DIR «NO»

olt sovint en tots els àmbits de la nostra vida, ens veiem encarats en situacions, en les quals voldríem i hauríem de dir que no, però quasi sempre acabem dient:sí.
Ens és difícil negar-nos a qualsevol cosa que els altres ens demanin, encara que més tard ens porti problemes de qualsevol tipus.
Ens agrada caure bé, ser simpàtics, que tinguin bona opinió de nosaltres. Si no és que estem particularment enfadats, preferim el bon rotllo i l'armonia a situacions tenses i crispades.
I si això passa amb la relació entre adults, també passa cada dia amb la relació entre pares i fills. Volem el millor per a ells, ens agrada que siguin feliços, que es trobin bé i els volem estalviar qualsevol preocupació o maldecap. Per això moltes vegades ens costa dir que no i ens enganyem a nosaltres mateixos, pensant: la propera vegada, un altre dia ... total, tampoc té massa importància.
Mentre, el nen/a va creixent i es va acostumant a sortir-se amb la seva, té les seves armes i cada vegada aprén a perfeccionar-les més i més. Quan volem reaccionar, a vegades ja és tard: aquell adolescent que entra i surt quan vol, aquell altre que a la més mínima s'enfada amb nosaltres amb un discurs força cruel i despietat...
Llavors ja hem perdut els papers. No sabem com encarrilar les coses, sempre hem dit que sí, perdem el control i l'autoritat, i moltes vegades, malgrat les nostres intencions, només ens queda inhibir-nos i confiar en la sort.
Des del començament hem d'aprendre a dir que

no, pel seu propi bé i pel nostre.
Hem d'imposar límits des de ben petits.
No pot ser que el nen/a es converteixi en un petit tirà i tota la família giri al seu voltant perquè no fos cas que s'enfadés, que no ens parlés, que ens donés les culpes.
S'ha de parlar amb els nens, se'ls ha de raonar les coses, explicar els perquès, el com i els quants, però, una vegada fet això, han d'acceptar les normes i respectar les persones.
Hem d'acceptar que els nostres fills s'enfadaran amb nosaltres, que molt sovint deixarem de ser aquelles persones meravelloses que ho solucionem tot. Volem que es facin grans, que siguin responsables, tolerants, raonables, que es converteixin en "persones". I perquè això passi han d'haver escoltat més d'un no des de petits, s'han d'acostumar que no sempre es possible sortir-se amb la seva, que els altres també compten.
Si dins de casa tot està permès, si fent una marranada o una sortida fora de to, consegueixen que els adults canviïn els seus plantejaments i els facin cas, tindran moltes més dificultats per assumir les normes que es trobaran no sols a l'escola, sinó a qualsevol activitat quotidiana.
El nen es farà gran i deixarà de ser el centre d'atenció, el rei a qui tot li està permés i si no ha interioritzat uns valors, una disciplina personal, uns hàbits li serà difícil sortir-se'n, potser no com a professional, però segur que sí com a persona.

Mª T. López Farell