AL CAMP NOU….. a disfrutar!
Sortim un parell d’hores abans per no trobar aquell trànsit desassossegador a la Diagonal. El viatge, ens passa ràpid perquè estem connectats a l’emissora de radio del “Butanito” un madridista de cap a peus, que ens anuncia els titulars que saltaran al terreny de joc.
Ja som al punt del trajecte en què es veu la immensa propaganda de Gallina Blanca. Ja queda poc. Ens desviem per no entrar a Molins de Rei. Volem anar a Barcelona….no ens equivoquéssim pas!
Falta encara una hora i mitja pel començament del match. Bé, ja sé que per arribar-hi només calen 20 minuts, però la lentitud de l’avi, que no vol tenir cap accident, fa acte de presència . Per fi som a l’entrada de Barcelona. Maleïts semàfors! L’espera es fa eterna i, entre el dinar que se m’estava posant travesser, i la iaia, que es queixa de què no hauríem d’haver vingut per veure aquesta colla de millonaris xutant la pilota, m’estic posant nerviosa.
Girem a la dreta i baixem per l’avinguda Joan XXII per adreçar-nos a tota l’àrea futbolera que comprèn el Camp Nou i el Miniestadi.
Deixem el cotxe en un aparcament d’aquests de sorra que no et fan pagar ni un duro, però que després te’n pot faltar la meitat. A més, l’àvia no vol que l’avi malgasti diners perquè li guardin a un lloc tancat la seva llauna atrotinada.
Ja comença a haver-hi un cert ambient. Són els típics joves que van guarnits amb bufandes blaugranes penjades al coll, equipats amb tambors i trompetes de plàstic, i van cridant: Barça, Barça. Les botigues on venen aquelles banderes gegants i samarretes amb els números dels ídols, comencen a obrir. Abans d’entrar la iaia diu que vol anar a comprar aquells dolços que venien poc després de la inauguració del Camp Nou, amb gust d’anís, però com que fa tants anys que no hi ha, no estem segurs de què en trobi. Ella, però, tan tossuda com sempre i per no perdre les seves èpoques de juventut, insiteix en què en trobarà. Doncs, no. Ara tot el que es ven són xocolatines i coses amb crema d’anous per dins, cacauet…, que s’han modernitzat, què carai!!!
Ens dirigim a les escales on hi ha les portes per entrar. Ens ha costat una mica trobar-ho perquè els carnets són dels veïns que han anat a l’apartament que tenen a Sant Salvador. Davant de la porta s’hi concentren un munt de persones armant un gran xivarri. La iaia, per no perdre la condició de dona, s’hi acosta per veure què passa. L’avi està avergonyit, remuga perquè té ganes d’entrar. Es veu que hi ha els càmeres de Gol a Gol que van fent preguntes als espectadors sobre l’opinió que tenen de Van Gaal. Són pesats, eh?
Finalment aconseguim treure la iaia d’aquest barullo. Donem els carnets a aquell home que està a la porta revisant des de les hores prèvies al partit fins que acaba… Entrem, la sala respira un aire de certa excitació, hi ha una gran massa de gent concentrada al voltant del bar, on s’hi couen botifarres i salsitxes. L’avi comenta que vol un entrepà amb molt de quetxup. La iaia, que ho ha sentit, no el deixa perquè diu que després tindrà colesterol a la sang i que a la seva edat no és bo. Ell insisteix i acabem anant a fer cua al bar. La iaia no vol saber-ne res i, per tan, diu que no vol deixar anar un duro i se’n va al lavabo a retocar-se el maquillatge.
Sort que aquesta gent va ràpid, fent els entrepants. Davant nostre hi ha un home que demana sopar per un exèrcit. (falta mitja hora). Que si entrepà de bacó, botifarra, salsitxes, patates fregides, cerveses, coca-coles….
S’ha afegit un home a despatxar. Ja ens toca a nosaltres. L’avi diu que avui es posarà les botes i comença a demanar pels dos. Paguem (bé, paga ell) i sortim d’allà, on la iaia ens espera per anar a seure.
Agafem la fila i el sient que ens pertoca. El camp s’està omplint i els jugadors ja estan escalfant. I nosaltres… au! A esperar que comenci el partit, encara que l’única obligació que tenim és disfrutar perquè qui va al camp del Barça per queixar-se, més val que es quedi a casa!!!!
Xell Huguet
Promoció Atlàntida
UNA COL·LECCIÓ ESPECIAL
Des de fa gairebé dos anys tinc en el meu armari una col·lecció de llaunes diverses que, tot i no ser massa grossa ni espectacular, té un valor molt especial per a mi.
A casa meva en comencen a estar farts, tot i que no ocupa gaire espai, però és sempre la mateixa rutina: mama, no llencis la llauna! En tinc unes 80 de diferents, des de les típiques de Coca-Cola, fins a llaunes de Califòrnia, Turquia, una inèdita del Michael Jackson, que li tinc una estima especial.
A la meva col·lecció li agrada estar presentable, i per això la netejo sovint, l’hi trec la pols… com si fossin objectes amb vida.
A part de la col·lecció de llaunes, en el meu escriptori hi tinc un lloc reservat especialment per a la meva col·lecta de xapes de llaunes. La vaig començar com a broma, després d’haver començat a fer la de llaunes. Però broma a broma, ara en tinc més de dues mil.
Tampoc no ocupa gaire espai, però és també la monotonia de, cada vegada que algú beu una llauna, ja sigui a casa meva, en excursions o a casa els amics, dir: guardeu-me la xapa.
En fi, és possible que la meva col·lecció sembli una pèrdua de temps, però jo li tinc una estima especial, i espero no deixar d’acumular llaunes i xapes fins que no m’hi càpiguen a casa i em treguin fora.
Xavi Puig
Promoció Atlàntida
