Polític i pensador indi, va ser el capdevanter del moviment a favor de la independència de la nació Índia. És conegut amb el títol honorífic de Mahatma. Va néixer i ser educat al Panjib, essent de l'ètnia Sirk. Va ser educat en el coneixement de les dues religions de l'Índia: la indú i la musulmana. Va estudiar dret a Oxford (1881-91), va exercir com advocat a Bombai, i el 1893 va partir a Sudàfrica, on va iniciar un moviment no violent en defensa dels indis emigrats (satyagraha).

Gandi va ser empresonat diverses vegades, tornà al seu país (1914), on, davant la misèria que comportava el colonialisme britànic, va propugnar l'enfrontament polític, amb campanyes de desobediència civil (hartal). Va ser empresonat en diferents ocasions, passà a ocupar la presidència del Partit del Congrés Indi (1924).

Va reclamar la independència de la Índia en la conferència de la Taula Rodona (Londres, 1931)), però va fracassar.

1904-funda el diari "Indian Option" des d'on difon les seves idees.

1914-Després de 20 anys de lluita pacífica, el govern deroga les principals lleis discriminatòries. Gandhi torna a l'índia.

1919- Acabada la Primera Guerra Mundial, inicia la primera gran campanya de desobediència civil. Objectiu: l’autonomia primer promesa i després negaba pel govern britànic. La multitud, poc preparada, i les tropes britàniques provoquen diversos incidents sagnats que culminen amb la matança d’Amristar ( 13 d’abril ) en la qual l’exercit va obrir foc, sense avisar, contra una multitud pacífica , amb el resultat de prop de 400 morts. Gandhi, profundament consternat i convençut d’haver-se equivocat, ordena la suspensió de la campanya.

1920- Nova campanya de no-violència, desobediència civil i no cooperació.

1922- Mort de 10 policies britànics cremats vius per la multitud. Gandhi paralitza altre cop la campanya tot i que es trobava en el seu punt culminat. Declina la seva popularitat i és empresonat per dos anys.

1924 – Gandhi és posat en llibertat. Es dedica a activitats de reforma social sense intervenir directamentent la vida política. Dejuni a favor de la pau religiosa contra incendis.

1930 – Nova campanya de desobediència. S’inicia amb la famosa "marxa de la sal" de 300 km contra el monopoli de la sal. La campanya s’estén i aquesta vegada la disciplina dels seguidors de Gandhi és total. Les multituds es deixen colpejar amb el cap ben alt per la policia que, més d’una vegada, va acabar retirant-se avergonyida. En pocs mesos el nombre presoners polítics arriba a 50.000.

1931 – El virrei es veu obligat a signar un pacte anomenat pacte Irwin-Gandhi :modificació de la llei sobre la sal , llibertat per als detinguts polítics i inici de negociacions per a una nova constitució .Participa en la conferència de la Taula rodona a Londres , en la qual reclama la independència l’Índia.

1932 – Nova campanya demanant la independència. És empresonat diverses vegades. Estant a la presó fa un dejuni a mort dels drets electoral dels intocables. Només el deixa quan totes les parts implicades renuncien al projecte inicial d'electorats separats. Abandona la política activa durant uns anys.

1939-En esclatar la Segona Guerra Mundial, Gandhi proposa ajudar Anglaterra a canvi de la independència. Davant la negativa del govern britànic, continua amb la seva política de no col·laboració i desobediència civil.

1942-El govern britànic ofereix la independència per a quan s’hagi acabat la guerra a canvi de l’ajut de l’Índia. Gandhi respon que això és massa tard, que la vol immediatament. És empresonat novament per dos anys. A la presó, amb ell, mor la seva esposa.

1944-Un cop alliberat i després d’un llarg dejuni, participa en les negociacions per a la independència.

1947- El 15 d’agost arriba la independència dels dos estats en què queda dividida l’Índia: Unió Índia i Pakistà. Gandhi s’havia oposat a aquesta divisió i predicava la unió entre hindús i musulmans.

1948-Quan tot just es recuperava d’un dejuni, que el va dur a les portes de la mort, a favor de la fi dels gravíssims i sagnats enfrontaments entre hindús i musulmans, el dia 30 de gener cau abatut pels trets d’un fanàtic hindú.

• Es més important la Veritat absoluta que la pròpia veritat. Tothom té una part de veritat i de raó. Absolutitzar la pròpia i ignorar la dels altres és el camí segur cap al conflicte mai resolt. Cal estar obert a la veritat que hi ha en l’altre i reconèixer-la.

• És més important la Justícia universal que el propi interès. Sovint les idees i raonaments són tapadores de desigs i interessos. Cal ésser molt rigorós i crític amb un mateix per tal d’esbrinar quina part d’allò que defensem és objectivament defensable i renunciar a la que no ho és.

• Les accions poden no éssers respectables , però les persones sempre ho són . L’ altre és sempre una persona com jo i mereix tot el respecte independentment de la seva conducta.
• El mal i la destrucció de l´altre són incompatibles amb el respecte a la persona i no són mai acceptables ni com a finalitat ni com a mitjà . Cal treure l`odi i l`esperit destructiu de les accions i intencions.
• D’un mitjà dolent mai no en pot sortir un bé i menys encara un bé estable. La violència engendra violència i, a més d’inacceptable, és un criteri absurd de resolució dels comflictes i mai no els resoldrà definitivament. Amb la violència guanya el més fort, no el més just.
• L’eficàcia immediata és un bé, però no el primer ni el més important. L’ètica ha de prevaler sobre l’ eficàcia. Només així la nostre acció serà realment eficaç a la llarga.

• L´única solució d´un conflicte és la reconciliació i l´acord. Aquest ha d´ésser l´objectiu principal.D´aquí se´n derivaran moltes conseqüències positives per a tothom. Però si aquestes conseqüències les cerquem com a finalitat principal o si la reconciliació la veiem com a un mer mitjà per obtenir allò que volem, la nostra acció estarà viciada d´arrel i no donarà bons fruits.

• Ésser no-violent no és el mateix que no ésser violent. La no-violència no és pura passivitat, és sobretot una actitud positiva d’oposició al mal i a la injustícia però amb mitjans bons i justos.
• La força de la Veritat, la força de la justícia, la força de l’Amor són les armes de no violent. El no-violent oposa la força de la raó a la raó de la força.
• El no-violent no s’inhibeix, no pega ni amenaça, no manifesta por, sinò calma i fermesa, si cal rep els cops amb serenitat, no calla sino insisteix en la seva opinió i es mostra disposat a solucionar el conflicte d’una manera racional i justa.