Finalistes del premi Joan Santamaria de narrativa breu
El dia 26 de maig es farà públic el veredicte i tetes les obres finalistes seran publicades en un recull per l'editorial La Busca.
SOSPITES EN EL DIA DE REIS 
De cop, els carrers eren desèrtics, només hi quedava encara alguna ombra solitària.
Era un divendres, aquell famós divendres cinc, nit de reis, on tot ésser a la nit robaria en els camps cols o naps. S'il·luminarien amb llanternes, estarien atents a qualsevol soroll estrany, ja que els pagesos anirien armats amb escopetes de perdigons de sal, a punt per disparar.
El jovent tenia por, feien aquell gest tan típic amb les ungles dins la boca.
Uns vigilarien i els altres triarien les millors cols i els naps més ufanosos, ja que després els penjarien en els balcons de les noies solteres.
Era una tradició típica d'Arenys de Munt.
Els joves i alguns una mica més madurs desitjaven que arribés aquell dia, ja que farien gresca i riurien d'allò més.
L'espectacle va concloure sobre les sis de la matinada. No quedava res, ni un soroll, simplement les diminutes gotes de rosada recobrien els camps orfes (de cols i naps).
L'alba aparegué per un costat de la finestra d'una enorme casa, de cents d'anys d'històries viscudes.
Era el matí de Reis. Tothom obria els regals. Després de recuperar les energies amb un bon esmorzar els pares ben endormiscats i els nens amb les seves joguines noves anaven sempre a fer un tomb. Era el ritual de cada any, però enguany hi havia alguna novetat.
Un grup nombrós de gent vorejava la plaça amb cares atònites i ulls encuriosits.
Al bell mig de la plaça hi havia el pessebre de cada any. La gent cridava exaltada, sobretot les iaies: "Però, què ha passat? Verge santa, aquest jovent d'avui en dia…"
Algun fet extraordinari havia ocorregut però què?
Entre la multitud, una petita escletxa deixava veure que hi faltava la figura clau; el nen Jesús.
Això era el fet que provocava cares de desconcert i elucubracions sobre què podia haver passat durant la nit. Tothom deia la seva, s'escoltaven històries fantàstiques, fins i tot les bruixes de Vallgorguina tenien un paper en els fets.
Es podia haver fet un llibre del recull de possibilitats sobre la desaparició. Era l'esdeveniment més comentat de totes les festes nadalenques.
Aquell dia ja ningú preguntava què t'han dut els reis, es passava directament a parlar dels fets nocturns.
Va ser el tema de conversa durant els àpats de totes les cases. Fins i tot la sorpresa del tortell de reis quedava relegada a segon terme, perquè el tema més interessant de totes les sobretaules era la insòlita i inesperada desaparició de la figura del pessebre.
Finalment, aquella tarda unes beates escandalitzades per l'absència de la figura tan petita però amb tanta importància van decidir contractar el detectiu Zepol , ja que corrien veus que era excel·lent en desaparicions i molt famós en tota la contrada per les seves grans dots.
Poca estona després va aparèixer el Sr. Zepol; era l'encarregat d'aquell fet tan misteriós.
Era un noi jove i fort, semblava escoltar amb molta atenció i ser capaç de donar amb la clau del misteri d'un moment a l'altre. De sobte, amb una veu gutural i com fent sentència va dir :
El nen Jesús sembla, en un principi, haver estat robat.
No existeixen sospitosos concrets.
Amb aquestes dues idees hauré d'investigar què és el que va succeir.
En aquell moment el més lògic que podia pensar era que ho haguessin fet les colles de joves; sempre en la nit del cinc movien els testos de lloc, giraven els senyals, tapiaven la porta del senyor rector, feien cartells burlescos sobre xafarderies ocorregudes en el poble i, és clar, el detectiu sospità d'una banda anomenada Powers, que els altres grups havien batejat amb aquest nom, perquè se'ls veia molt infantils.
Dubtà d'ells, ja que eren els que havien marxat més tard de la festa, però després va veure clarament que haguessin sortit més tard o més aviat no tenia res a veure perquè el podien haver agafat pel matí.
A més a més, eren massa criatures per fer una cosa així.
Al cap d'una estona pensà en els " Camus", ja que anys enrere havien arrossegat el Sr. Cotet, el seu carro i el gos fins a la plaça i s'havien trobat allà de bon matí. Aquell havia dit que no li agafarien el carro per deixar-lo allí. No s'ho pensava pas què li passaria si es quedava tota la nit vigilant el carro, s'endugué el gos perquè quan arribessin bordés, però ell i animal es van quedar adormits.
Ben pensat en aquest grup només li agradava fer entremaliadures ben pròpies de l'edat dels quinze o setze.
No podien haver estat ells!
Els altres grupets que li quedaven eren massa grans i ja no tenien edat per fer segons quines coses.
Tornà a analitzar les bandes, grups i colles del poble i de les rodalies, no ideava solució.
Tothom estava enfadat i protestava pel tipus d'investigador que els havia tocat.
El pobre noi, ja hi donava voltes sobre el que havia passat, però renoi no hi havia manera.
Va entrevistar molts joves i anava omplint un munt de fulls amb les seves observacions. Al cafè de Can Ton ja començava a ser una cara coneguda, ja que en un racó repassava les seves notes i feia un munt de ganyotes que ja imitaven en el poble.
Els dies van anar avançant, en una de les seves passejades habituals es va trobar amb el distingit alcalde i li comunicà la seva gran preocupació.
El Sr. Alcalde, en escoltar-lo no parava de riure. Ell havia estat fora del poble aquests dies i no estava al corrent dels esdeveniments; El jove Zepol, no s'ho podia creure, en lloc d'escandalitzar-se, o fer cara de preocupació, només feia que riure. Les llàgrimes li queien cara avall, el seu rostre envermellia enormement i no parava de riure, la corbata semblava fer-li nosa, era incapaç de vocalitzar cap paraula, només les seves rialles ensordien el pobre noi.
La situació durà massa, l'alcalde amb la mà al pit va caure a terra i amb un somriure celestial va passar a millor vida. Havia estat un atac de cor, un atac de riure.
L'expressió morir-se de riure s'havia complert.
Després de la mort de l'alcalde, el jove Zepol va saber el motiu de l'esclat de les rialles de l'alcalde.
Havien acordat du el nen Jesús a Olot per restaurar-lo ja que el pobre no es distingia de les altres figures, de tan descolorit que estava.
El problema l'havien ocasionat els recollidors de les imatges. En el document on constava el recull l'havien llegit al revés i en comptes del 9 se l' havien endut el 6.
El daltabaix o malson que s'havia produït aviat es va acabar, però no per al pobre senyor alcalde que deixà el seu poble tràgica i feliçment amb el seu somriure.
Si la desaparició de la figura del pessebre havia estat comentada, la mort de l'alcalde no va ser-ho menys. Els diaris comarcals van publicar la notícia i durant un temps no es parlava de res més. Però al cap de poc tot va tornar a ser com abans.
Divendres rere divendres, va tornar a ser el cinc de gener, els carrers eren desèrtics, només hi quedava encara alguna ombra solitària.
Andrea Cumalat 3r A d'ESO
LA
INSPIRACIÓ
Com cada matí, els mateixos sorolls em varen despertar. Això volia dir que la Marta i l'Andrea ja eren llevades feia estona. En aixecar-me i anar cap al lavabo, la Bast, em va venir a saludar-me molt contenta. La Bast és la meva gata. Li vaig posar aquest nom en honor a l'antiga deesa dels egipcis, la qual tenia cap de gat. En realitat, aquesta alegria en veure'm era, més que res, que tenia ganes d'esmorzar. Vaig anar cap a la cuina i li vaig posar pinso de gats. De seguida, va venir en Mike, el gat de la Marta. Vaig seure a la taula de la cuina amb la Marta i l'Andrea. En anar a viure les tres juntes, ens pensàvem que tindríem molts problemes, un d'ells la relació entre els gats, però ens va sorprendre que es duguessin tan bé. A més a més, teníem una mica de problemes amb el pagament del pis, però ara, ja ho tenim més o meny controlat
De les tres sóc la més gran, tinc vint-i-cinc anys, però sempre em vénen al cap idees esbojarrades d'adolescent, a vegades és la petita, la Marta qui m'ha de dir "prou".
- Bon dia Itziar, què vols per esmorzar? - em va dir l'Andrea- vols llet o suc?
- De què és el suc?
- De pinya
- D'acord, posa-me'n
L'Andrea i jo ens coneixem des que teníem quinze anys. Des de sempre li ha apassionat el món de la imatge personal. I, ara que la perruqueria i el negoci li van molt bé, és molt feliç. A més, sempre té en David, el seu xicot, que li ha canviat la vida. Trobo que l'Andrea té molta sort, no té gaires preocupacions a la vida, i té una figura molt elegant. És molt alta i els seus cabells rinxolats sempre són l'excusa perfecte per riure una estona.
Vaig agafar una torrada de la taula i em vaig quedar mirant els gats com endrapaven. Ho feien com si no ho haguessin fet mai.
- Què, com va la inspiració? - va dir-me la Marta - ja saps què captaràs amb la teva càmera fotogràfica?
- Més o menys, tinc alguna cosa, però no m'acaba de fer el pes...
Sóc fotògrafa artística i m'havien encarregat fer la portada d'una de les revistes nacionals més importants. El problema era que no se m'acudia res per fotografiar.
- I tu què ? - vaig dir-li a la Marta - com van els exàmens finals del teu primer curs de periodisme?
- Ufff... no me'n parlis - deia mentre s'aixecava per regar les plantes del balcó, com feia cada matí - és molt difícil, tot això del periodisme... Tan de bo en el teu últim viatge a París m'haguessis portat un noi ric, guapo i ben plantat, que em mantingués durant tota la vida...
-Sí, tan guapo com en Marc, oi ? - va interrompre l'Andrea.
- No comencis un altre cop, com t'he de dir que en Marc no m'agrada...
- Per favor Marta, amb dinou anys que tens i a les teves companyes de pis no ens dius quan t'agrada un noi ? - vaig dir-li.
- Clar que ho diu, però no en paraules, només has de veure que vermella que es posa quan parla amb ell...
En Marc és el millor amic d'en David. Des de ben petits que ho són, i la Marta el coneix perquè de tant en tant es deixa caure per casa. D'ençà que n'està enamorada, però no ho vol reconeixer que li agrada. Va sonar l'intèrfon.
- Deu ser en David- va dir l'Andrea- bé noies que tingueu un bon dia.
- Aniràs a la feina amb moto ? - va preguntar-li la Marta.
- No, avui no. Em porta en David amb cotxe, així que la pots agafar tu si vols- li va passar les claus per sobre la taula i va marxar.
La Marta va agafar les claus i se les va ficar a la butxaca del texans. Va donar una queixelada a la torrada que quedava i va veure una mica de llet, mentre s'espolsava les engrunes que li quedaven al damunt. Jo encara era en pijama, però per això sempre m'ha agradat la meva feina. Treballo a casa i quan tinc els treballs, és a dir, les fotos, les porto a la redacció de la revista. Però també em truquen de tant en tant perquè faci algun reportage fotogràfic a algun entrevistat. Però això que treballo a casa és un dir, perquè sempre sóc fora fent fotos.
La Marta es va acostar a mi i amb ulls innocents em va dir:
- Allò d'en Marc... bé, que deieu que m'agrada i tot allò...
- Sí, digues - la vaig incitar a continuar - digues...
- Doncs que és veritat, el que passa és que no vull que us rigueu de mi. Sobretot, no li diguis a l'Andrea, d'acord?
- Molt bé, tranquil·la, no et preocupis no li ho diré; però ara marxa si no vols fer tard a la universitat.
- Bé, fins al sopar ! - va posar-se la jaqueta texana i va agafar la carpeta.
La Marta és una noia molt especial. A mi em tracta com si fos la seva germana gran. Només ens coneixem des de fa tres any quan vàrem començar a conviure juntes. A l' Andrea i a mi ens va costar molt trobar una llogatera més o menys "perfecta" com solem dir. D'ençà que la conec, he après moltes coses noves, i també m'ensenya la vida des d'un altre punt de vista. També té un secret que només comparteix amb l'Andrea i jo, perquè diu que els altres la prendrien per boja. Es veu que a vegades somia coses que després succeeixen de veritat, o té la sensació que ha de fer una cosa determinada i passarà algun fet estrany i potser hi ha vegades que veu coses o està en llocs on sembla que ja les ha vistes o ja hi ha estat. Per això, l'Andrea i jo sempre l'escoltem molt atenta quan parla d'aquest tema. Abans que marxés li vaig dir:
- Escolta Marta ! Has somiat alguna cosa estranya avui ?
- Mmm...-es va quedar pensant - doncs, em sembla que sí, però no ho recordo molt bé. No et preocupis, que de ben segur que a l'hora de sopar ja ho hauré recordat. Adéu.
Es va aturar al mirall del rebedor, es va pentinar amb la mà els seus llargs cabells rossos i va marxar. Vaig recollir els plats i tot el de l'esmorzar, em vaig dutxar, vaig agafar l'abric, la bufanda, els guants, el gorro, el paraigües, la càmera de fotos i vaig sortir al carrer. L'home del temps tenia raó, a Barcelona avui seria un dia de núvols i pluja. Però igualment podia passar alguna cosa inesperada per crear la meva portada. Com gairebé sempre, em creuava amb les mateixes persones de cada dia. Vaig passar per davant del quiosc del senyor Manel i vaig comprar el diari, com feia sempre que tenia manca d'inspiració.
- Va nena, - em deia el senyor Manel - segur que se t'acudirà alguna cosa. Abriga't, fa fred.
El senyor Manel em coneixia molt bé i moltes vegades havia sigut ell qui m'havia donat la inspiració. Durant tot el matí em vaig patejar gran part de Barcelona, a la recerca d'alguna cosa molt original per poder fotografiar. Vaig fer unes quantes fotos, però no m'acabaven de convèncer. Hi havia des d'un parell de noies ben xopes, el paisatge que produïen els núvols i, fins i tot, l'imatge de l'aigua caient perl clavegueram. Va ser un matí bastant xop. Ja era hora de dinar, i com que la Marta i l'Andrea no venien a casa, vaig decidir d'anar a dinar a una bar que hi ha a prop del passeig marítim. A l'anar a entrar, em vaig topar amb algú, que va resultar ser en Marc. Anava amb la seva caçadora texana i les seves botes habituals. I com sempre, duia la cigarreta a la boca.
- Ei, Itziar ! - em va saludar - què fas per aquí?
- Vinc a dinar. I tu ?
- Jo ? Només he entrat per comprar tabac, res més.
- Què, com va el bar ? - vaig preguntar-li - va bé el negoci?
- Sí, anem tirant, sort que avui no treballo, el meu pare m'ha donat el dia lliure.
- Sí ? Quina sort, no ? Escolta, vols venir aquesta nit a sopar a casa.
- Fantàstic. Seré allà a les nou, va bé?
- Sí, molt bé. Fins després doncs. Adéu.
En Marc i el seu pare tenen un bar a mitges i és allà on a vegades anem a prendre alguna cosa. Ens vam acomiadar i vaig entrar al bar. Vaig seure en una taula propera a la finestra que donava al carrer. Mentre menjava el segon plat, em va sobtar molt l'estrepitós soroll de vidres trencats i crits d'algunes persones. Per la finestra vaig veure que hi havia hagut un accident de cotxe. Vaig sortir corrents i vaig fer unes quantes fotos, però la gent no vol un accident en portada. Ja amb el cafè vaig observar com les ambulàncies acabaven la feina "bruta" i tot s'anava calmant. A l'anar a pagar, em vaig sorprendre moltíssim ja que vaig veure algú que feia molt de temps que no havia vist. El vaig mirar i em va caure el paraigües, ell es va adonar i va mirar cap a mi. Molt sorprès va agafar el meu paraigües i me'l va donar.
- Hola Itziar, quant de temps.
Em tornava a passar el de sempre. Em quedava inmòbil, no sabia ni respirar quan em mirava fixament amb els seus ulls que sempre m'havien impressionat tant. Malgrat que que feia més de cinc any que no ens vèiem, ell continuava igual. No havia canviat. Se m'acostà i em mirà als ulls.
- Com et va tot?-començà a dir-me- ja has acabat la carrera de fotografia?
- Sí... - vaig balbucejar - i tu ? Què ha estat de la teva vida aquest anys ?
- El de sempre, ja em coneixes, sóc així d'avorrit. Carai ! fa molt de temps que no parlem. Tens temps ara ? Vols?
- Doncs sí... d'això... on vols que anem ?
Em va fer un senyal amb la mà que m'indicà que el seguís. Vam anar al passeig marítim a recordar vells temps. En Benja i jo ens coneixíem des dels disset any, i no va ser fins als divuit que no vam sortir plegats. Va ser el més gran amor de tota la meva vida. Quan n'estava enamorada em feia molt de mal, perquè gairebé no em corresponia i jo patia molt. Però, amb el temps els papers van anar canviant i em va demanar per sortir amb ell. Vam estar junts un any més o menys, i sempre tenia por, tenia molta por de perdre'l. Fins que aquell dia va arribar. En Benja em va deixar perquè deia que el seu amor cap a mi s'havia anat apagant amb el temps. Com que el meu caràcter no m'ho permet, no vaig dir res i no em vaig enfadar, només vaig plorar durant tres dies seguits. Va ser el noi més especial de tota la meva vida, l'estimava com mai havia estimat a ningú, però a l'hora l'odiava a mort per fer-me patir tant sense adonar-se'n. Em vaig recuperar, però mai no el vaig oblidar. Per això no vaig dir res a la Marta i l'Andrea.
Vam passejar durant tota la tarda i vam recuperar totes les coses que l'un no sabia sobre l'altre. Tan bé ens ho vam passar que em va dir per sortir un altre dia. Vàrem quedar pel matí següent.
Vaig arribar a casa. La Marta i L'Andrea ja hi eren, preparaven el sopar.
- Ei noies ! prepareu sopar per a quatre que he convidat en Marc.
¿¿¡¡ En Marc !!?? - va saltar ràpidament la Marta.
- Sí, l'he convidat - vaig tranquil·litzar-la - per cert, quan arribi no et posis vermella com ara, eh.
Les tres vam començar a riure. En Marc va arribar i tots vam seure a taula.
- Marta, ja te'n recordes del teu somni ? - vaig preguntar-li.
- Sí, tot anava així: Érem l'Andrea i jo aquí assegudes al sofà esperant que tu arribessis de no sé on. A l'arribar, venies, no sé, semblava que et fes mal alguna cosa i no paraves de queixar-te. Ja no recordo res més.
Hi va haver un petit silenci fins que en Marc va interrompre:
- Això vol dir que et moriràs.
L'Andrea i la Marta van començar a riure, jo vaig passar d'ell.
A l'anar al llit, tenia massa coses al cap per poder dormir. En Benja, després de tant de temps... Però no, no podia ser, ell em va deixar perquè no m'estimava, i si no m'estimava abans ara tampoc. Encara que m'estimés, no li ho permetria, em fa mal, em fa patir molt. Ell no se n'adona, però ho fa sense voler i després ve, em parla amb la seva veu tan dolça i com si no passés res i espera que li respongui. No em deixa respirar i em fa tremolar tota jo, sense saber què dir-li ni què respondre-li. Ho noto, quan em mira m'apunyala el cor per matar-me d'un amor, com ell diu apagat, per això no el vull estimar.
El matí següent tot com sempre. L'únic que jo em vaig llevar la primera, perquè havíem quedat per esmorzar plegats. A l'obrir l'armari per vestir-me, vaig observar el regal del meu pare que em va fer quan vaig anar a viure amb les meves companyes. Deia que el barri no era prou segur. La vaig agafar i la vaig mirar. Era una pistola molt bona que guardava el meu pare per si ens entraven. La vaig ficar a la bossa. Vaig marxar i vaig deixar la Marta i l'Andrea amb un pam de nas. Ens vam trobar al mateix bar que ens va retrobar al cap de tant de temps. Vam passejar i parlar com el dia anterior, però aquest cop, en Benja va parlar de nosaltres, de la nostra relació. En Benja volia tornar, voliar tornar a començar la nostra relació. Però jo no volia.
- Vinga Itzi, jo t'estimo - anava dient-me.
- No, Benja, no...
Em va agafar els braços i em mirava. Jo no sabia què fer ni què dir-li. Ell se m'acostava per besar-me, però jo em retirava. No parava de repetir-ho una vegada i una altra i jo em vaig posar a plorar de la ràbia i l'odi que li tenia. El vaig empènyer i vaig treure la pistola de la bossa. L'apuntava directament a ell. Es va quedar aturat, espantat, sense saber què dir-me.
- Tu saps el perillós que ets per al meu cor !? - li cridava - no saps ni de bon tros tot el que pateixo per culpa teva ! Tu mai m'has estimat de debò i sempre patia per si em deixaries o no algun dia, i així ho vas fer, ho vas fer a la teva manera, perquè ara sí que em deixaràs. Per última vegada vaig veure com els seus magnífics ulls encisadors s'obrien de la por i el patiment. El vaig apuntar i li vaig disparar. El seu cos va caure a terra. Jo era inmòbil, mirant-lo amb les llàgrimes caient-me per les galtes empolainades. La inspiració em va venir de cop i l'únic que se'm va ocórrer va ser de treure la càmera per fer-li una foto. Vaig anar cap a casa, m'esperaven la Marta i l'Andrea menjant crispetes. Vaig entrar molt trista i decepcionada a casa. Les companyes es varen preocupar molt i l'únic que se m'acudia dir era que em feia mal el cor. No vam trigar gaire a escoltar sirenes de cotxes de policies.
Susana Sánchez 3r B d'ESO