fos al poble no li digués a ningú que era el príncep Joan. Per aquest motiu en Joan també li va dir una mentida, li va dir que es deia Josep. Quan la Judit havia de marxar per anar al palau en Joan li va preguntar si l'endemà es podien tornar a veure a la font de la plaça a les dotze en punt del migdia.
Quan la princesa va arribar al palau, estava molt contenta i els pares no s'explicaven perquè tenia aquest comportament. La Judit va passar tota la nit desperta, somiant amb el seu únic amor i esperant que fossin les dotze del migdia per veure'l una altra vegada.

Quan va arribar a la font de la plaça, va veure que en Josep estava allà amb una flor a la mà.
En Josep li va portar, i van estar parlant de la seva vida. La Judit va haver de marxar cap al castell. Ja feia més de sis hores que era amb en Josep i ella no havia anat ni a dinar a palau amb els seus pares. Ells no sabien res d'ella.
Quan anava cap a palau, el Llidrac la va veure tota sola i la va raptar. En Llidrac la va portar cap a la seva cova. Era una cova molt fosca amb una humitat impressionant. El Llidrac li va dir a la princesa que escrivís una carta al seu pare i a la seva mare per dir-li que si ell no es casava amb la princesa moririen tots els del poble sense quedar ni una trista ovella.
La Judit havia de fer tot el que li deia si no la cruspiria sense pensar-s'ho.
Al cap d'una estona li va arribar la carta al rei, estava molt espantat, no sabia què fer. Llavors va pensar a enganxar retrats de la princesa pel poble i així els més valents podien anar a rescatar-la. En Joan va veure el retrat de la princesa i va veure que era la seva estimada Maria, però veia que era la princesa Judit.
Va anar a palau a dir-li al rei que ell aniria a salvar-la. El rei li va donar un cavall, l'armadura, l'espasa i l'escut.
Va marxar el més ràpid possible cap a la cova del Llidrac on estava la princesa.
Pel camí havia de superar tres obstacles: el primer, passar per un llac i creuar-lo amb una barca mentre havia d'endevinar una endevinalla que li deia una vell.
El segon, intentar dormir a un monstre, que tenia dos caps, deu ulls, dos braços i feia dos metres i mig d'alt...
I el tercer i últim, lluitar contra el Llidrac.
Primer va arribar al llac i el vell li va dir l'endevinalla.
" Un pare divertit i enjogassat diu:
-El meu fill és cinc vegades més gran que la meva filla, la meva dona és cinc vegades més gran que el meu fill i jo sóc dos vegades més gran que la meva dona. L'àvia té tants anys com la suma de totes les edats i avui fa vuitanta-un anys.
Quants anys té el fill d'aquest pare?
En Joan va estar pensant i li va dir al vell:
-La filla té un any, el fill cinc anys, la dona vint-i-cinc i el pare cinquanta anys.
El vell es va quedar sorprès; ningú ho havia endevinat mai.
El va deixar marxar i en Joan va arribar a on estava al monstre per a dormir-lo.

En Joan sempre portava una harmònica a sobre, i es sabia una cançó per a nadons.
El monstre li va dir:
-Joan a veure si em pots dormir?
En Joan li va contestar:
-Provaré amb una cançó de nadons.
I, quan va tocar la primera nota, a l'escoltar aquell soroll tan fi, el monstre es va quedar adormit.
Va passar la segona prova i va anar a lluitar contra el drac.
Va arribar, i el Llidrac li va dir:
-Ningú m'ha vençut mai i tu no seràs aquesta persona!
Van començar a lluitar, la lluita va durar hores i hores però al final en Llidrac es va distreure i en Joan li va poder clavar l'espasa.
Va anar corrents a dir-li a la princesa:
Princesa, com heu pogut fer-vos passar per una altra persona?
-Josep, no sabia si dir-te la veritat, perquè t'estimo.
-La veritat és que jo també t'havia enganyat. No em dic Josep, sóc el príncep Joan.
-Tampoc no sabia com dir-te la veritat.
I es van fer un petó.
En Joan i la Judit va anar al palau de la Judit.
En Joan li va demanar la mà de la seva filla al rei, i el rei li va dir que sí.
La festa que havia de ser per trobar marit a la Judit ja no seria així ara seria el casament de la Judit i en Joan.

Va anar molt bé. Van ser feliços i van menjant anissos.