Ella li respongué: - Explica-me-la espero que no sigui dolenta.
- Harris, el meu cap, m’ ha proposat anar a realitzar una investigació sobre els jaguars i l’ origen del foc.
- No trobes que això és marxar massa lluny i molt arriscat?
- Es que m’ofereixen un milió de dòlars !
- Em deixaràs sola amb els nens ?
- Tranquil·la la cangur ja vindrà més sovint
Els nens després d’escoltar la conversa van començar a pensar una solució per anar amb el pare, ho trobaven molt apassionant .
- En Peter digué: - Tinc una idea , tinc una idea, podem anar amb el pare!
Un cop llest l’equipatge, els nens estan pendents de que el pare es despistés un moment. Com que la mare estava tant amoïnada i encara no ho havien comunicat als fills , decideixen trucar a la cangur perquè demà vingui a ajudar-la i ella pugui acompanyar el pare a l’ aeroport:
- George, truco a la cangur cal que demà al matí vigili els nostre fills.
- Hello, Mis Jasmine?
- Digui Alice
- Podria venir demà al matí a cuidar la mainada? He d’anar a l’aeroport a acompanyar al meu marit que marxa de viatge.
- Molt bé. A quina hora vol que vingui?
- Ben aviat, a les 6 del matí.
Alhora els nens:
- De pressa, depressa! – Digué en Peter.
- Perquè la mare no se n’adoni que hem marxat podem posar nines i peluix al llit! – Se li acudí a la Helen.
- I també una nota que hi posi:
- Mare, hem marxat amb el pare, no et preocupis. Tornarem!
-
Depressa
i corrents van buidar una maleta del pare i a corre-cuita es van ficar a
l’interior respirant pel forat de la cremallera mig oberta. En arribar a
l’aeroport el pare i la mare s’acomiadaren.
- Vigila i sort, torna aviat!
- D’acord, ja tornaré el més aviat possible i ah! Em descuidava! Ho has de dir als nens!
El pare descarregà les maletes a l’avioneta de l’empresa i els infants encara estaven a dintre.
En arribar prop de la selva, l’avió començà a trontollar: i el pilot digué:
-
He d’aturar els motors! Atenció passatgers! Es despleguen amb urgència els
paracaigudes incorporats de l’avió!
- Correm molt perill Sr. Pilot? – Preguntà espantada la tripulació.
- No, si ho fan bé, pot sortir perfecte, estem a només 30 metres per arribar a terra.
Quan estaven a punt d’arribar a terra, va passar una àguila i va estripar els paracaigudes, l’avió es va estavellar i les maletes van anar a parar sota un penya-segat, amb tan bona sort que no es va fer mal ningú!
El pilot cridà: - M’he salvat, això ha estat un miracle!
- Qui ho hauria de dir! Aquest accident ha estat brutal! Sort que els meus estimats fills no han vingut!
La tripulació li digueren: - Sí Sr. George. haurien pogut prendre mal!.
Llavors se sentiren uns gemecs, crits d’infants.
- Pare, pare, treu-nos d’aquí! – Digué la Helen.
- Què no ens sents? – Cridà en James.
El pare respongué: - Què potser somio, on esteu fills meus?
- Ai, ai, quina por! Som dins la maleta de la cremallera! – Plorà en Peter.
- Ara us vinc a treure! – Respongué el pare.
A l’obrir la maleta el cap de família es quedà bocabadat! No entenia res de res! I els digué:
- Què hi feu aquí? No vull excuses! Això no es pot fer!
- Pare, t’ho explico, estàvem molt avorrits i tristos perquè tu no ens portaves mai de viatge enlloc, sempre estaves treballant! – Li exposà la Helen.
- Vam escoltar que ho deies a la mare i ens va emocionar! – Aclarí en Peter.
- Perdona’ns pare, no ens renyis! – Digueren els infants.
- I la mare ja ho sap? – Els preguntà el pare.
- No, no de paraula no, però li vam deixar una nota damunt del llit! – Respongueren alhora.
Al mateix temps amb el soroll i el fum de l’avioneta, aparegueren uns indígenes.
- Pare, pare, qui són aquests homes!
- Són els habitants d’aquesta selva!!
El cap de la tribu se’ls va acostar i els va dir:
- “S’ho ho thu manu?”
- Pare què ha dit aquest home?
- Ha preguntat que si som del gran poble o sigui de la gran ciutat?
- Què li has contestat pare?
- Que sí que ho som de la ciutat
- “A mari amgau tutuam?”- Els digué l’indígena.
- Què ha dit pare?
-Em pregunta a què hem vingut aquí?
El pare s’adreçà a l’ indígena:
- Entén i parla la nostra llengua?
Ell li respon: Sí, una mica, jo sóc el xaman de la tribu i em dic “Tumaje” i vosaltres?
- Jo em dic George
- Jo sóc la Helen
- Jo en Peter
- Jo em dic James
En Tumaje els respongué: - Sou benvinguts a la nostra terra, estareu com a casa vostra!
Mentrestant al gratacel “Empire State” de preocupacions i plors no en vulgueu més.
- Tant dolenta sóc pobra de mi? Fills meus, fills meus! Com és què no voleu estar amb mi? – Es lamentava la mare...
- Miss Alice no s’amoïni, ja veurà com tornaran sans i estalvis.
- Vol dir, Jasmine? Serà cert?
- Aquesta mainada, els encaten les emocions, si han anat amb el pare, en pot estar prou de tranquil·la!
En arribar la nit no hi havia ningú que pogués aclucar el ulls pensant en les emocions que havien passat.
- Què us passa, us moveu molt, que no podeu dormir? – Els preguntà el cap de la tribu.
- Estem nerviosos per les aventures tant emocionants que hem viscut avui.
- Sr. Tumaje expliqui’ns una llegenda o història d’aquestes terres tan precioses i màgiques? – Li demanaren els nens.
-
Bé, bé, em sembla molt bé que us agradi saber coses d’aquesta terra, en sé
moltes, de què us agradaria que parlés: del sol, del firmament , del foc...?
- Del foc, del foc!
- Perfecte Sr. Tumaje, m’anirà bé ja que jo vinc a aquesta selva per investigar l’origen del foc. – Afegí el pare.
- Asseieu-vos al voltant d’aquesta misteriosa foguera i escolteu:
Hi havia una vegada quan les serps parlaven en aquest indret de la Terra, s’hi trobava un poblat com el nostre, on la mainada era molt feliç i entre ells deien:
- Per què no anem a jugar al penya-segat.
- Sí, sí, anem a buscar plomes de guacamai!!!
- Així guanyarem uns calerons!
- En són molt de maques les plomes dels guacamais!
-
Les vendrem al bruixot i n’estarà molt de content!
- Les plomes d’aquest ocell són signe de bona sort!
- I això els xamans ho aprecien molt!
Dit i fet s’adreçaren al penya-segat que era el lloc més misteriós de la selva. Quatre dels infants acordaren amb els altres que aquell dia ells pujarien a cercar les plomes de colors al niu dels guacamais.
- Prepareu-vos que estem fent l’escala!
- Sí, us la farem de troncs i branques!
- Serà molt segura!
- D’acord! – Cridaren els que van pujar al penya- segat
I així començà l’aventura...
Un cop enfilats pel penya-segat, i en arribar al niu dels ocellots.
La mare guacamai digué: Ja tornen a empipar a les nostres cries aquesta quitxalla!
El pare guacamai cridà: - Els hem d’esfurriar!
- Ai com piquen aquests marrecs!
- Oh! Quin cop d’ala m’ha donat la mare!
- I el pare m’ha clavat les urpes!
Mentrestant els companys que estaven al terra es van cansar d’esperar i van fer una cosa molt mal feta.
- Quina?
- Treure l’escala del penya-segat i abandonar-los.
- Que mal intencionats! Continua, continua!
En aquell moment, prop d’allí passava un jaguar molt afamat, enlluernat pel sol va veure les ombres dels vailets que estaven enfilats a la roca i la boca se li va fer aigua i digué:
- Quin tip em faré! “nyam”, “nyam”, però si solament són ombres! M’he donat un bon cop de morro! Com pot ser això?
Alhora els nens ho veien des de dalt i li digueren:
- Jaguar, si tens
gana, menja’t aquest tros de carn que hi ha aquí al niu dels pollets de guacamai,
ells mengen insectes i llavors, està aquí per equivocació!
- Ajudan’s a
baixar d’aquí, l’escala és al terra!
- Però no se’ns endrapis quan baixem eh?
- Calmeu-vos, no us faré res, amb aquest tros de carn ja en tinc prou! –Els respongué el jaguar.
Seguidament els infants van baixar i el jaguar els va acollir com a fills seus,els feu pujar al seu llom i els portà al riu per rentar-se i treure’s la sed. N’estaven molt de cansats i esgotats.
- I què més va passar?
- Els portà a la cova i els presentà a la seva dona que amablement els acollí!
- I com els cuidava?
- Escolteu escolteu: Els donà un tall de carn cuita, i a la nit llum i escalfor a la vora del foc! Foc! Foc!
- Què no en teníeu de foc abans? Com és que es van soprendre tant?
- No existia, ho menjaven tot cru, el que collien i el que caçaven. Un cop el jaguar els va afillar, els ensenyà el que era el foc i com s’aconseguia; un cop informats els aconsellà que tornessin al seu poblat a explicar aquesta bona notícia però... Amb una condició...
- Quina, quina?
- Que pel camí podien contestar a tothom menys als troncs podrits.
Els menuts començaren a caminar i es trobaren amb una perdra que els preguntà:
- On aneu?
- Retornem al nostre poblat.
I un arbre: D’on veniu?
- De casa del jaguar.
Un goril·la: On aneu per aquesta selva tant perillosa tot sols?
- A la terra dels nostres pares.
Una serp: Es pot saber cap on us dirigiu?
- A la nostra llar.
Anaven tan aficionats cap a casa que contestaven a tothom que els preguntava, no se’n varen adonar i caigueren al parany que els va parar el tronc podrit!
- On aneu marrecs?
- Ens en anem al nostre poble a explicar un secret molt important.
- Dieu-me’l, dieu-me’l aquest secret!
-
No, no! Ets un tronc podrit i no t’ho podem dir!
- No havíem de contestar!
- Pobres de nosaltres!
- No hem complert el consell del jaguar!
Com a càstig per haver parlat al tronc podrit, l’ogre Srech, quan encara no s’havia tornat bo, amb un cop de mà a la cistella els posà i cap a la selva endins se’ls emportà! I digué:
- Ja, ja, ja, el jaguar es fastiguejarà!
- I jo tindré un bon dinar!
- Què badocs hem estat, no hem cregut al jaguar que ens aconsellat i ens ha ajudat!
Tot seguit l’ogre, molt afamat, amb una cistella molt gran encara per omplir, la deixà al terra i continuà caçant.
- Se’ls va menjar en Srech?
- No, ni parlar-ne, quan l’ogre es va despistar els infants van fer uns forats i es van escapar cames ajudeu-me!
- De quina ens hem salvat! Una mica més i se’ns endrapa! – Digueren els petits indígenes.
Seguidament s’adreçaren com un llamp al poblat a contar el secret del foc!
- I l’explicaren als pares?
- Sí, el posaren en pràctica i sempre més tota la humanitat ha gaudit d’aquest meravellós invent! – Respongué Tumaje.
- Gràcies , Tumaje, ens ha agradat molt! Hem après una cosa molt important:
- “Hem d’obeir els consells dels més grans”
Seguidament tots es van adormir i l’endemà van marxar cap a New York on la mare i la cangur els esperaven amb els braços oberts:
Tant
si és mentida,
com si és veritat,
aquesta rondalla,
per Sant Jordi
l’hem explicat!