LA ZARINA I EL GUSLI* ( Rússia) (*el
gusli és un antic instrument decorda)
Fa molts anys, en un pais molt llunyà, vivia un zar amb la seua esposa. Va viure amb ella molt de temps, fins que se li va ocòrrer fer un viatge a la remota terra on els
judeus turmentaren Jesucrist. Va donar ordres als seus ministres, s’acomiadà
de la seua esposa i va començar
el viatge. Al poc temps, no sé si molt o poc, va arribar a aquella llunyana
terra que era governada per un maleït rei. Quan aquest
rei va veure el zar, va
manar que l’agafaren i el tancaren
a la presó. El maleït rei tenia molts captius a la presó. Per les nits dormien amuntegats uns damunt dels
altres, i de dia treballaven enganxats al bou per treballar
la terra fins la nit. Aquesta vida de patiments va tenir
el zar durant tres anys sencers sense trobar la manera de fugir d’allí ni de fer-li saber a la zarina on es trobava. Finalment, va trobar l’ocasió d’enviar-li una carta.
–Ven tots els nostres béns –li deia—i vine a pagar el
meu rescat.– Quan la
zarina va rebre la carta, es posà
a plorar tot llegint-la. –Com puc jo rescatar el zar? Si vaig jo mateixa
i em veu el maleït rei, és
capaç de prendre’m com a concubina. I no confie en
els ministres per a una missió com aquesta…–
I, sabeu el que va passar?
Va tallar les seues trenes daurades,
es vestí de trobador i, amb
un gusli al muscle
va començar aquell llarg camí sense
dir res a ningú. Així va
arribar a la cort del maleït
rei i es posà a tocar el gusli, amb tanta gràcia que qualsevol s’hagués passat tota la
vida escoltant-la. El maleït
rei, que va escoltar la melodia
tan bella, va ordrenar cridar
immediatament aquell músic. –Hola músic, de quin
terra vens? De quin regne?—volia saber el rei. Va respondre el fingit
músic: –Des de xicotet vaig
pel món, majestat, entretenint la gent i guanyant-me així la vida. –Queda’t ací
i viu a la meua cort un parell de dies o tres. Et recompensaré amb
llarguesa. El músic quedà a la cort, i es passava el dia sencer tocant
per al rei sense que aquell es cansara d’escoltar-lo. Era tan hermosa la música! Feia desaparéixer
de sobte, com per encant, tots
els disgustos, qualsevol tristesa… D’aquesta manera el músic va passar
tres dies a la cort. Després anà a acomiadar-se del rei, el qual li va demanar:
–Quin pagament vols per la teua
música? –Crec , senyor, que podries donar-me un dels teus captius. Tu en tens molts, i jo necessite un company per al meu camí. Vaig
per molts països llunyans i, de vegades, no tinc ningú amb qui
parlar. –Bé doncs, tria’n el que vulgues—va
concedir el rei, i conduí el músic a la presó. El músic va passar
revista als captius, trià al zar presoner i junts se n’anaren a
caminar. Estaven ben aprop del seu regne quan el zar digué: –Deixa’m lliure,
bon home. Tin en compte que no sóc un simple captiu, sinó el zar. Demana’m el
que vulgues, que no m’estaré
de res: ni diners ni camperols.
–Adéu—digué
el músic—ets lliure, jo no necessite res de tu. –Entra si vols al meu
palau i sigues el meu convidat. –Una altra vegada
serà… Així s’acomiadaren, i cadascú
va seguir el seu camí. La zarina prengué una dressera,
arribà a palau abans que el seu espós, i canvià les robes de músic per les seues habituals. En una hora, tots els cortesans
començaren a córrer d’un costat a un altre cridant que havia tornat el zar. La zarina va córrer a trobar-lo,
però ell continuà saludant tothom i ni tan sols la mirava. També saludà els seus ministres, i llavors va dir: –Senyors: veieu
l’esposa que tinc;
ara es tira als meus braços, però res no va fer per mi quan
li vaig escriure, dient-li que estava captiu, i que venguera els nostres béns
per a pagar el meu rescat. En què estaria pensant, si s’oblidà del seu espós? Els
ministres, aleshores, informaren el zar: –Majestat: el mateix
dia que va rebre la vostra carta, la zarina va desaparéixer
i ha estat absent tot aquest temps.
Sols ha tornat avui a la cort. Terriblement indignat, el zar va ordrenar:
–Senyors ministres: jutgeu
en veritat i justícia la meua esposa infidel. Qui sap per
on ha estat rodant? Per què
no va voler pagar el meu rescat? Mai en la vida hauríeu tornat a veure el vostre zar si no hagués estat per un jove que tocava el gusli, per qui pregaré
constantment a Déu, i a qui cediré la meitat del meu regne. Mentrestant, la zarina havia tornat
a vestir-se de músic i entrava
a la cort tocant el gusli. Així que la va sentir,
el zar corregué a trobar-la,
la va prendre de la mà i
la va fer entrar al palau
tot dient als cortesans: –Aquest és el músic que m’ha rescatat del captiveri. El músic aleshores es
treié la roba que portava
sobre el seu vestit i tots reconegueren la zarina. El zar es va alegrar tant que
va organitzar una gran festa
i es passaren una setmana
sencera festejant-ho.
|