L’altre dia vam anar d’ excursió .

Volíem fer una acampada i per això vam posar tot el que necessitàvem dins les nostres motxilles: menjar , begudes , sac de dormir , muda de recanvi, llanternes, plats, gots, coberts, tovalló, llaminadures...  sense oblidar-nos de les tendes d’acampar.
Començàrem  la ruta ben animats cantant i fent gresca. Quant ja portàvem una estona caminant ens van aturar prop d’un vell molí que hi havia a la vora del riu.  Els entrepans molt tovets  ens esperaven per agafar força i energia per poder enfilar muntanya amunt, serpentejant un caminet estret i pedregós que ens conduiria al lloc de destí desitjat: “EL CASTELL”

Molt contents i animats fèiem via caminant amb alguna que altra ensopegada que ens feia tocar el nas a terra, ens treia la son de les orelles  i ens mantenia  els ulls oberts, a la vegada  que ens divertia molt .

Al cap d’una estona vam començar a veure la silueta del castell que sorgia esvelta i majestuosa enmig  de la frondosa vegetació típica d’aquestes contrades: alzines, matolls, argelagues...

- Uf!, per fi vam arribar a l’explanada. Ja podíem  alliberar-nos de la feixuga i pesada càrrega de l’equipatge.

La curiositat ens picava i en un tancar i obrir d’ ulls ens trobàrem  dins el castell. Els nostres cervells començaven a bullir, la imaginació volava, idees n’hi havia per donar i per vendre, suggeriments no en faltaven... Com vivien?, Com eren capaços de fer aquestes obres tan grans?...

- Caram! Què és això? - va dir un dels nens .

- Sembla  una clau! - contestà el company.

- Tan gran ! - va afegir un tercer.

_  Busquem a quina  porta pertany? – continuà un altre.

- Bona idea! – va dir el grup.

Començaren  a buscar  i prova que provaràs fins que ... la clau girà i CLAC!  La porta s’obrí i tots els nens es quedaren bocabadats en veure l’interior.

- Quants armaris!- diuen.

- Què deu haver-hi dins? – es preguntaren.

 La curiositat podia més  que nosaltres.

- Obrim-los!  - van dir, i en un tres i no res tots els armaris foren oberts .

- Oh! No són armaris! Són passadissos!
- Quina foscor!

- On deuen anar?

Un comentà:

- Vaig llegir en un llibre que aquest tipus de passadissos sempre et condueixen a sorpreses.

I un altre afegí:

- Hi ha qui diu que qui hi entra no en surt.

- Anem a buscar les llanternes per explorar-los? – van suggerir .

El dilema  va sorgir: Un petit grup envaït per la por no s’atrevia a entrar-hi i els altres més decidits no hi havia qui els parés. Respectant  totes les opinions, es van fer dos grups: Els més atrevits i valents començaren la seva misteriosa exploració. En un passadís hi havia un símbol difícil d’identificar. Davant  el dubte abandonen i es dirigeixen a un altre passadís.  Aquest els portà a una gran sala , la biblioteca.

 Aquí si que podem trobar  el significat del símbol. – van dir.

I mira que miraràs...  vam trobar un llibret molt gruixut i rústic amb tapes de pell que cridava l’atenció, i en agafar-lo , el prestatge es va girar.

Els nens per més valents que eren, les cames els tremolaven com les fulles a l’arbre.

Al terra hi  va caure una minúscula capseta amb tots els símbols que  es podien trobar i el seu significat.

- Ara sí que  podem continuar la nostra aventura, retornant a la primera galeria (va dir un dels companys).

Quan vam ser davant del símbol de difícil identificació i seguint les normes , al tocar-lo , BRRRRROMMM... la gran pedra on estava dibuixat es va obrir.

_Quin ensurt! Encara més foscor, el sostre més baix, ple d’aranyes que pugen i baixen, una gran humitat ho emboira tot. ( van exclamar plegats ).

Quasi ens faltava l’aire per respirar, i...

_Quina sorpresa! Davant dels nostres ulls hi havia una preciosa cova amb  estalactites i estalagmites indescriptibles, recorreguda per un rierol amb pedres i peixos de colors , on es guardaven els tresors del senyor del castell.

 Mai ningú s’hauria imaginat que un passadís tan fosc i feréstec pogués conduir a una meravella com aquella.

El grup de nens que s’havien quedat fora, van decidir continuar visitant les diferents dependències del castell.

A la sala d’armes ,un dels curiosos va tocar l’espasa d’una de les armadures . Aquesta al bellugar-se es va clavar al terra i va obrir una gran escletxa que va engolir tots els nens fins que van arribar a un túnel fosc com la gola d’un llop. La por els va envair ,crits i esglais no en van faltar,

Seguint el túnel van fer cap, ni més ni menys ,que  a la meravellosa cova que es guardava els tresors!

_Quina alegria!! Tots ens trobem al mateix lloc

­Quin lloc més maco!

_Quina aigua més transparent! (eren les exclamacions  que es sentien).

Allí hi estàvem tots molt bé. Ens hauria agradat quedar-nos-hi, però el dia s’acabava i calia tornar al lloc de l’acampada.

Seguint el curs del rierol i en un tres i no res vam arribar en el lloc on havíem deixat les motxilles.

_Quina gana!

Tots teníem  la panxa buida ,en un moment dels entrepans no en quedà ni una engruna.

Encara que les cames ens feien figa ningú volia deixar-se perdre la tertúlia de la nit.

Les tendes d’acampar  en un moment van estat a punt.

 Asseguts fent rotllana es comentaren les aventures succeïdes durant el dia.

Un dels companys que d’acudits en sap un niu és trempat com un orgue ens va fer partir de riure. La gresca va durar bona estona i com que cansats n’estàvem prou, als sacs de dormir vam anar a parar, per l’endemà el castell acabar d’explorar, ja que moltes coses ens quedaven per mirar i a la masmorra  volíem arribar.

Seguint les instruccions del llibre trobat, molt ràpidament allí vam fer cap i aquesta conversa es va desenvolupar:

_Tinc por!

_ Jo no vull entrar!

_Hem de ser valents i tenir coratge!

_ Som-hi ! Tots a dins!

_ Nosaltres no hi volem entrar. Tot això fa esgarrifor.

Els altres tots decidits amb les llanternes en ma, els hi diuen:

_Aquí us quedeu ! Nosaltres seguim endavant.

Dins la masmorra hi vam trobar :escrits a les  pedres de les parets, esquelets, calaveres pel terra...

_Crac! La reixa es tancà i uns quants nens van quedar a dins.

Llanternes! ... Llanternes!...El llibre!...El llibre!...Busqueu la manera d’obrir la reixa. (Cridaven els nens ).

 Per sort,  un d’ells s’entrebancà amb una calavera i un fort soroll de ferralla es sentí, en mig de l’aldarull .

- Una clau! Una clau!.. (Van exclamar).

- Obrirà la reixa?. Es preguntaven

Immediatament fan la prova i...

- Salvats!! Salvats!!...Ja podem sortir

L’ensurt va ser molt gran ,fins i tot ens va treure les ganes de continuar passejant pel castell.

Decidirem refer el camí i retornar cap a les nostres cases.

Tot baixant pel caminet vam reviure els entrebancs que ens havien  passat i vam trobar un vellet molt amable que ens va dir que era l’esperit del castell i que si hi tornàvem ens explicaria tots els secrets amagats d’aquell lloc.

Sols ens va faltar això per augmentar el nostre esperit aventurer.

Abans d’arribar a casa ja vam acordar que el proper dissabte hi havíem de tornar i a l’ homenet obsequiar.