MATERIAL DIDÀCTIC - RONDALLES

LES MADUIXES DE NADAL


Mapa de Cal Jepó

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 


Les Terreres i les Collades

 

 

 

 

 

 

Les Terreres de Pratformiu

 

 

 

 


El xant de la cabrota

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 


Cal Quelot i Pratformiu

Vet-ho aquí que fa molts i molts anys que en una masia del poble de la Pedra que se'n deia Cal Jepó hi vivia un matrimoni que tenia una filla que es deia Filomena. La Filomena era molt ensopida, poca coseta i gens agraciada. A Cal Jepó, a més, també hi vivia una altra noia que deia Blancaflor. La Blancaflor era filla del marit i de la seva primera muller. Quan la Blancaflor tot just havia fet dos anyets, un capvespre d'estiu la seva mare va anar fins a l'hort a collir una mica de verdura per al sopar. Havia fet molta xafogor durant tot el dia i damunt la casa hi havia uns nuvolots negres i amenaçadors que presagiaven tempesta. I, dit i fet; tot just la dona havia collit un parell de tomàquets que van començar a caure uns gotellots com ous de colom. La mare de la Blancaflor, en veure-ho, va pensar que com totes les tempestes d'estiu, aquella no duraria gaire, així que va deixar estar el que feia i va córrer cap a casa.

-Encara falta força per a que sigui l'hora de sopar i ja tindràs temps de sobres per tornar a l'hort- va pensar.

Però el que veritablement l'amoïnava era saber que la Blancaflor estava soleta a casa. De ben segur que la tempesta arribaria acompanyada de llamps i trons i ja havia pogut comprovar que els trons l'espantaven d'allò més així que no volia que el primer tro arribés quan encara no fos al costat de la seva filla donant-li la maneta.

Però no hi va ser pas a temps. Tot just havia traspassat la porta de l'hort un llamp li va caure a sobre i la va matar i allà la va trobar el seu marit quan va tornar de guardar el ramat.

La Blancaflor, a diferència de la Filomena, era desperta, eixerida i més viva que un cadellet de gos. I, és clar, això feia que la Filomena semblés encara més totxa i beneita del que era. Això havia omplert d'enveja el cor de la Jepona. Havia avorrit la pobra Blancaflor i no parava d'empescar-se maneres per a treure-se-la del davant.

Un matí, dos dies abans de Nadal, després que les dues nenes de la casa haguessin acabat de muntar el pessebre vora la llar de foc, la Jepona es va acostar a la Blancaflor amb un cistell a la mà i li va i li va dir:

-El teu pare, a qui tant estimes, té moltes ganes de menjar maduixes per Nadal. Agafa aquest cistelló i ves-ne a collir. I no cal pas que t'acostis a casa si no el portes ple fins a vessar.

-Ai, pobra de mi!- va exclamar la Blancaflor- I on les he d'anar a collir les maduixes al desembre, si no se'n fan fins pel juny?

-No ets tan llesta i tan viva, tu, que de tot te'n saps ensortir? -va contestar-li la Jepona- Doncs ja faràs per manera de trobar-ne. I recorda el que t'he dit. No cal que tornis fins que en tinguis el cistell ben ple.

La pobra Blancflor se'n va adonar al moment que aquell encàrrec que li feia la seva madrastra era perquè se la volia treure de sobre i foragitar-la de Cal Jepó d'una vegada per totes. Així que, empassant-se les llàgrimes, va posar-se la jupa, la bufanda i els guants, va agafar aquell cistelló de les mans de la seva madrastra, va donar un petò de comiat a la Filomena i va marxar de Cal Jepó tot agafant el camí que pujava cap a Les Collades.

Aviat va deixar el camí i es va endinsar dins el bosc. Prou que va escorcollar sota totes les boixeres i esbarzers que li sortien al pas durant tot el dia, però quan va començar a fosquejar encara no n'havia trobat cap, de maduixa. I què havia de trobar, pobra Blancaflor, com no fos pinyes seques, molses gebrades i branquillons de pi! Abans no arribés la negra nit i se li fes fosc del tot, va deixar de buscar maduixes i va posar-se a mirar alguna balma on poder passar la nit. Però la nit -aquella nit més llarga de l'any- li va caure a sobre sense haver trobat cap refugi on arraulir-se. La Blancaflor se sentia molt cansada després de tot el dia de caminar pel bosc. Tenia gana, les sabates i els guants xops i els dits de les mans i els peus congelats. Tenia ganes d'ajeure's sota de qualsevol pi per descansar i dormir fins que tornés a sortir el sol, però la por de que se li acostés algun llop o qualsevol altra de les feres que rondaven pel bosc li donaven forces per continuar caminant muntanya amunt.

De sobte es va trobar que el bosc s'havia acabat i havia entrat en un terreny pelat i terregós. Els peus se li enfonsaven dins el terra fins es turmells. I déu-ni-do el pendent que tenia. De primer va tenir el pensament de girar cua i tornar-se a ficar dins el bosc però la por a les feres la va frenar. Va ser llavors que va recordar una de les històries que el pare li explicava sovint a la vora del foc. Li va venir a la memòria aquella història de quan la filla de la Blanqueta, un xaiet que tot just feia cinc dies que havia nascut, havia relliscat i s'havia esbalçat costes avall per les Terreres i la feinada que havia tingut el pare per treure-la d'aquell mal pas, com havia baixat un bon tros sense haver de fer gairebé ni una passa endavant i els treballs que havia tingut per tornar a pujar fins a dalt a Pratformiu on s'havien quedat totes les ovelles del ramat esperant-lo i traient els caparrons per l'esbalçader.

En recordar aquella història, la Blancaflor va donar per fet que s'havia endinsat a les Terreres. La nit era fosca com la gola del llop i, per si fos poc, una boira plana i espessa s'havia anat escampant per tot arreu. La Blancaflor no hi veia res des de feia estona i havia anat avançant a les palpentes. Però això poc que importava perquè ella no hi havia pujat pas mai fins a les Terreres, així que, si hi hagués pogut veure, tampoc hauria pas pogut reconèixer si era allà o en algun altre indret. El que si sabia per haver-li sentit explicar al pare era, que damunt de les Terreres hi havia Pratformiu, i que a Pratformiu hi havia unes quantes cases habitades. Així que es va dir:

-Tant si em quedo aquí com si me'n torno al bosc, el més segur és que no arribi a veure a sortir el sol. En canvi, si aconsegueixo pujar fins al capdamunt de les Terreres i trobar alguna casa, molt serà que no et vulguin deixar entrar a passar-hi la nit. Al cap i a la fi, veuran que només sóc una nena que no els hi pot pas fer cap mal. Així que, tant per tant, provem-ho!

Dit i fet! Es va posar la nansa del cistell entre les dents i, més a quatre grapes que no pas dreta, va començar a pujar aquell fort pendent. Els peus li relliscaven en aquella mena de sorral i li semblava que per cada passa que feia endavant, en feia una cap endarrere. Hi havia vegades que la relliscada era més forta i li semblava que retrocedia un bon pessic de passes abans no s'aconseguia aturar. Però no es va rendir i després de molt esgarrapar i espernegar, va sortir-se'n i va notar que el pendent s'acabava de sobte i que la terra es tornava a cobrir d'herba. Ja devia haver arribat a Pratformiu!

Tant bon punt va ser dalt, es va estirar a terra. Pantejava com la manxa de la farga de Cal Manxó i, malgrat que feia un fred que pelava els ossos, sentia que tenia tot el cos amarat de suor. No sabia pas quina hora devia ser. Potser ja ereren les nou tocades. No es podia encantar, doncs si la gent de les cases se n'anava a dormir, no deixarien pas cap espelma encesa i, enmig d'aquella foscor i aquella boira tan espessa, podia passar a tocar d'alguna casa i ni tan sols adonar-se'n.

Però se sentia tant i tant cansada...! De sobte, va sentir un xant que li va fer posar els pèls de punta. No pas perquè no sabés quina mena de bestiola tenia allà, damunt seu, a tocar del nas com aquell qui diu. Tot al contrari. la Blancaflor sabia molt bé d'on havia vingut aquell xant...! Allò, sense cap mena de dubte, havia estat el xant d'una cabrota que devia haver passat volant ben a prop seu. No li va pas estranyar que per allà hi hagués una cabrota a aqulles hores; sabia que les cabrotes sempre sortien a caçar de nit. El que l'havia terroritzat havia estat el fet que fes el seu xant damunt seu, doncs sabia molt bé que les cabrotes mai canten mentre van de caça; al contrari, són capaces de volar sense fer cap mena de soroll. Però tan bé com això, també sabia que les cabrotes es posen damunt dels taulats de les cases on hi ha una persona a qui està a punt d'arribar-li l'hora de morir i que allà s'estan llançant el seu xant fins que el moribund se n'ha anat a l'altre barri.

Aquell xant horripilant volia dir que li devia haver arribat l'hora! D'una revolada la Blancaflor ja va ser dreta, va buscar el cistell a les palpentes i quan el va haver trobat, es va posar a córrer tan com podia Pratformiu endins. No sabia pas si s'acostava a alguna casa o se n'allunyava, però això era una cosa que llavors poc li importava. L'únic que li importava era no tornar a sentir aquell xant damunt seu!

Quanta estona va estar corrent mai ho sabrem. El cert, però, és que al cap d'una estona de córrer com una espiritada que fuig del dimoni, quasi bé va topar de nassos contra una paret. Per sort, la va poder veure just a temps per posar les mans per davant i parar el cop. De primer no sabia pas d'on havia sortir aquella paret en mig d'aquell no-res farcit de negror, però de seguida va comprendre que havia topat amb la paret d'una casa, doncs damunt seu mateix va veure que hi havia un petit finestró del qual sortia un dèbil resplendor que segurament venia d'una espelma.

Sense separar la mà d'aquella paret salvadora, va anar donant la volta a la casa fins que va trobar-se davant la porta de l'entrada. Estava tancada i barrada. A les palpentes va començar a buscar el picaporta però, en no trobar-ne cap, va acotar-se a buscar alguna pedra i quan la va trobar, va començar a donar amb ella forts trucs a la porta.

Els cops de la Blancaflor van ser tan forts que, de seguida, des de dins la cas es va sentir una veueta prima, prima que deia:

-Qui hi ha a aquestes hores...?

I una altra veu repetia la mateixa pregunta i així van preguntar fins a dotze vegades. I a cada pregunta, la veu que la feia era més greu i vigorosa. La Blancaflor va respondre explicant que era una nena de Cal Jepó a qui la seva madrastra havia fet fora de casa i que anava perduda pel bosc sense tenir cap racó per arraulir-se i els volia demanar si la deixarien passar aquella nit dins aquella casa. I quan es va haver explicat, va sentir que la veu més greu i forta de les dotze deia:

-Tu, Gener, lleva't, obre-li la porta i fes-la entrar i, si no ha sopat, que sopi. Si té fred, que s'escalfi i, si té son, que dormi.

Al cap d'un moment es va obrir la porta i la Blancaflor va veure un homenet petit, petit, petit amb un llum de carbur a la mà que duia aixecada a l'alçada del cap. Feia cara de molt bon home, una cara graciosa i simpàtica, amb una barba tan llarga que li arribava fins a sota els genolls. Li va acostar el llum per veure-li bé les faccions i de seguida va dir:

-Siguis benvinguda a Cal Quelot, la casa dels dotze mesos de l'any- i, amb un gest de la mà, la va convidar a passar.

La Blancaflor va entrar a la casa i va seguir aquell homenet escales amunt fins a la sala on l'esperaven els altres onze mesos. Aquell que li havia baixat a obrir la porta, el Gener, era el més baixet i petitó de tots. El Febrer ja era una mica més grandet, i així seguien fins arribar al Desembre, que era el més gran i el que tenia un aspecte més greu i venerable i, alhora, el més bondadós i amable. Com que era el més vell, era qui feia de cap de la casa.

Tot just va ser dins la sala, la Blancaflor es va veure rodejada pels 12 mesos que no paraven de preguntar-li com havia anat a parar allà a aquelles hores. Ella els hi va explicar tota la seva peripècia i quan va haver acabat, el Desembre va dir:

Tu, Juny, surt a fora
i fes que arribi la teva hora.

I el Juny, sense haver-s'ho de tornar a fer dir, va baixar les escales, va sortir a fora i va estendre la seva mà damunt d'aquella gran planúria plena de gel que hi havia al davant de la casa. Al moment el gel es va fondre i tota l'esplanada va quedar coberta de maduixeres farcides de maduixes que feien una flaira que enamorava. Llavors el Desembre, amb la seva veu tan fonda, va dir:

-Ara sopa, perquè deus tenir gana i després ves-te'n a fer una bona dormida, perquè també deus tenir son. I demà al matí, quan et despertis, surts a fora i cull tantes maduixes com vulguis i quan tinguis el cistelló ple, te'n tornes tranquil·lament a casa teva i, així, la teva madrastra no et podrà treure de casa.

Així ho va fer i l'endemà, de bon matí, la Blancaflor va sortir de Cal Quelot tot just es va despertar i, amb un tres i no res, va omplir el seu cistell de maduixetes que donava goig de veure. Tot seguit va deixar el cistell ple sota el cancell de la porta i va entrar a casa per acomiadar-se dels dotze mesos que tan bé s'havien portat amb ella, però després de molt buscar per totes les habitacions, es va convèncer que la casa estava deserta, així que tota estranyada, va marxar cap a les Terreres i, des d'allà, va anar baixant cap a Cal Jepó.

Quan ja s'hi acostava, la seva madrastra, que la devia veure venir, va sortir a rebre-la. Que segura que estava de que tornaria amb el cistell buit! Ja s'imaginava la cara que posaria la Blancaflor quan li digués que girés cua i que no tornés mai més. Aviat, però, se'n va adonar que, per la seva manera de caminar, havia de dur per força el cistell ple.

-El deu dur ple de pinyes seques, la bordegassa! -va pensar- Si es pensa que amb això m'acontentaré, va ben apanyada!

Només arribar davant la porta de Cal Jepó, la Blancaflor va deixar el cistell al terra i es va afanyar a treure els boixos amb que havia cobert les maduixes tot dient:

-Té, aquí tens les maduixes pel pare. Espero que en tinguis prou.

La madrastra, en veure aquell bé de Déu de maduixes, va obrir uns ulls com pans de tres quilos i va dir:

-Però com redimonis t'ho has fet?

La Blancaflor, que tenia molt bon cor i cap malícia, li va explicar de pe a pa tot el que li havia passat. En acabar la seva explicació, la madrastra va pensar:

-Costa de creure totes aquestes falòrnies que explica, però les maduixes són ben reals... Vàtua-dena! A veure si serà veritat que aquesta mocosa s'ha topat amb la casa dels dotze mesos! M'hi hauré d'arribar sens falta... Si tenen el poder d'omplir un cistell de maduixes per Nadal, no tindria res d'estrany que també me'l poguessin omplir de monedes d'or.

I sense pensar-s'ho dues vegades, va entrar a casa, va agafar la seva jupa, es va calçar les seves botes d'anar pel bosc, va agafar el cistell més gros que hi havia a casa i, sense dir ni ase ni bèstia, se'n va anar cap a les Terreres de Pratformiu.

No en va tornar fins els vespre, quan ja fosquejava. Va arribar rebentada, moixa i amb el cistell tan buit com quan l'havia agafat d'una revolada.

-Quines mentides que et vas empescar, gata maula! -li va dir a la Blancaflor- Ja em pots dir tota la veritat de com vas aconseguit omplir el cistell de maduixes, Si no, t'arranco la cresta ara mateix!

La Blancaflor, tota espantada, va jurar i perjurar que el que havia explicat era la pura veritat. Llavors el seu pare, que era tan ambiciós com la seva dona, va dir tot gratant-se el cap sota la boina:

-Potser la mossa no menteix. Les maduixes que va dur eren reals i no es troba un cistell de maduixes al mes de desembre si no és cosa de màgia. Pensa que va dir que, al matí, Cal Quelot estava desert. Potser és veritat que és la casa dels dotze mesos, però potser també ho és que només hi van a dormir i, per tant, només se'ls hi pot trobar a les nits....

La Jepona, en sentir el seu home, va girar cua i se'n va entornar per allà on havia vingut tot dient:

-Aviat ho sabré!

Ningú la va tornar a veure mai més. I diuen que durant molt i molt de temps, la gent de les Valls de la Pedra va explicar que durant tota una nit de Nadal, atemorits, havien estat sentint els xants de les cabrotes ressonant per tots els indrets de la contrada.

 

 

 

 


Estadisticas gratis