11.45 del matí. El dia ja ha arribat. Tanmateix no m’ho puc creure. La meva vida serà totalment diferent durant dues setmanes, les quals, en principi, no semblen gaire cosa, però que són en realitat 14 dies, 20.160 minuts, 1.209.600 segons… en un país en què mai no he estat, defensant-me en una llengua estrangera, tenint com a màxims coneguts a un grup de 30 compatriotes que no he vist en la meva vida, però, especialment, reconeixent com la meva família a una parella de la qual mai n’he sentit a parlar. Sí, estic espantada, però també les 30 persones al meu voltant...

L’avió s’enlairà. Ja havia parlat amb un parell de noies, amb les quals vaig connectar immediatament.

Després d’un llarg i pesat viatge, finalment vam arribar al Prior Park College de Bath, on les famílies ens havien estat esperant feia més d’una hora. Cadascú es va reunir amb la seva i marxà cap a la casa corresponent. La meva host family semblava força agradable i acollidora, de fet em vaig sentir molt còmoda amb ells des del primer dia. Un cop a la casa i després de mostrar-me la meva habitació, la qual pertanyia també a la noia francesa que s’allotjava amb ells des de feia ja una setmana; em vaig asseure al sofà a la sala d’estar i vaig estar enraonant amb ells una bona estona, per poder conèixer-nos tots millor. Vam parlar sobre la meva estada, l’organització del curs, les activitats, l’horari, com havia de fer per arribar a l’escola, una mica sobre la ciutat, etc.

La veritat és que el primer dia va ser una mica estrany perquè de sobte vaig haver de tenir en compte coses importants, que eren totalment alienes a la meva forma de vida, per això, al començament jo i tres noies espanyoles que vivien al meu voltant, estàvem una mica desconcertades atès que no sabíem realment, per exemple, quins eren els autobusos que havíem d’agafar ni a quina hora passava l’últim (aspectes imprescindibles). Però d’ençà el tercer dia tot va passar molt ràpidament. De fet, tenia la impressió d’haver tingut aquella forma de vida des de feia anys. Certament, em vaig adaptar sense cap problema.

Pels matins anava al college i feia tres hores de classe d’anglès amb gent d’arreu del món. Per les tardes fèiem excursions o baixàvem al centre de la ciutat a comprar. Als vespres hi havia, de tant en tant, discoteca al college, i sinó, o bé el grup d’espanyols quedava per trobar-se o bé les que vivíem a Odd Down (un barri residencial de la ciutat), ens anàvem a fer un volt. Durant la meva estada vaig poder

visitar ciutats com Bristol, Oxford i Londres i llocs fascinants com Stonehenge.

Un dia, però, em vaig despertar i vaig adonar-me que les dues setmanes que semblaven interminables el primer dia, s’havien, increïblement, evaporat. Un altre cop em vaig trobar a mi mateixa dins d’un autocar, envoltada per maletes plenes i la mateixa gent que el primer cop. Ara, però, ja no eren aquella gent desconeguda amb la que, inevitablement, havia de parlar, sinó la família, els millors amics i consellers que havia tingut durant dues espectaculars setmanes. No em podia creure que 14 dies, 20.160 minuts, 1.209.600 segons haguessin simplement acabat, desaparegut. Potser no podia, però crec que, en realitat, no volia creure-m’ho i el fet és que encara no vull acceptar la idea de no tornar a caminar per aquells carrers, o no tornar-me a despertar amb aquella dolça veu anglesa, perquè enyoro totes aquestes petites coses que van fer la meva estada inoblidable.

AIDA BLANCO

1r Batx.