A part de l'angoixa que ens produeix aquest tema. educar per la mort no és diferent que educar pel consum. l'auto-estima. la salul o altres aspectes. En tots ells:

Hem de tenir clar, però, que estar educats per la mort no ens soluciona el problema ni ens estalvia el dolor que una mort propera ens pot causar, això si, ens pot ajudar molt a afron-tar-la, pair-la i superar la situació que provoca.

EVOLUCIÓ DEL CONCEPTE DE LA MORT

Fins l'edat de 4/5 anys els intants s'interessen i pregunten coses sobre la mort per "curiositat científíca". A ells no els angoixa, voldrien rebre respostes objectives i senzilles. Sovint. els pares els responem amb dificultat, evitant-ho sempre que podem i amb una gran càrrega emocional. D'aquesta forma els infants van aprenent que aquest és un tema sobre el què mes val no preguntar gaire.

Als més petits, fins als 3 o 4 anys, els és molt difícil d'entendre que la mort és irreversible. Si maten un mosquit i després en veuen un altre, pensen que és el mateix queja ha tornat. De mica en mica, i amb la nostra ajuda. van comprenent que quan es mor és per sempre. Tot i així, poden pensar que viu en un altre lloc o d'una altra forma.

El dolor de la separació s'experimenta a totes les edats. Quan es mor una persona, o fíns i tot un animal, al qual estimen, el troben a faltar molt. Poden pensar que els han abandonat voluntàriament i sentir ràbia cap al mort, o bé pensar que els han abandonat degut a alguna cosa que ells no ha fet bé i culpabilitzar-se. A vegades als adults ens sembla que és millor amagar la mort de les persones estimades als infants per estalviar-los el dolor, però l'únic que els estalviem és la possibililat de que l'expressin. Aixi com la possibilital de donar-los ajuda i companyia per a que ho superin. Quan l'infant veu el mort, quan sap on ha anat a parar el seu cos, pot expressar el seu dolor sene ressentiment, guardar-ne una imatge honesta, deixar d'esperar que torni, i començar, amb l'ajuda dels adults, a huscar altres formes d'omplir el buit que la seva absència ha deixat.

Entre els 5 i els 7 anys van entenent moltes més coses de la vida i de la mort. Ja no li diuen a la mare "quan jo signi gran i tu siguis petita....". Comprenen que tots els éssers vius nei-xen, creixen i moren, i també que quan es mor es per sem-pre i s'acaben totes les funcions vitals. Es comencen a plantejar la possibilitat de la mort dels pares amh angoixa. Una por o una angoixa diferent de la nostra, perquè es concreta en coses properes i quotidianes: "qui em portaria a l'escola?" "no podríem anar junts d’excursió el diumenge".

Tot i saber que no és possible, a vegades ens pregunten amb un bri d'esperança "tu no et moriràs mai, oi?" o bé diuen "jo no vull que et moris mai". Si els diem quc no morirem mai no els ajudem gaire a superar aquestes pors, perquè, en el fons ells saben que no és veritat. El que podem fer és, per una part, reconèixer les seves pors, maritenir-nos més a prop d'ells en els moments o dies que se'ls fa present aquesta angoixa, i per altra part, explicar que encara falta molt per que ens morim i que quan això passi ja no tindran ni les necessitats ni les pors que d'ara. o també que sempre tindran persones que se'ls estimaran i en tindran cura.

Entre els 8 i els l0 anys es plantegen la pròpia mort i accepten que han de morir un dia o altra. Si els donem comprensió i un marge de llibertat, ells mateixos són capaços d'anar familiaritzant-se amb aquest aspecte inevitable de la vida. Sovint ho faran a traves de l'humor, de jocs i històries de por, de cançons macabres, o, fins i tot, de conductes que podríem considerar poc reverents amb els morts o els cementiris.

A la majoria d'adolescents els preocupa mes la qualitat de la vida que la mort. Quan la vida perd sentit, o es torna massa dolorosa consideren que la mort pot ser un mal menor. Comprenen molt bé el sentit de l'eutanàsia. I quan tenen problemes grossos que no saben com solucionar poden pensar en l'alternativa del suïcidi. L'amor, el suport i la comprensió de la l'família en el seu camí cap a l'autonomia els ajuden a tenir un major sentiment de control sobre la seva vida, a estar segurs de les seves capacitats per superar els problemes i tenir bones expectatives per al futur. En aquestes condicions es fan més responsables de la seva salut i de mantenir i treballar per una vida amb qualitat.

ELS NOSTRES FILLS/ES APRENEN DEL QUE FEM, DEL QUE ELS DIEM 1 DEL QUE N0 ELS DIEM.

Educar en el si de la família gaire bé mai vol dir que els pares agafín un tema, es programin un moment adequat i l'expliquin tot d'un cop. No, els pares eduquem als nostres fills fent-los participar de la nostra vida, dels nostres valors i de la nostra forma de fer i donant respostes i explicacions a preguntes concretes o a fets de la vida quotidiana.

Per educar en qualsevol tema, els pares, no ens podem limitar a tenir informació i traspassar-la als fills, cal que reflexionem sobre quines experiències els estem possibililant i quines actituds els estem mostrant:

A alguns pares ens costa acceptar les emocions dels nostres fills, especialment les negatives: la por, la tristesa, la frustració, el ressentiment... Potser pensem que, si els fem cas, l'únic que farem és perllongar-les, o potser, tenim por que si els escoltem ens posem tant a la seva pell que no serem capaços d'afrontar aquests sentiments. D'aquesta forma els ensenyem que hi ha coses que no es poden compartir i les úniques estratègies que els hi donem pcr seguir endavant és oblidar o distreure's. Contràriament, els infants necessiten un adult capaç d'escoltar i comprendre sense desmuntar-se. La fortalesa de l'adult, que pot parlar amb tranquil·litat, donar consol i trobar punts positius, els ajuda a tranquil·litzar-se, a mirar els problemes amb més objectivitat i a buscar formes d'afrontar-los.

Amb les preguntes que ens fan passa mes o menys el mateix, si no estem receptius o fugim del tema aprenen que d'allò mes val no parlar-ne amb els pares. Els infants necessiten parlar per ordenar les seves idees, a vegades volen respostes, però molt sovint el que volen és un interlocutor que els pregunti i els ajudi a anar trobant les seves pròpies respostes.

Tots tenim alguna forma de seguir pensant en les persones que havíem conegut i que ja són mortes. Nosaltres també els podem comunicar les nostres creences i les nostres actituds en vers la mort. Els infants, amb l'ajuda dels seus pares, també arribaran a comprendre que, encara que al morir s'acabin totes les funcions vitals, per als qui han estimat una persona, aquesta sempre segueix existint. No hauríem de deixar de parlar de les persones que han mort, als infants els ajuda a acceptar la mort podcr-ne parlar.

TREBALLEM LES ACTITUDS RELACIONADES AMB EL TEMA DE LA MORT

Hi ha actituds, formes de fer i habilitats que, si les treballem amb els fílls, els ajudaran a afrontar les preocupacions per la mort, a pair el dolor que una mort propera suposa i a reconstruir la vida després d'una pèrdua. Algunes d'entre elles són:

Aprendre a acabar les coses, a gaudir de les coses bones (una estona de joc, les vacances...) tot i saber que tenen un final i saber acabar-les bé. Tenir consciència de que les coses tenen un inici i un final ens motiva a aprofitar plenament cada moment, a més, quan s'ha acabat podem recordar, podem explicar i compartir amb altres les nostres vivències. Als més petits, per tancar l'activitat de forma agradable, els podein ajudar fent rituals de acomiadament tant senzills com donar un petó, dir el que més els ha agradat. mostrar un resultat o un aprenentatge, endur-se alguna cosa de record. D'altra banda. després, podem transformar el que hem tet en una història compartida, per riure o per explicar als altres, que algunes vegades podrà prendre la forma d'un dibuix, d'un àlbum de fotos.

Ser positiu, saber agafar les coses bones de cada situació per tirar endavant, encara que també n'hi hagi de dolenles. Sovint les expectatives que teníem no es compleixen o ens surten entrebancs que difículten els nostres plans. Podem desanimar-nos completament o, després d'expressar la pena o la frustació, començar a cercar les possibilitats que la situació ens ofereix.

Hi ha força llibres per infants i joves que tracten el tema de la mort. La majoria estan en forma de conte. A continuació us oferim el comentari d'uns quants llihres:

M. CORTINA I A.PEGUERO (2001) On es el iaio? Edicions Tàndem. València.

Es un conte dirigit a infants de 4/7 anys. l'avi de la nena del conte ha "desaparegut" i ella busca l'explicació que la satisfaci més entre tot el que li diuen i el que ella pensa.

B. LABBÉ I M. PUECH (2001)

La vida i la mort. Col·lecció pensa-hi. Ed. Cruïlla. Barcelona.

És un llibre per pensar dirigit a intants de 8/12 anys. Explica de forma divertida i entenedora les relacions entre la vida i la mort i el valor tan d'una com de l'atra.

WILHELM.H (1989)

Jo sempre t’estimaré. Ed. Joventut. Barcelona

Es un conte per infants de 6/9 anys que ens explica la història d'un nen i la seva gossa que es va fent vella fins que es mor.

POCH.C.(1996)

PEDICULOSIS ( piojos ) :