EL CONTE DE
LA PRINCESA AMB MAL DE PANXA (Xina)
Hi havia una vegada, en un pais molt molt lluny d'aqui (tant que ni
els mes grans el poden recordar) vivia una princeseta
en el seu castell, rodejada de jardins plens de flors i arbres frondosos amb simpatics ocellets que omplien l'aire dels matins amb les
seves cançons.
La princeseta era la noia mes maca del regne i per
això mateix totes les altres noies la miraven amb enveja i ulls odiosos. Ella
però vivia aliena a totes aquestes ires i malevolències i en el seu món només
havia lloc pel ball, la música i la felicitat. Un dia però una d'aquestes
noies, no podent soportar més la seva propia maldat va decidir que la felicitat de la princeseta s'havia d'acabar. I així va ser que un dia,
aprofitant una festa que la princeseta va oferir a
tots aquells que ella considerava els seus amics, aquesta bruixota
com us dic va portar com a regal per la princeseta
un preciós pastís amb forma de cor i ple de llaminadures i dolços. La princeseta al veure el present que li oferien va saltar
d'alegria i el va acceptar amb tota ingenuitat. Pero ai! el pastís no era més que un parany perque la bruixota havia amagat
dins seu un brevatge enmetzinat
que produiria un mal de panxa esgarrifós a tot aquell que tastés un bocí del
pastis, per petit que fos.
I vet aquí que la pobre princeseta va tastar el
pastís i tot de sobte va caure al terre doblegada
de dolor. I la bruixota no parava de riure mentre
la princeseta jeia al terra tremolosa i espantada,
sense compendre encara el que li havia passat.
Passat un temps força llarç el dolor va anar
minvant però mai va desaparèixer del tot i això va fer que la pobre princeseta es tornés cada cop més triste
i solitaria. La por li omplia el cos pensant que
potser alguna altre persona podria voler fer-li altre cop mal. Aquest
pensament li apretava el cor i omplia els seus
somnis nit rere nit.
Un dia però, passejant pel bosc es va trobar amb un simpàtic osset que se li va acostar sense por i a cau d'orella li
va dir:
- Perque estàs tant triste
princeseta?
- La gent m'odia i tots volen la meva desgràcia.
- Tu creus que tots volen que pateixis?
- I es clar! mira quant de temps fa que sento aquest horrible dolor a la
panxa i ningú m'ha volgut donar el remei.
- Potser no has sabut preguntar a la persona adecuada.
No totom és tant dolent com tu creus saps? Hi ha
altres persones amb el cor gran i pur com tu el tenies abants.
- Si és veritat el que tu dius , et prego que em diguis on puc trobar a
aquesta persona, perque potser ella em podrà guarir
del meu mal.
- Tens rao quan dius que puc dur-te a algú que
t'ajudi i com que crec que el teu patiment és injust et portaré fins a ell perque et curi tots els mals.
I d'aquesta manera i sense dir cap altre mot la princeseta
va seguir a l'osset dins el bosc, tot seguint un caminet força estret , de vegades fressat de vegades
planer fins arribar a una petita cabana amb una xemeneia que treia un fum
negre com el sutje i una olor de llenya de pi que
no savia perque però
trobava agradable.
La princeseta va picar a la porta i un home va
sortir a veure qui demanava per ell.
- Qui ets tu i que vols de mi?
- Sisplau ajudeu-me , un amic vostre m'ha dit que
vos podrieu guarir-me del mal que pateixo.
- I quin és aquest mal que tens petita ?
- Un mal de panxa esgarrifós que tinc per culpa d'una bruixota
que em va enmetzinar.
- Hmmm vaja! crec que
ajudar-te puc, però alguna cosa a canvi m'hauràs de donar no?
- I que vols que et doni jo? Princesa sóc , i moltes riqueses et puc oferir
si es que reàlment acaves
el meu torment.
- Una cosa només vull de tu.
- I quina cosa és aquesta?
- Una cosa que no es pot comprar amb diners, vull un dels teus queixals!
- Un dels meus queixals? pero això serà molt
dolorós! Tu també em vols mal ? A més : com puc saber que certament em
curaràs un cop t'hagi donat el meu queixal?
- Tant cert com que el sol surt cada dia pel matí i les estrelles enpaiten a la lluna per la nit, tant cert com et dic, que
no puc donar-te cap prova de que el que et dic sigui veritat, tot i que de
fet l'es.
- M'agradaria creure't però el cor em diu que menteixes i que només vols
augmentar la meva desgràcia.
- El teu cor t'enganya petita princesa, i et fa pensar que tot el món te una
ànima fosca i bruta com aquella que en el seu dia et va ferir. I ben cert és
que hi ha potser més gent envejosa i dolenta que honesta i bondadosa. Però si
saps buscar també podràs trobar aquesta altre gent alegre i sana com tu
mateixa eres abants. O ja no recordes com reies i
cantaves i jugaves cada matí i cada tarda any rere any?
Després de dubtar molt i rumiar-s'ho molt i molt, la princeseta
va decidir d'acceptar la proposta d'aquell home, tot i que en el fons de la
seva ànima no tenia cap esperança i de fet va ser el desencís el que va empenyer-la a pendre aqueixa
decisió.
Sense dir cap mot, aquell extrany home li fa fer un
gest per que obris la boca, i la princeseta
obedient va fer el que se li demanava al temps que tancava els ulls. I va
notar com uns dits es ficaven per la seva boca i a palpentes anaven tocant
tots els queixals de la noia, com si busquessin el més adecuat
per aquella ocasió. Igual que el pagés busca els
fruits més madurs i saborosos per collir-los del arbre i dur-los a casa, així
mateix feien els dits d'aquell home dins la seva petita boca , mentre ella
esperava una estrebada de dolor en quansevol
moment.
Però de sobte ,digueu-li màgia, digueu-li ciència, va notar que el seu mal de
panxa s'havia esvait com la rosada a trenc d'alba.
Va obrir els ulls de sobte com intentant tenir la certesa de que no estava
somiant. I no era un somni sino que era la pura
realitat, perque devant
d'ella va veure aquell home que obria una de les seves mans, l'apropava a la
seva carona i li ensenyava un queixal blanc com la
farina.
- M'has guarit! no ho puc creu-re ! com ho has fet?
potser saps d'alguna ciència desconeguda per tothom?
- Cap metge sóc jo i poc de ciència en se... Només una cosa se fer bé i és lleguir dins el cor de la gent.
El mal que tu paties no era per causa del pastís que aquella bruixota et va oferir, sino pel
teu propi cor, que escamat i decebut va fugir de l'afecte i el calor d'altres
cors... es va creure que els bons cors no existien, i en sentir-se tant sol
va provocar-te aquest dolor intens que tu creies que venia del pastís.
Vàres perdre la confiança en la gent, però avui has
sabut recuperar-la al permetre que un estrany posés els dits dins la teva
boca. Tot i arriscar-te a pendre molt de mal has
accedit a la meva proposta sense tenir la certesa de que reàlment
servís d'alguna cosa. Avui has aprés altre cop a
confiar en les persones.
- Ben cert és el que tu dius perque veritablement
ja no pensava que tornés a trobar cap persona de bon cor com tu en tota la
meva vida. Agraïda estic i crec que una gran recompensa et mereixes. Vine amb
mi a palau i t'omplire las mans i les butxaques de
tants diners i joies com tu vulguis!
- Res de tot això necessito jo. El tracte ja està fet. Jo tinc el teu queixal
i tu la teva salud i la teva felicitat.
- Però perque necessites un queixal ? quin servei
et pot donar ?
- Molt de seny tenen les teves darreres paraules i tota la rao t'haig de donar quan dius que cap servei em farà a mi
aquest queixal de manerà que t'el
torno a tu donçs teu era i just és que ho seguiexi sent.
- Però no entenc res! ara per qué em tornes a donar
el queixal ? si acabes de dir que era l'únic que volies?
- Vull que conservis aquest queixal perque així no olidaràs mai el que avui has aprés.
I cada cop que algú et faci mal i que el teu cor es senti sol i trist, vull
que l'agafis i el miris fixament, i que pensis que igual que avui, algú tard
o d'hora arribarà i et farà esvaïr el teu dolor.
I sense donar-li temps a contestar ni a replicar i mentre encara estava
pensant en tot allò que acabava d'escoltar, aquell home va girar cua i va
marxar pel mateix camí per on ella havia vingut. I quan ja quasi no es podia distinguir del follam del bosc,
la petita princeseta va reaccionar i li va cridar:
- Moltes gràcies per tot !!! siguis qui siguis perque
ni tan sols el teu nom jo se de tu!!
- Només sóc l'ultim dels Hogol
i potser des-de avui també un amic teu!
I un cop dit això aquell home (o hogol o el que
sigui que fos) va desaparèixer pel sender del bosc i mai més es va sentir
parlar d'ell ni dels Hogol.
Sola davant la cabana , la princeseta va alçar el
cap i va mirar el cel blau i els núvols que flotaven allà amunt tant inmensos i tant blancs com el cor que acabava de
recuperar. I tot mirant el seu petit queixal que reposava sobre el palmell de
la seva ma, va enfilar el camí de tornada al seu
palau on va viure durant molts i molts anys.
|