Se’m va demanar que preparés un text per tal de llegir-lo avui, aquí. Fent honor a la veritat, confesso que no l’hauria escrit per iniciativa pròpia ja que procuro evitar, tant com puc, el protagonisme ocasional i, encara més, si no em pertoca, com fa al cas. Però l’encàrrec hi va ser i jo vaig dir que sí perquè em va semblar que podia complir-lo. El text en qüestió va tot seguit.

LA GRAN TAULA DE L’INFANTA

Em declaro fascinat per les taules. Tenen, al meu modest entendre, una gran força suggeridora. Entre les persones assegudes a l’entorn d’una taula s’origina un flux/reflux energètic de la més sorprenent implicació.

Taules públiques on els ciutadans poden reunir-se per comentar, descobrir, imaginar, degustar, observar o simplement passar l’estona. Passejar entre les taules, deambular d’una a l’altra, prendre’n possessió quan són molt sol·licitades. Incorporen elements, originen escenes de caràcter poètic, lúdic o passional.

Punts de trobada i de convivència, de discussió, de reconciliació, d’agermanament, de tertúlia. Taules de treball, d’oficina, de disseny. També n’hi ha que sovint no porten consell i d’altres que provoquen estats d’angoixa: taules de quiròfan, d’interrogatori policial, de proves analítiques... I, per si tot plegat no fos prou, hi ha aquelles taules de cafès damunt el marbre de les quals s’hi han redactat els poemes més esborronadors, les pàgines més apassionants de certes novel·les o les tesis més intel·ligents d’alguns llibres d’assaig. Aquestes taules anònimes han estat testimonis de l’obsessiva i absorvent mania d’escriure a la qual, certs autors i autores, ho sacrifiquen tot.

Força vegades, una amistat autèntica i duradora va iniciar-se precisament en un pupitre escolar.

Avui, nosaltres, ens trobem entaulats degustant unes menges exquisides. Tot i la nostra evident diversitat, tenim un mateix ofici, som del mateix ram. Aquesta condició ens ha aplegat avui, deia, a l’entorn d’una gran taula radial per celebrar una efemèride: l’edifici que ens acull o ens va acollir algun dia, fou bastit ara fa quaranta anys.

Quin ideal regeix els nostres actes perquè dediquem la nostra il·lusió i la nostra existència a una activitat que només té una normal compensació econòmica? O és que potser el fet de dedicar-nos a l’ensenyament té, per a nosaltres, una causa més profunda? Segur que hi ha hipòtesis enraonades que ho justificarien prou! Fos el que fos, la relació entre individu i funció sempre ajuda a explicar-nos el perquè de les coses que ens envolten. Això és tan cert que, de vegades, un detall, un nom, una data, una celebració, connoten tota una manera d’entendre la vida.

Davant per davant de la nostra realitat quotidiana, ni el menyspreu ni l’excés de feina permeten el desànim, ni ho demana la felicitat.

Fa de mal establir on comença i on acaba la nostra responsabilitat, de la mateixa manera que fa de mal establir on comença i on acaba el sentit de les nostres vides.

No fóra lícit ni prudent constrènyer, amb un esquema simple, l’acció educadora per judicar la importància de la nostra feina, com tampoc no ho fóra basar-se en la teoria per avaluar la nostra eficàcia.

En l’activitat que realitzem hi ha compromesos l’instint, els sentits, el coneixement, la intel·ligència i la imaginació. Tot plegat no admet reduccions simplistes.

Clar i ras: ens cal informar i persuadir als nois i noies que la societat ens confia.

Aquesta trobada d’avui, aquesta gran taula de l’Infanta, forma part d’aquells actes plens d’alegria que honoren a les persones sensibles. El fet d’entaular-nos serveix també per contradir la tendència natural dels humans a l’individualisme, al desinterès o, el que és pitjor, a l’oblit.

En arribar a la fi del meu escrit, em sento francament bé. El teixir i desteixir de la vida a vegades té això: no saps ben bé el perquè però et sembla que la feina que t’han encomanat és complida.

Anton Carrera

(Professor i escriptor)