BENET DE MONTGARRAN O EL
NAIXEMENT DE LES ARDENES (Bèlgica)
Temps era temps, Benet de Montgarran
regnava a les terres de Namur, el castell del qual, encastat dins la roca
d'un alt turó, dominava des de les torres tota la dàrsena de la Meuse.
Llavors les Ardenes encara no existien; vet aquí que aquesta història parlarà del seu naixement.
Benet de Montgarran tenia les terres més belles del país, els boscos farcits
de caça i, per la seva bondat natural, mai no va abusar del seu dret
senyorial damunt les gents de les seves terres. Era estimat pels serfs i pels
pagesos, fins i tot, es podria assegurar que en trenta milles a la rodona no
hi havia cap país més pròsper i plàcid, on s'organitzaven festes i torneigs,
i sempre la cervesa hi corria a dojo.
No cal dir que va tardar poc a sorgir l'enveja dels senyors veïns envers
Benet i les meravelles del seu país. Les seves collites eren menys riques i
la seva caça menys abundant de bestiar i volateria. Malgrat tot, estaven
massa ocupats a guerrejar entre ells i preferien deixar Benet en pau.
Hi havia un altre personatge que estava força descontent de la joia que
envoltava Benet i el seu poble. Aquest, mestre dels maleficis, fort com cent
homes i alt com una muntanya, ple de tanta maldat com el Senyor de bondat,
era el diable.
Després d'una llarga nit de deu anys, el diable va sortir de les tenebres i
des d'una gruta va contemplar la terra. Per arreu les gents es barallaven, es
mataven, cremaven les cases i les collites es perdien. El diable estava
tranquil, l'home feia el mal sense la seva ajuda, era hora de tornar a
dormir.
De sobte, la seva mirada va topar amb la dàrsena de la Meuse, i les belles
terres i el castell de Benoit, que dibuixava les seves torres al cel. Va
veure les gents dansar i gaudir, i les collites que creixien impacientment
als camps.
Des d'aquell moment, realment enfadat, gairebé embogit, va proposar-se acabar
amb tot allò que havia vist. Va enviar-hi bruixots, dimonis, llops ferotges i
totes aquelles bèsties dolentes i diabòliques que va trobar per envair i
destruir les terres de Benet. Segur de la seva victòria es tornà a
atrinxerar, més calmat, dins les tenebres.
Els bruixots llançaren maleficis damunt les collites, els llops sovintejaren
els llogarets, les bèsties ferotges devoraren els nens dels pagesos, els
dimonis van inundar el país amb tempestes i després el van castigar amb dies
de sequera fins que tan sols hi va quedar la por, la fam i la desolació.
Benet de Montgarran veia declinar, poc a poc, la prosperitat del seu país; la
gent se sentia trista i sense joia i les terres esdevenien cada cop més
pobres. És en aquell moment quan decideix organitzar batudes al bosc per
caçar les bèsties ferotges, atrapar els bruixots i cremar els seus caus, i
ajudat per màgics bons, amb els seus poders, va aconseguir fer fugir els
dimonis i les bèsties malfactores.
Aviat van desaparèixer del país totes les plagues, i de mica en mica, van
tornar la tranquil·litat i la joia perdudes.
Dos anys després el diable es va despertar per contemplar la seva obra
destructiva damunt el domini de Benet. La seva sorpresa va ser gran en tornar
a veure un poble feliç, amb granges farcides de riques collites i el castell
de Benet que continuava imponent dominant la plana. Traient fum pels queixals
i més decidit que mai a acabar amb aquell petit paradís, va imaginar una nova
estratègia per fer que d'una vegada i per sempre hi regnés el mal.
Una nit, es va esmunyir hàbilment dins els somnis d'un senyor veí de Benet i
li suggerí conquerir aquelles belles terres.
Enlluernat per aquella brillant idea i per la victòria que el diable li havia
fet somniar, el senyor muntà un gran exèrcit decidit a envair les terres
veïnes.
Aviat van arribar a les portes d'aquell fantàstic territori els soldats i el
seu senyor. Benet, en veure-ho, va fer venir tot el poble per refugiar-lo als
soterranis i grutes amagades dins el turó on s'enlairava el seu castell.
Tothom hi anava carregat de blat i d'animals per poder subsistir un segle
sencer.
Un cop dins d'aquelles terres, el senyor enemic va trobar totes les cases
buides, els pagesos havien desaparegut i el silenci, trencat pel lleu murmuri
del vent, era l'únic habitant del poble. En adonar-se de la situació, va
optar per anar directament al castell i allà va dirigir les seves tropes.
Però Benet estava protegit per la Meuse, aquell turó alt i escarpat. El
castell no tenia cap més accés que el pont llevadís, completament aixecat.
Així, malgrat els esforços i totes les seves armes, el senyor enemic no va
poder entrar mai al castell per envair-lo. Aleshores va decidir assetjar-lo i
va instal·lar el seu campament al voltant del turó. El que ell no sospitava
és que Benet estava sobrat de provisions i sis mesos més tard encara no
s'havia rendit.
Avorrit de la situació, Benet va enviar un home a l' exterior amb una missió:
fer-se passar per un servent del senyor assetjador i, mostrant-li un gran
neguit i una forta inquietud, donant-li un missatge urgent: estaven atacant
les seves terres! Havia de tornar-hi el més ràpidament possible.
Tal dit, tal fet. En tres dies, el senyor, patint per la integritat del seu
castell, va aixecar el setge i el campament i va abandonar el país de Benet
de Montgarran.
Quan va arribar a casa seva es va adonar de la jugada d'en Benet, però no va
tenir esma de tornar-lo a atacar.
Les terres de Namur van retrobar la pau, les granges sobreeixien de bones
collites i la gent no parava de festejar-ho.
Dos anys després, el diable sortí de la seva llarga nit i de les profunditats
de la terra per veure si definitivament regnava la desgràcia a les terres de
Benet. Però encara va veure un poble feliç.
Aquest cop, realment fora de si, va decidir destruir aquell paradís amb les
seves pròpies mans. Va anar a cercar una roca immensa dels fons del mar, que
era dues vegades més alta que ell. Se la va carregar a l'esquena i va partir
cap a les terres de Namur. Va caminar dos dies i dues nits amb el farcell al
cim, va travessar Europa, de Portugal fins a França, i aviat va arribar al
país de Benet.
Aquest, avisat per un màgic que el diable venia decidit a destruir el seu
castell i el seu país, va buscar amb astúcia la solució per evitar aquell
desastre. A la fi la va trobar: va acumular totes les sabates més velles i
destrossades de les soles que va poder aconseguir del seu poble i vestit amb
parracs, com si d'un pobre viatger es tractés, va anar a la recerca del
diable.
Va caminar llargues hores fins que el va trobar, sufocat, mort de fatiga i
amb els peus enfonsats sota la gran roca.
Com va poder va demanar a Benet, prenent-lo per un simple viatger:
- Queden molt lluny les terres de Benet de Montgarran?
- No es pot imaginar quant! Va dir aclaparat en Benet. Mireu, jo vinc d'allà i ja he gastat totes aquestes sabates!
El diable va quedar abatut. Va renunciar al seu projecte destructor per
tornar a la profunditat de les tenebres, deixant allà la pedra immensa, que
va rodar per terra fent un gran soroll.
Després d'aquell dia, Benet de Montgarran no va haver de patir pels atacs de
ningú i va viure en pau a les seves terres. Pel que fa a la roca que havia de
destruir el seu domini, encara avui dia resta allí, on han crescut boscos
espessos. Són els que ara es coneixen com els boscos de les Ardenes.