Programm 2002

Amb la posada en marxa de la moneda única dels països de la Unió Europea -l’Euro- hem hagut de fer una comparació general de preus entre les dues ciutats.

Kempten és una ciutat petita del Sud d’Alemanya, a la regió de Baviera. Aquesta és, segurament, una de les zones més riques del món, i això es pot observar en diversos aspectes de la seva vida cootidiana. Però a l’hora de comparar les diferències entre els preus d’alguns productes, serveis, etc. d’aquesta ciutat alemanya i el nostre districte, ens adonem de moltes diferències que ens sorprenen. Alguns exemples clars d’aquestes diferències són els preus dels productes o béns necessaris. Tot seguit, hi ha una llista comparativa dels preus d’alguns béns i productes (tots els preus vénen expressats en la moneda única de la Unió Europea).

La majoria dels preus d’aquests productes, solen ser sempre iguals, encara que ens poguèssim trobar algunes variacions, depenent de la marca o lloc de distribució del producte. Però ens trobem alguns casos en què el preu d’un producte o servei pot ser força variable, com he pogut demostrat en el cas, per exemple del bitllet d’autobús, o d’altres en què podem trobar una gran diferència entre un tipus i un altre, com és el cas del wisky.

En el cas del bitllet d’autobús, he pogut observar i comprovar la diferència de preus entre viatges. Fent un comentari amb altres companys de l’intercanvi, alguns varen posar en relleu l’elevat cost de l’autobús, que era d’uns 2 €, mentre que alguns fèiem el mateix comentari però a l’inversa, és a dir, que a nosaltres ens varen cobrar el bitllet per 70 Eurocents. Cal dir que és una diferència molt important, tenint en compte a més a més que a Barcelona un bitllet d’autobús té el cost d’1 €.

L’altre cas, el de el litre de wisky, és diferent. Però és molt difícil establir un preu mitjà per aquest tipus de productes, perquè tant aquí com allà el cost d’una ampolla d’1 L d’aquest producte és molt variable.

Però, en general podem treure una conclusió en relació al nivell de vidade les dues zones. A Kempten, els sous són més elevats que aquí. Podem observar, que els preus dels productes o béns que són necessaris per al consum diari solen ser més barats a la ciutat alemanya, així com també és més barat un pis o una casa de les mateixes condicions o un cotxe utilitari. Però en canvi, és més elevat el cost d’altres productes no tant necessaris, com són els elements de decoració o tot el que sigui de luxe.

Um 7:45 Uhr Wir treffen uns später.

El viaje en tren no se hizo muy largo.

Todos íbamos hablando aprovechando el poco tiempo que nos quedaba por pasar juntos.

Cuando llegamos a Ulm lo primero que hicimos fue ir a la catedral de Ulm. Era una catedral preciosa, muy grande y con pinturas muy bonitas; la torre, (más alta) hacía 161 metros de altura y nosotros subimos. Nos cansamos mucho pero cuando llegamos arriba, las vistas que había de Ulm eran "una pasada". Katha nos dijo que quien escupía inconscientemente desde allí arriba, quería decir que regresaría y todos nos pusimos a escupir, no queríamos que se acabara ese día nunca. Luego nos fuimos a dar una vuelta por la zona antigua de la ciudad, donde había unas casas de pescadores impresionantes; estaban hechas sobre el agua y también estaban un poco inclinadas. Cuando acabamos el recorrido programado cogimos el tren y nos fuimos para Blaubeuren.

Visitamos el monasterio de San Joan. La guía nos explicó que este monasterio se abandono, pero que desde el S.XIX se usa como Gymnasium, pero no como uno normal sino como internado.

Después fuimos a una herrería que existe desde 1764 y funciona con la energía que le proporciona el río Blau.

Principalmente se usa para hacer herramientas.

Finalmente acabamos la visita. Esa tarde, aunque era la ultima tarde no fuimos a ningún sitio. Todos estabamos hechos polvo y se nos escapaban las lagrimas.

Später fahren wir nach Barcelona.

Deseaba con todas mis fuerzas que ese día no llegara jamás. Pero ese día llego y no me quedó ningún otro remedio más que volverme a Barcelona, aunque en lo más profundo de mí tendía un hilo de esperanza. Deseaba que le pasara algo al avión, que se nos escapara el tren. Pero nada de eso paso. Me despedí llorando porque sabía que no los volvería a ver en la vida, me fundí en un abrazo con Katha las dos llorando, yo estaba destrozada, finalmente subí al tren, me senté alejada de la gente y lloré en soledad. Pensé en que esa semana había sido de las mejores de mi vida y pensé en los momentos inolvidables que había pasado. Me sentía impotente por no poder hacer retroceder el tiempo. Aquellos días han sido inolvidables y siempre los tendré muy presentes, y jamás olvidaré ninguno de los grandes amigos que he hecho, aunque seguramente no los vuelva a ver en la vida. La verdad es que pensar esto me causa mucho dolor pero me aferro a la idea de que el año que viene volveré.