SOM I SEREM GENT CATALANA

Som i serem gent catalana
tant si es vol com si no es vol,
que no hi ha terra més ufana
     sota la capa del sol.

Déu va passar-hi en Primavera
i tot cantava al seu pas.
Canta la terra encara entera
     i canta que cantaràs.

Canta l'aucell, el riu, la planta,
canten la lluna i el sol.
Tot treballant la mare canta
     i canta al peu del bressol.

I canta a dintre de la terra
lo passat jamai passat,
i joren i nits de serra en serra
     com tot canta al Montserrat.

AGONIA

Fum de l'infern per l'éter giravolta,
gavells de llamps flamegen l'amortallada volta,
los crits de ràbia afoguen la parla dels canons;
   les torres esfondrades s'esvaeixen,
sobre la carn febrosa les bombes se parteixen
i a dolls corre llisquenta la sang de les legions.

Trona en Berwich: -Amunt, aigles de guerra!
-Visca la Pàtria! Enrera! -fan estremint la terra
tot rebramant ferotges, les catalanes gents;
   i ses destrals, que negra sang degoten,
brunzen i als fronts altívols dels granaders s'encloten,
clapant les pedres rònegues amb los cervells bullents.

-Mori en Felip, l'afront de Catalunya!-
Déu salvi a Barcelona! La llibertat s'allunya:
corbs de Castella i França traspassen els baluards!
   -A n'ells! -Fins los bressols deixen les mares,
l'altar dels sacrificis los capellans i frares...
Fins sembla que panteixi la terra dels fossars!

I estén la nit sa glassa funerària.
Baix de sos plecs apila feresta, sanguinària,
muntanyes de cadavres la mort arreu, arreu;
   i sonen les campanes llastimoses,
i cruixen les espases dintre les carns febroses
i un crit immens s'aixeca d'imprecacions a Déu.

Dels bronzes a les roges flamarades
se veuen famolenques xiclar esvalotades
les aus rapinyadores creuant lo cel de plom,
   i els ferits catalans, boigs de rabiesa,
cercant enemics cossos i en l'última bravesa
clava'ls en les entranyes lo ferro fins el pom.

Oh nit d'esglaiadora recordança!
Sobre ton cor exhala, perduda l'esperança,
l'últim sospir la pàtria dels cavallers, dels pros!
   L'afront, l'amagui eixa foscor tan trista!
Si un llamp a tots per sempre nos apagués la vista! 
Oh! mai tornés a l'albada per llumenar los jous!...

I esclata el sol! I s'alça Barcelona
perduda en mar de flames! Sa veu per tot ressona;
tan sols Déu calla, i es mor la santa llibertat!
   De sobte apar la terra esmortuïda.
Per tot silenci i calma. Senyera maleïda,
clavada en los cadavres, bateix la immensitat!

Ai Pàtria, és la mortalla de tes glòries!
Sos furs, los privilegis que et daren les victòries,
en braços de tes víctimes traspassen cels roents!
   D'avui seràs lo joc d'eixes nissagues;
cadenes feixugantes estriparan  tes llagues;
les flors dels cementiris t'arruixaran d'encens!

I el monarca que els vicis engendraren,
l'odiós Felip, lo monstre que un jorn foragitaren
les infernades timbes dels fréstecs Pirineus,
   se nodrirà amb la sang de tes ferides,
regirarà en ta pensa les ungles enrogides,
i fins en tes entranyes esclafarà sos peus.

Oh filla de l'honor i del coratge,
flecta els genolls i prega. L'alè de l'esclavatge
vora l'Etern congria lo càstig dels Nerons.
   Ja vindrà el temps que al cer de les cadenes
fondran les flamarades eixides de tes venes
vessant-lo gota a gota per sobre de sos fronts.

Llavors t'enjoiaran perdudes gales;
la llibertat dels avis te cobrirà amb ses ales,
en camps de llors i palmes enfonsaràs lo peu;
   i el front duràs tan alt, que des la glòria
te'l besaran los martres. Serà de nou ta història
l'admiració dels pobles, lo sant orgull de Déu.

DÉU PERDONA

Al davant del manicomi
hi ha aturada molta gent,
esperant a un pobre frare
que es diu si ha perdut lo seny.

Lo carruatge ve que vola,
i el frare al lluny ja se'l sent:
-Germans meus, quina alegria!
Germans meus, ja no hi ha infern!-

Riu la gent i s'esvalota,
que entre la pols ja se'l veu
abocar a una portella
cridant, los braços al cel:

-Déu perdona, Déu perdona!
S'ha ablanit lo mateix Déu,
i amb una llàgrima sola
ha apagat lo foc etern!-

La gent poruga es fa enrera
quan del carruatge l'han tret;
hi ha dos frares que l'aguanten:
lo manicomi és obert.

Mes ell al portal s'atura
i diu de cara a la gent:
-Jo ho he vist, i no és mentida!
No hi ha infern! Ja no hi ha infern!

Han caigut ses negres voltes,
sols hi ha cendra i tot és fred;
los damnats riuen i canten,
de genolls és Llucifer.

Àngels i diables fan colla;
ja no hi ha just ni pervers;
los botxins són amb los martres;
los cristians amb los jueus.

Adam i Eva entre els braços
tenen a Caí i Abel;
Jesús ha besat a Judas,
i Judas com plora amb ell!-

Mes los dos frares per força
se l'han endut del carrer,
i el portal del manicomi
s'ha tancat amb un gemec.

I a l'anar-se'n la gentada
hi ha qui riu indiferent,
hi ha qui abaixa el front i pensa,
hi ha qui amb espant fa la creu.

Ia dintre del manicomi
anys i més anys que se sent:
-No sóc boig, que Déu perdona!
No hi ha infern! Ja no hi ha infern!

POSTALS

La ganiveta de casa
diuen que la van fermar;
ara tothom diu que és lliure
i és més fermada que mai.
Nostre pa de cada dia
no és saborós com abans,
que al fer-hi la creu als avis
la cadena es sent dringar.

***

Quina tristesa m'ha dat
mirar-te de Vallvidrera!
Tan gran que t'has fet, ciutat!
-com més gran més presonera!

***

Amarada per la lluna
muntanya de Montserrat,
me sembles la immensa flama
d'un foc follet encantat.
Foc follet d'un cementiri
que és Catalunya al plegat,
on fan de verms tots els homes
i el mort és sa llibertat!

***

Oh Venècia dels meus somnis!
Damunt de l'aigua adormida
jo hi veig los ulls de Desdèmona
que es guaita d'una altra vida...

***

Fills de la terra cubana
que els gruillons heu trossejat,
pregueu per una germana
que enyora la llibertat!

***

Catalunya, pobra mare,
no et sento els glatits del cor!
Qui t'ha vist i qui et veu ara!
Un temps lluitant per l'honor:
avui amb fang en la cara
cercant només grapats d'or!

***

Catalunya rep la saba
dels mugrons dels Pirineus,
i no vol ésser esclava
sinó del mar que té als peus.

***

L'espasa del rei En Jaume
no té pom, i res hi fa,
que no es veu, per aixecar-la,
ni tan sols un català. 

LA NOVA FERA MALVADA
   (Romanç de cego)

No s'ha vist al món
bèstia més estranya.
Té un cos i dos caps,
i als caps quatre banyes;
cua d'escorpí
i les potes d'ànec
i beu ferro fos
i se'l menja en barres.

Quan fa un estornut
la pesta encomana;
tan sols fent-ne dos
s'ensorren les cases.
I al primer badall
toquen les campanes
i es fa negre el sol
i la lluna clara.

No hi valen rectors
amb creus i medalles;
ni trets de fusell
ni boles ni trampes,
ni engegar canons
dels de vint-i-quatre.
Mes un vell xaruc
una se'n pensava.

S'hi acosta sent nit
les boques li bada,
i un suc de cascalls
li fa prendre amb manya.
Hi corre la gent
i amb cordills la cacen;
i a dintre d'un pou
ja brama i rebrama.

Que hi vagi tothom
de terres estranyes,
d'Amèrica i tot
i fins de l'Havana;
i omplenin el pou
de roques pesantes...!
Que sempre va amunt
la fera malvada.

Ja a sobre del pou
els rocs fan muntanya;
i el monstre furgant;
i els rocs més enlaire!
I ja és tot el món
que n l'obra s'afanya;
i sempre pel cim
li surten les banyes!

CANT A LA VINYA

Que Déu te guard, oh vinya catalana!
Mar de verdor que serra amunt t'estens!
Mon pit s'eixampla al respirar ta ufana,
si enfonso els peus enmig de tos serments!

I et vull, i et tinc mateix que una altra esposa,
i els fills del cor els fem pujar tu i jo.
El meu amor te torna més hermosa,
i et dono fins la sang amb la suor!

Benhaja el sol que et besa cada dia,
i la pluja abundosa davallant
sobre tos pàmpols, llengües d'harmonia
que els aires mouen, mon delit cantant!

Com tos sarments s'abracen en la terra,
que s'abraci al damunt la nostra gent.
Oh vinya de la plana i de la serra,
dóna'ns força i noblesa eternament!

VA!

Jo tinc una galera
que fa de bon mirar.
De tants arreus guarnida
no en saben les edats.
Li diuen Catalunya
i és reina de la mar.

De roques pirenaiques
són fets los quatre pals;
de solis i banderes
les cordes i el velam;
i amb ceptres i corones
les àncores i claus.

Un jorn de marejada
mal vent se l'emportà:
los mariners dormien
quan fou la baixa mar,
i en despertant vegeren
la nau entre penyals.

Lo fluix de la marea
bé diu que ha de tornar;
més ja la nit s'acosta,
ja el cel és estelat,
i al lluny de la galera
hi ha el mar que no ve pas!

Patró que la governa
no dorm ni dormirà,
remaires que s'esperen
no es cansen d'esperar,
i timoner i nostramo
sospiren capficats.

Si el cel los desampara,
l'infern els aidarà!
Amb llàgrimes les dones,
los homes amb la sang,
per sobre de les penyes
un mar aixecaran!

Mes diu que ha vista la lluna
d'un pal un gat de mar!
Ja tornen les onades!
Ja cruix lo costellam!
Enfora la galera!
Tots a la una! Va!

FULLS D'ÀLBUM

Volem conquistar l'Espanya
i això és desvari d'infants:
ans conquistem-nos nosaltres
que prou feina que hi haurà.

. . .

Al rampeu de Montjuïc
m'he bastit la sepultura:
aixís un dia els canons 
estremiran mes despulles
aclamant la llibertat
de la Mare Catalunya!