Al cor de la Plana de Vic, 
a Folgueroles,
neix en Jacint Verdaguer
el 17 de maig de 1845.
                
Com un noi eixerit i trempat,
a trapelleries i jocs dels companys
hi pren part de molt bon grat.

Des de molt petit, 
s'escolta de la mare 
contes i rondalles,
que el deixen embadalit.

Acaba de fer nou anys
i al seminari entra ja,
cada dia ha d'anar… 
quatre quilòmetres a peu:  
de Folgueroles a Vic 
i de Vic a Folgueroles.

Estudiar i estudiar no li acaba d'agradar, 
però la retòrica i la poesia 
un oasi de pau i alegria
li han de significar.           

Quan arriba el mes de juny 
carabassa li han donat,  
però pel setembre 
de valent s'ha preparat 
i els exàmens ha aprovat.

Quan ha fet els divuit anys 
i per poder fer alguns guanys,
a Can Tona fa de mosso 
i de mestre amb afany.                  

Per tal de llegir poemes 
no gaire lluny de Can Tona,
neix a la Font del Desmai, 
el grup anomenat "Esbart",
llegir i llegir poesia,
n'és la seva gran mania. 

Tot i a la gent escoltant
rondalles i cançons va apuntant,
tot folklore popular  
que ben escrit ens fa arribar, 
perquè no es pugui oblidar.        

A escriure poesia ha començat 
es pressent un gran poeta arribar, 
un gran poeta popular…
de qui grans coses es poden esperar.

Els Jocs Florals tornen a néixer. 
Som al 1865, en Jacint ja té 20 anys
i hi ha participat. 
Un premi li han atorgat 
vestit de pagès, a Barcelona,
a recollir-lo hi ha anat.  

El curs 1869-1870 arriba
i la carrera sacerdotal acaba.
El primer diumenge d'octubre 
a la capella de Sant Jordi, en un turó, 
a mig camí de Can Tona i Folgueroles
la seva primera missa canta                     

Al cap de dos anys, el 1873, 
mossèn cinto emmalalteix, 
de mals de cap en pateix,
aires de mar li són aconsellats, 
per veure si això el guareix.

No trobant altra solució, 
i per a guarir els seus mals
com a capellà de vaixell
i sense tenir ni un duro
s'ha hagut d'embarcar com cal.                  

Mossèn cinto, el poema "l'Atlàntida", 
dedica a D. Antonio López,
senyor Marquès de Comillas, 
i a casa seva s'hi està, 
uns disset anys més o menys.

Repartir almoines als pobres, 
dir la missa al palau
i poder escriure en pau, 
la seva vida va fortificant.            

Als jocs florals de 1877 
a  "l'Atlàntida" el premi és atorgat
i Verdaguer és consagrat 
com el millor poeta català                      
 

Però les coses no marxen bé,
malentesos  i confusions 
fan prendre al marquès greus decisions,
de casa seva el fa marxar 

Estar a la gleva aïllat 
fa sentir a mossèn Cinto aturat 
i dels llibres i de la cultura de la ciutat, apartat. 
A Barcelona ha tornat 
i a casa de la família Duran s'ha instal.lat.    
                
Li encanta fer excursions 
conèixer cims i turons,
ocells, flors i animalons
i saber-ne bé els seus noms.                    

De la diòcesi de Vic a la de Barcelona ha passat
a  l'ésglésia de Betlem va a treballar 
són els seus darrers anys
plens de pobresa i misèria. 

L'any 1901 ha anat passant
I la seva salut, empitjorant.
Mes ai!, ara tothom el vol ajudar, 
i  l'alcalde de Sarrià
la finca de Vil.la Joana li ofereix
per poder-hi reposar.

El 17 de maig hi ingressa 
Molt malalt es troba ja. 
El 10 de juny del 1902
Mossèn Cinto aquest món deixa.