LA FILLA DEL CARBONER (Conte popular magribí)
Una vegada hi havia un home
anomenat Jamal, que tenia
set filles i que per poder-les alimentar feia carbó al bosc i anava a vendre-se'l a la ciutat. Totes les filles,
menys la petita, sentien vergonya del seu pare perquè era pobre i perquè de tant treballar tot el dia amb el carbó
sempre anava brut, ennegrit i mal vestit. Per voler
amagar que estaven en tan mala situació,
les sis filles es passaven tot el dia maquillant-se i empolainant-se, sense fer res. Deixaven totes les feines de casa en mans de la seva germana petita, Fàtima, que s'ocupava d'elles de molt bon grat. A la nit, quan el seu pare arribava cansat, ella li treia les sandàlies i li rentava de seguida tota la
roba, que era plena de pols negra perquè l'endemà se la pogués posar ben neta. La Fàtima
era coneguda a tot el
país per la seva intel·ligència. Era capaç de comprendre les paraules més complicades i de resoldre els enigmes més difícils.
L'emir d'aquella regió, el gran Samir, també
tenia fama de ser un gran afeccionat als enigmes i, com que era molt autoritari i capriciós, en proposava de ben difícils als seus súbdits, els quals els
havien de resoldre ràpidament si no volien perdre la vida. Un dia va
explicar als habitants de
la ciutat, entre els quals estava el carboner, aquesta endevinalla: "Tinc un arbre amb dotze branques, - Teniu vuit dies
per dir-me què és. Si passats
aquests vuit dies no ho heu
endevinat, us tallaré el cap a tots. Els súbdits
del rei se'n van anar molt abatuts
i preocupats i cada dia procuraven per tots els mitjans
de trobar la resposta. Ja era a prop el dia que s'havien de tornar a
presentar davant de l'emir
i el carboner, angoixat,
va explicar l'enigma a les seves
filles. Quan la petita, la Fàtima, el va
sentir, va dir: - No hi ha una cosa més fàcil de resoldre que l'enigma del rei. En Jamal,
el pare, va escoltar atentament l'explicació.
Al dia següent els homes
de la ciutat van comparèixer
davant del gran Samir. A
cada resposta que no encertaven
l'emir reia burleta i anava posant a un cantó els condemnats a mort. A la fi li va tocar al carboner. - I tu, què has descobert? - va
preguntar-li l'emir tot rient, convençut
que l'home no podria triomfar en allò que els altres havien
fracassat. - Majestat! - va dir en Jamal - només Déu i vós sabeu
la resposta a l'enigma.
No obstant, jo em penso que l'arbre representa l'any, les
branques els dotze mesos, les branquetes els dies i les fulles les cinc pregàries de la
jornada. El gran Samir
va exclamar: - Carboner, has salvat la vida i
la dels teus companys, perquè aquesta resposta és la correcta. Un murmuri
de descans va recórrer el
grup d'homes que ja creien que estaven condemnats. - Però - va continuar dient l'emir -, no em puc creure que tu tot sol hagis trobat la resposta. Digues-me ara mateix qui t'ha ajudat
a resoldre l'enigma. El carboner,
mort de por, va respondre:
- Una filla. - Una filla? Doncs em vull casar amb ella. - Però Majestat,
... és massa jove, és ... indigna de vós. - Em vull casar amb aquesta noia
que t'ha ajudat a resoldre l'enigma. Digues-li que es prepari, li dono el temps del meu arbre. D'aquí a dotze mesos els
meus homes l'aniran a buscar. El carboner
va pensar que es tractava d'un
caprici de l'emir i que
se n'oblidaria. Al cap de dotze mesos els
homes de l'emir es varen
presentar a casa del carboner amb
una caravana carregada d'esplèndids
regals. L'amo, l'emir, els havia
encarregat que donessin tots aquests presents a la seva promesa i
també que l'informessin fil
per randa de la seva bellesa i sobretot que li repetissin una per una les paraules que ella els digués. Durant el camí, els servidors varen robar una part dels presents
pensant que ningú no se n'assabentaria. Quan van arribar, van veure
les set filles del carboner: sis, estaven molt ocupades empolainant-se i mirant-se al mirall; la setena,
la petita, de seguida es va afanyar
a rebre'ls dignament, ja que els seus
pares no eren a casa en aquell moment.
Al cap d'una estona, el pare i la mare
van tornar i es van sorprendre molt
de veure a casa seva els homes de l'emir, perquè ja s'havien oblidat
de la promesa que els havia
fet. Tots plegats
van menjar el dinar que la joveneta
havia preparat en honor seu. Quan eren a punt
d'acomiadar-se, la jove li va dir al cap dels servidors:
- Quan torneu al costat del vostre amo, li presenteu els meus respectes i, alhora, us prego
que no oblideu dir-li justament això: "manquen estels al cel, Els servidors
no entenien què els deia, però
van repetir moltes vegades
les paraules de la jove per retenir-les a la memòria i trametre-les a l'emir. En arribar van trobar
l'amo impacient per tornar-los a veure. - De pressa! - va dir - Expliqueu-m'ho tot i aneu ben
en compte de no oblidar-vos
de res. Els servidors
van repetir una per una les estranyes
paraules de la jove. - Miserables! - va dir l'emir-
Què heu fet amb els
meus presents? El cap dels servidors es va tornar pàl·lid. - Els hi vàrem
donar- va dir. - Li vàreu donar tots els presents?-
va cridar el gran Samir. Els servidors,
en veure's descoberts, es
varen agenollar davant de
l'emir i li varen demanar perdó. - Traient les pedres precioses de les joies de la jove - va dir el gran Samir - heu privat
al seu cel d'estels. Agafant una part dels perfums
heu tret aigua a la mar. I quedant-vos amb les robes d'or i seda, li heu tret
el plomissol a la perdiu.
Aneu-vos-en, no us vull tornar a veure més! Al cap de poc temps, l'emir
i la jove van celebrar les seves
noces. La festa va durar set dies i set
nits. El carboner va veure com canviava
la seva vida d'un dia per l'altre.
No es podia creure el miracle que l'havia convertit de carboner a pare de
la reina. L'emir estava molt content de tenir a palau una esposa que podia respondre i jugar amb les mateixes armes que ell al joc dels
enigmes.
|