En Joanet de Can Saladrigas

Fa molts anys, en el barri del Poblenou només hi havia camps i fàbriques.En aquestes fàbriques hi treballava tota la gent més pobre que vivia al barri i cada dia hi anaven moltes hores: marxaven quan encara era fosc de bon matí i tornaven a casa seva quan ja tornava a ser de nit; tot plegat s’hi estaven més de 12 hores cada dia i no feien mai vacances.

La majoria de les fàbriques del Poblenou eren tèxtils (de roba) i allà hi treballaven homes, dones i nens/es molt petits. La gent pobre no tenia diners per menjar ni tampoc per pagar l’escola dels seus fills. A l’escola aleshores només hi anaven els fills/es de la gent rica, tota la resta anaven a treballar a les fàbriques quan ja tenien 6 o 7 anys.

El protagonista de la nostre història és en Joanet, té 7 anys i és d’allò més eixerit, viu al Poblenou al carrer de Wad-Ras (ara es diu Doctor Trueta), en un pis molt petitó amb els seus pares, avis i 4 germans i germanes més grans que ell. A ell sempre li han agradat molt les xemeneies que hi ha al barri, se les mira i remira tot fumejant sempre que pot i pensa que són molt altes i boniques, perquè des d’allà dalt tot deu ser molt bonic.

El pare d’en Joanet treballa a la fàbrica de Can Saladrigas però avui s’ha posat malalt i no podrà anar a treballar. En Joanet que ho sent diu: “- Pare, no pateixis, jo ja sóc gran! Hi aniré jo a treballar a la fàbrica!” I tal dit, tal fet: en Joanet l’endemà al matí es lleva ben aviat a les 5 per anar-se’n cap a la fàbrica amb els seus germans més grans i la seva mare. En Joanet està d’allò més content, ja és gran i a la fàbrica li han donat una feina molt especial: ell és l’encarregat d’enfilar-se dins de la xemeneia i netejar tota la sutja que s’hi acumula al seu interior. Tot el dia va amunt i avall de la xemeneia i s’hi passa moltes hores; les seves mans són petitones i trigarà molt fins que no la tingui tota ben neta. Al sortir, en Joanet es col·loca a la porta de la fàbrica amb la gorra del seu pare per tal de recollir algun caleró ara que el pare no pot treballar. Surt ben brut de sutja des del cap fins als peus i com que es molt polit i a casa seva no té dutxa ni banyera decideix rentar-se el millor que pot a la font del carrer del davant de casa seva.

Al cap de 2 setmanes de treballar sense parar, quan el Joanet té la seva xemeneia ben neta, treu el cap pel forat de dalt de tot i se sent d’allò més important, perquè és alt, molt alt, i aleshores comença a somiar: Somia que és un gegant amb unes cames molt llargues, tan llargues com les xemeneies i tan ràpides que el fan arribar a un país fantàstic. Allà hi troba follets, fades, dracs i bruixes bones que amb els seus poders el porten volant per tot arreu on vol. En Joanet no té contes ni tampoc sap llegir, així doncs es queda bocabadat travessant rius i muntanyes, mars i cels plens d’estels amb la lluna quan és de nit i el sol quan es fa de dia. En el seu somni, en Joanet és el rei d’aquest món fantàstic on es fa tot el que ell mana.

De sobte, la sirena de la fàbrica que toca per anar a dinar el desperta i s’adona que s’havia adormit a dalt de tot de la seva xemeneia. Baixa tot corrent escala avall per menjar-se el seu tros de pa amb oli que la mare li ha preparat per dinar a dins del seu farcellet. Aquell dia, en Joanet, a l’hora d’anar a dormir, decideix que a partir d’aquell moment té un gran secret, no li dirà mai a ningú, però sap que sempre que vulgui, enfilat a la seva xemeneia ell serà el rei d’un país fantàstic.